02 - Tema 02: La variació lingüística. Varietats i registres

TEMA 2

Tema 2 LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA. VARIETATS I REGISTRES

TEMA 2 La variació lingüística. Varietats i registres

ÍNDEX 1. Introducció: lingüística i sociolingüística 2. La variació lingüística: tipus 2.1. Classificació de Coseriu: - variació diacrònica - variació sincrònica: - variació diatòpica - variació diastràtica - variació diafàsica 2.2. Classificació basada en: - procedència dels usuaris: varietats dialectals o dialectes - context: varietats funcionals o registres 3. Els registres lingüístics: 3.1. Els registres no formals: -registre col·loquial:

- registre vulgar - argots

3.2. Els registres formals: 3.2.1. Registre estàndard:

- remarques terminològiques: normativa llengua escrita llengua literària - definició i diverses teories: Bibiloni Haugen Ferrando, Nicolàs, Saldanya i Salvador - problemàtica de l’estàndard català: López del Castillo Polanco - l’estàndard oral: Josep Lacreu Bibiloni 3.2.2. Registres especialitzats: – La llengua als mitjans de comunicació. – Definició de mitjans de comunicació i el model de llengua en els mitjans de comunicació. – L’estàndard i els mitjans de comunicació. Oral i escrit. – L’estàndard adequat als mitjans de comunicació en l’àmbit lingüístic català. – L’estàndard dels mitjans de comunicació al País Valencià. – El llenguatge administratiu i jurídic. – Caracterització del llenguatge administratiu i jurídic català. – Consideració històrica del llenguatge administratiu i jurídic català. – El llenguatge de la ciència i de la tècnica. – Caracterització del llenguatge de la ciència i de la tècnica. – El llenguatge científic i tècnic en l’àmbit català.

4. El fenomen de la variació lingüística en el cas català − Normalització lingüística ----------------------------------------------------------------- 2 -----------------------------------------------------------------


BIBLIOGRAFIA •

• •

• • •

• •

•

•

•

BIBILONI, G., Llengua estàndard i variació lingüística, Ed. 3 i 4. Tracta el fenomen de la diversitat interna de les llengües i els processos històrics pels quals s’arriba a configurar aquesta diversitat. Ocupa un lloc central en el llibre la problemàtica de l’estàndard i l’estandardització del català. Entre la ingent quantitat de bibliografia sobre la variació lingüística, aquesta publicació és relativament recent, està clarament estructurada i defineix d’una manera precisa tots els conceptes relatius al tema. Essencial per al desenvolupament dels temes sobre variació lingüística. DUARTE, C., Llengua i administració, Columna. FERRANDO, A. i altres, Invitació a la llengua catalana, Gregal. Antic llibre de COU. És un compendi d’història de la llengua, lingüística, sociolingüística i dialectologia, perfectament estructurat en temes. Aborda els continguts amb un nivell científic adequat, malgrat haver estat pensat com a llibre de text escolar. Són especialment interessants els temes 9 i 18, que tracten la sociolingüística i la variació lingüística respectivament. ---, La llengua als mitjans de comunicació, Universitat de València. GINER, R., i PELLICER, J., T.D.C., Teide. LÓPEZ DEL CASTILLO, L., Llengua estàndard i nivells del llenguatge, Laia. És la formulació teòrica de referència de tots els estudis sobre variació lingüística posteriors que s’han fet al nostre àmbit lingüístic. Va tenir una gran incidència en el món de l’ensenyament en un moment en què va ajudar a clarificar el tema dels nivells de llenguatge, llibre que convé citar per pioner, però que ja ha estat superat per treballs posteriors més actuals. MARQUET, L., El llenguatge científic i tècnic, AEIC. MOLLÀ, T. i altres, Curs de sociolingüística, (tres volums), Bromera. Tres volums amb intenció didàctica que tracten amb detall diversos aspectes de sociolingüística. Per a l’elaboració dels temes de variació lingüística és imprescindible el volum 1, especialment per als temes 2 i 3. Són interessants els textos que recull d’altres autors i la bibliografia exhaustiva. PAYRATÓ, L., Català col·loquial, Col·lecció lingüística catalana. És una descripció exhaustiva de registre col·loquial català. En paraules de Bibiloni, la millor descripció que existeix sobre el tema en llengua catalana. És una excel·lent font bibliogràfica per a desenvolupar la meitat del tema 3; tanmateix, n’existeixen bons resums que poden resultar més operatius. SANCHIS GUARNER, M., Aproximació a la llengua catalana, Salvat. Com diu el títol, és una història de la llengua catalana distribuïda en tres apartats, que abasta dels orígens al segle XV. S’articula a partir de molts nuclis temàtics referits a diversos aspectes de la nostra història lingüística. Llibre imprescindible en el bagatge de qualsevol filòleg català, però no aprofita, si més no directament, per a l’elaboració dels temes de la variació lingüística. SANZ, R., i RUIZ, F., Quaderns d’activitats, Tàndem. Són una sèrie de quadernets que tracten diversos temes lingüístics d’una manera pràctica, amb activitats i amb intencionalitat didàctica. Per a la variació lingüística hem de consultar el quadernet número 1. Són interessants els textos que recull i la bibliografia.

----------------------------------------------------------------- 3 -----------------------------------------------------------------


1. Introducció: lingüística i sociolingüística Durant massa temps, s’ha pensat que l’estudi de la llengua es reduïa a la simple anàlisi dels seus mecanismes interns. Lingüística, filosofia, llengua, llenguatge i fins i tot ortografia han estat retolets utilitzats a l’efecte, la qual cosa demostra entre altres coses, l’especial, quasi únic interés per l’estudi de la llengua escrita. Tradicionalment, lingüistes estructuralistes com Saussure o generativistes com Chomsky han tendit sovint a aplicar un reduccionisme dràstic a l’hora de sistematitzar l’estudi del llenguatge, i a prescindir dels elements de variació, que suposaven un entrebanc a la sistematització rigorosa. A mitjans del segle XX, lingüistes com Weinreich, Labov, Trudgill o Halliday s’aproximaran a la variabilitat lingüística i faran importants aportacions als camps de la dialectologia i de la sociolingüística. A casa nostra, lingüistes com Lluís V. Aracil Educació i Sociolingüística, han fet veure que una llengua no és solament una qüestió d’estructura. Hi ha un altre element importantíssim, l’ús que és el focus d’interés de la sociolingüística, consistent a situar la llengua (o les varietats lingüístiques) en relació als medis socioculturals en què funcionen, indagant les seues condicions d’existència. Per tant, la interacció llengua-societat n’esdevé el motiu central d’anàlisi, i els usuaris de la llengua són el punt de realització del fet social que és l’idioma. No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. La variació lingüística és un fet universal i dóna compte de les diferències derivades dels usos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa. 2. La variació lingüística D’entrada, les llengües s’articulen a partir de dues tendències contraposades: la tendència a la unitat, que garanteix el reconeixement de la unitat lingüística de les produccions diferents que fan el conjunt de parlants (la comunitat lingüística), i la tendència a la diversitat, que explica les diferències que hi ha en aquestes produccions, encara que es puguen considerar mostres d’una mateixa llengua. Cal considerar el fenomen de la variació lingüística com un factor enriquidor de la capacitat significativa de les llengües. Per contra, els sistemes semiòtics artificials, amb un grau de variabilitat zero, són menys significatius que les llengües naturals. Abans d’entrar en classificacions, caldria delimitar els següents conceptes: − Variació (o variabilitat) lingüística és el fenomen, segons el qual tota llengua, com a sistema semiòtic, es manifesta de diferent manera quan és utilitzada pels seus parlants en funció d’una sèrie de variables: cronològica, geogràfica, de grup social i de situació comunicativa. − Variable (variant) lingüística és cada una de les possibles realitzacions, lingüísticament equivalents però socialment diferenciades, en què es pot manifestar un tret lingüístic. Ex: noi, al·lot i xiquet són variants de tipus lèxic. − Varietat lingüística conjunt de les variants que presenten distribució social similar. Ex: noi, al·lot, xiquet, cada una d’aquestes variants forma part d’una varietat geolingüística diferent. ----------------------------------------------------------------- 4 -----------------------------------------------------------------


2.1. Classificació, segons Coseriu El lingüista romanés Coseriu va establir quatre eixos al voltant dels quals es produeix la variació. Parteix de l’eix cronològic per establir els quatre factors de variació. Així tenim: − variació diacrònica: considera l’evolució de les unitats lingüístiques al llarg del temps. − variació sincrònica, puntual, que no considera aquesta evolució cronològica. Dins de la variació sincrònica distingeix: − variació diatòpica o geogràfica − variació diastràtica o de grups socials − variació diafàsica, segons el context o la situació comunicativa Cal tenir en compte, que els conceptes de diacronia i sincronia són sempre relatius en funció del punt de vista que adoptem a l’hora de tractar aspectes lingüístics. És per això que assajarem una altra classificació basada en varietats i registres que tanmateix, no fa sinó interpretar una altra perspectiva del mateix fenomen. 2.2. Classificació basada: varietats i registres Ja hem vist que tots els parlants d’una llengua no usen la llengua de la mateixa manera. Aquest fenomen de variació o diversitat també es pot explicar a partir de dos factors bàsics: a) - l’origen dels usuaris: varietats dialectals o dialectes b) - la situació comunicativa: varietats funcionals o registres a) Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen amb el nom de dialectes o varietats dialectals i es classifiquen en tres grans tipus: Varietats geogràfiques són estudiades per la dialectologia i venen donades per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims: barris, viles, ciutats, comarques, regions... les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris. També influeixen fenòmens històrics i socials, com ara les migracions, les repoblacions, les fronteres. Apareix com una dimensió horitzontal, i la seua representació són les isoglosses (línies traçades damunt un mapa que reflecteixen les diferents realitzacions d’un element lingüístic individual. Varietats històriques són estudiades per la història de la llengua, que fa un estudi diacrònic sobre l’origen, evolució, relació amb altres llengües, etc., i per la gramàtica històrica, que realitzaria un estudi més descriptiu de les característiques lingüístiques dels models de cada època. Junt amb les varietats històriques hem de considerar les varietats generacionals, és a dir, les diferències lingüístiques dins d’una mateixa època on conviuen diferents generacions. Els joves solen desenvolupar argots molt rics i variables, les persones d'una franja d'edat superior solen parlar d’una manera més semblant als mitjans de comunicació i els avis semblen sovint ancorats en una manera de parlar més antiga amb frases fetes i arcaismes que revelen la formació i la visió del món de temps enrere. Varietats socials són les menys estudiades tradicionalment. La dialectologia social o la sociolingüística han aportat en les últimes dècades estudis sobre la diversitat lingüística en funció dels diferents estrats o grups socioculturals dels ----------------------------------------------------------------- 5 -----------------------------------------------------------------


parlants: dialectes socials o sociolectes. Es tracta, sobretot, d’estudis sobre variacions lèxiques (argots) que tenen una funció d’autodiferenciació i sovint de defensa cap a la societat que margina aquests grups. Cal advertir, però, que l'especial situació del català (realitat diglòssica, castellanització, escolarització relativament recent i tímida) fa particularment complexa i atípica la qüestió. En definitiva, l’origen geogràfic, la classe social i l’època o l’edat determinen la varietat dialectal d’un text. S’anomena idiolecte la varietat individual d’un determinat parlant condicionada per aquests factors. b) D’altra banda, un mateix parlant també té un repertori lingüístic que s’actualitza de manera diversa segons la situació comunicativa. Així doncs, les varietats que no depenen de l’origen del parlant sinó de la situació comunicativa en què es troba, reben el nom de varietats funcionals o registres. En termes de Coseriu es tracta de la variació diafàsica i ve determinada per la funció del discurs en cada tipus de context o situació comunicativa. La disciplina que se n’encarrega és la lingüística pragmàtica. És difícil establir una classificació ben definida dels registres perquè les variables situacionals són molt àmplies: oral/escrit, improvisat/preparat, relació personal/impersonal, etc. Halliday proposa tres factors per tal de sistematitzar el registre en què se situa un discurs: − Camp: el tema i el tipus d’acte discursiu (saludar, preguntar...) condicionen el tipus de discurs. − Mode: condicions de producció i transmissió del discurs i dels mitjans físics implicats. − Tenor: representa el tipus de relació que s’estableix entre els interlocutors. Distingeix entre tenor personal (nivell de formalitat entre els interlocutors) i tenor funcional (intencionalitat del discurs). Aquesta terminologia es correspon amb la que recull Cassany i Marí, Els perfils del català, segons la qual són quatre els factors que determinen les diferències lingüístiques entre els registres: 1. El tema de què es parla caracteritza sobretot el vocabulari i les estructures sintàctiques d’un text. Per parlar o escriure sobre temes generals utilitzem paraules corrents i estructures bàsiques. Quan es parla de temes especialitzats es fa un ús més precís del vocabulari, se solen utilitzar paraules tècniques i cultismes i s’utilitzen oracions més complexes. Cal fer notar, però, que un mateix tema pot tenir un tractament general o especialitzat, és per això que cal tenir en compte els altres factors. 2. El canal de comunicació a través del qual ens comuniquem també determina el registre. Els dos canals bàsics són l’escrit i l’oral. A priori, la llengua oral és més espontània i menys controlada que la llengua escrita. Tanmateix, aquesta dicotomia no és taxativa ja que existeixen contactes entre tots dos canals; pensem per exemple, en el teatre o els noticiaris. 3. El propòsit o la intenció amb què s’ha produït un text (informar, divertir, criticar, etc.) també pot condicionar el tipus de registre a utilitzar. El primer element afectat és l’estructura general del text, sotmès a unes estratègies discursives molt calculades en cada cas, o també l’ús de les formes verbals segons el tipus de text: predictiu, instructiu, narratiu, etc. 4. El nivell de formalitat marca el grau de relació que hi ha entre l’emissor i el receptor del missatge. Es manifesta sobretot en les fórmules de tractament, que condicionen igualment el tipus de registre que emprarem. ----------------------------------------------------------------- 6 -----------------------------------------------------------------


Vist això, és fàcil imaginar la diversitat de situacions comunicatives i, per tant, de registres que es poden donar, i la dificultat d’establir-ne una classificació operativa. No obstant això, els registres establerts d’una manera convencional es defineixen a partir del nivell de formalitat de la situació comunicativa. Així tenim, de menys a més formal, els registres no formals o vulgars, el registre col·loquial, el registre estàndard i els registres especialitzats. Insistim que els registres són tipus de llengua confegits a partir de la selecció feta pels parlants en funció de les categories situacionals i d’acord amb les convencions establertes dins de cada comunitat lingüística. L’habilitat dels parlants en la realització d’aquestes seleccions, apresa en el procés global d’adquisició de la llengua i de les pautes de comportament social, forma part de la seua competència comunicativa. Cada persona controla un nombre diferent de registres, segons el seu rol i les situacions en què es veu involucrada. En general com més alt és el nivell cultural d’un parlant, més alta és la seua competència per moure’s eficaçment a través d’un major nombre de registres. Els registres tenen un caràcter previsible: donades unes determinades característiques situacionals, s’espera l’aparició d’unes determinades formes lingüístiques. La selecció d’unes formes lingüístiques no adequades a la situació pot ser deguda a la incompetència de l’usuari; per exemple, persones d’un nivell cultural baix quan es troben en una situació que requereix un registre formal o a l’inrevés. De vegades, el canvi de registre comporta un canvi de dialecte (geogràfic o social) o fins i tot, un canvi de llengua: molts catalanoparlants substitueixen la seua llengua pel castellà quan se serveixen de certs registres poc desenvolupats en català com són el tècnic, el jurídic... 3. Els registres lingüístics Seguint el criteri de formalitat per establir una classificació dels possibles registres discursius, tenim: 3.1. Registres no formals: registre col·loquial (registre vulgar i els argots) 3.2. Registres formals: 3.2.1. l’estàndard 3.2.2. els registres especialitzats 3.1. Els registres no formals Com molt bé sabem no totes les llengües s’utilitzen en tots els àmbits d’ús possibles, però qualsevol llengua s’utilitza en els àmbits d’ús quotidians, i disposa per tant d’un registre col·loquial. El registre col·loquial és la modalitat de la llengua que emprem els parlants en l’àmbit d’ús més quotidià i relaxat. És una varietat diafàsica oposada, d’una banda, a l’estàndard, i de l’altra, al llenguatge vulgar, encara que es poden assimilar ja que ambdós registres coincideixen a utilitzar un llenguatge poc elaborat. De tota manera, si que podem dir que el vulgar palesa un alt grau d’incorrecció i té una forta vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes. La “col·loquialitat” ideal segons els factors que va establir Halliday, seria la següent: 1. Camp: el que podríem dir la quotidianitat, és a dir, el conjunt de temes referents a la vida ordinària. Cal entendre que aquest és el camp predominant, no l’exclusiu, ----------------------------------------------------------------- 7 -----------------------------------------------------------------


perquè, de fet, en una situació col·loquial es pot parlar de qualsevol tema, fins i tot dels més especialitzats. 2. Mode: tot i que pot haver-hi usos escrits als quals pot escaure la consideració de col·loquials, com notes o missatges adreçats a una persona de confiança, la llengua col·loquial és fonamentalment oral i espontània. Aquest fet determina moltes de les característiques d’aquest registre. 3. Tenor: el tenor funcional és bàsicament interactiu. Malgrat que en tot procés comunicatiu sempre hi ha el component d’intercanvi d’informació, el registre col·loquial té, a més d’aquesta funció, la de crear, mantenir i reforçar el contacte social. Fins i tot en moltes situacions els continguts del discurs són irrellevants i el que compta és, simplement l’ús de llenguatge com a pretext per a exercir la sociabilitat. Pel que fa al tenor personal podem afirmar que és informal. La noció de col·loquial s’aplica a situacions comunicatives en què no hi ha grans distàncies entre els actors, i en què l’atenció que aquests presten al seu discurs es pot dir que és escassa. Les característiques del registre col·loquial són conseqüència dels trets que acabem d’esmentar. Podem dir-ne alguns, per exemple: es caracteritza per l’ús d’un lèxic limitat i repetitiu, sense afany d’exactitud i de precisió, just a l’extrem oposat dels registres formals, i de vegades podem trobar diferents paraules per a referir-nos a una mateixa cosa, usarem l'una o l'altra, segons el tipus de registre, com per exemple: dentista i odontòleg. Com a registre oral, el col·loquial depèn en gran mesura del context, el qual permet estalviar molts recursos verbals i conferir al discurs agilitat i concisió. A més, presentarà una sintaxi simple, amb predomini de la juxtaposició i escassesa de clàusules subordinades i d’estructures com la veu passiva. Abundaran les pauses, les repeticions, les vacil·lacions, les elisions, els pleonasmes i les oracions inacabades. En relació amb el tenor interactiu, el registre col·loquial es caracteritza per la necessitat d’aconseguir un alt nivell d’expressivitat. Aquest propòsit s’aconsegueix per mitjà de recursos paralingüístics així com de recursos lingüístics, com per exemple els gestos, l’entonació i la intensitat de la veu, els eufemismes, els diminutius i els augmentatius, els refranys i frases fetes i tota mena de figures estilístiques. No obstant això, cal dir que actualment hi ha la tendència a formalitzar el registre col·loquial a causa de la influència, cada vegada major, dels mitjans de comunicació i de l’augment general de la intercomunicació i de la cultura, encara que aquesta tendència afecta sobretot al lèxic. Finalment, cal assenyalar que la llengua col·loquial presenta una gran diversitat relacionada amb l’existència de varietats geogràfiques, socials i temporals, ja que podem dir que no hi ha un català col·loquial, sinó tants com varietats geogràfiques i socials hi haja. Pel que fa al registre vulgar, hi ha qui considera que no és un registre sinó que hi ha un registre col·loquial amb vulgarismes. El vulgar presenta un alt grau d’incorreccions (i sovint, en el cas del català, de castellanització) i una forta vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes. Els argots com ara el de la delinqüència, el caló, el parlar xava, l’argot dels agents de borsa, etc., no són registres sinó termes de determinats grups socials o d’oficis, professions etc., és a dir, varietats diastràtiques o dialectes socials. Tenen sovint una funció críptica del llenguatge per a ús exclusiu del grup. En general els argots no arriben a funcionar com un discurs en sentit complet, sinó ----------------------------------------------------------------- 8 -----------------------------------------------------------------


que es redueixen a un lèxic especial (mots nous, procediments de sufixació, etc.), és a dir, presenten un vocabulari específic que no s’ha de confondre amb el vocabulari tècnic de l’ofici, de la professió o del grup social. 3.2. Els registres formals 3.2.1. El registre estàndard Remarques terminològiques: Cal remarcar, d’antuvi, una certa confusió al voltant del terme estàndard. Per exemple, és freqüent la identificació de la normativa amb l’estàndard. Segons Mollà i Palanca, convé diferenciar que la normativa és el resultat de la fixació o reglamentació d’un codi de la llengua que es consideren com a correctes. L’estàndard, per la seua banda, és la varietat que resulta de la posada en vigor públic d’aquesta normativa. La idea de normativa és estàtica, mentre que la idea d’estàndard implica l’ús, l’extensió de la llengua. D’altra banda, també se sol identificar l’estàndard amb la llengua escrita. Aquesta confusió és produïda perquè abans de la introducció del català als mitjans de comunicació audiovisuals, la llengua escrita era l’única ocasió en què s’establia una comunicació supradialectal. Per aquesta confusió entre l’ús escrit de l’idioma i l’estàndard, ben sovint aquesta ha rebut també el nom de llengua literària. L’adopció del rètol llengua estàndard permet de reservar el de llengua literària al tipus de llengua usat en la literatura de creació, que té unes característiques específiques enfront d’altres tipus de llengua també estàndards. Però fou a partir dels sociolingüistes anglosaxons que el terme llengua estàndard s’estengué i s’acceptà majoritàriament. La causa per la qual els conceptes de llengua normativa, llengua estàndard i llengua literària han estat considerats com a sinònims, és ben senzilla: la normativització moderna tingué el seu principal banc de proves en la literatura. Definició. Diverses teories: Segons Bibiloni, la interacció lingüística eficaç en totes les situacions només pot ser possible amb l’existència d’una varietat lingüística ben definida (codificada) i acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència. Aquesta llengua comuna, general i supradialectal, és la que es denomina llengua estàndard. Podem dir que una llengua estàndard és una varietat codificada, que serveix de model de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits determinats o en tots els àmbits. A més d’aquesta funció bàsica, però, l’estàndard fa altres funcions: és un element clau per a l’existència d’un sistema equilibrat d’actituds positives dels parlants envers la llengua pròpia, indispensable perquè aquesta tinga garanties de plenitud i continuïtat. Segons Haugen, mai no és considera com a estàndard una varietat que no haja estat acceptada i haja funcionat com a tal per la seua comunitat lingüística. Així doncs, implica dos processos: normativització i normalització. No només consistirà en la creació de la proposta d’una varietat comuna, sinó que serà l’ús d’aquesta el que determinarà realment la formació de l’estàndard. Ha de comptar amb una difusió i una acceptació suficients, l’absència d’aquestes últimes etapes en el cas català fa que no es puguen assolir les característiques i funcions pròpies d’una varietat estàndard en potència, segons Aina Moll.

----------------------------------------------------------------- 9 -----------------------------------------------------------------


A més, cal fer referència al fet que a l’hora de definir l’estàndard podem trobar diferents accepcions, és a dir, per a uns és un registre, d’altres el consideren una varietat, què és exactament? Segons A. Ferrando, M. Nicolàs, V. Salvador i M. Pérez Saldanya, se’n poden destriar dues accepcions diferenciades. D’una banda, el terme pot significar llengua comuna o (varietat comuna) a totes les varietats geogràfiques i socials i, desenvolupada funcionalment com a resposta al repte de les necessitats de la comunicació en societat. En aquest sentit, l’estandardització suposa una mena de pacte on es neutralitzen les distintes varietats dialectals d’un idioma per tal d’afavorir-ne la funcionalitat i, alhora, comporta que aquesta llengua comuna, majoritàriament acceptada, siga desenvolupada en tots els registres, sobretot els de caire més formal, que l’eficàcia comunicativa imposa a un idioma modern. Parlarem, doncs, de llengua estandarditzada per referir-nos a un idioma que haja assolit aquesta plenitud de desenvolupament. I de l’altra, el terme pot referir-se també a un registre definit, generalitzat i relativament neutre, allunyat tant dels usos vulgars com dels científics i especialitzats i literaris, però amb un cert grau de formalitat que el separaria del col·loquial. La seua expressió és fonamentalment escrita, però cada vegada els lingüistes parlen més d’un registre estàndard oral. Veiem que ambdues accepcions contenen un sentit de neutralització de la variabilitat lingüística per tal de fixar-ne un model generalitzat utilitari: en el primer cas, per referència a les varietats diatòpiques i diastràtiques (seria el model de llengua acceptat per tothom, pels diversos grups de parlants); i en el segon cas, per referència a la variació diafàsica (registres), que depèn dels diversos contextos i situacions d’ús en què es troba el parlant. L’estàndard, entès com a registre, ocuparia aproximadament la localització relativa que pretén figurar el gràfic següent: + FORMAL

Registres tècnic, científic, administratiu, jurídic, periodístic, publicitari.........

Registre estàndard Registre col·loquial

- FORMAL

Altres registres no formals (vulgar...)

+

Llengua normativitzada

-

Es presenta l’estàndard com un registre intermedi definit per oposició, d’una banda, al llenguatge col·loquial i, de l’altra, per oposició a registres més especialitzats o elaborats. D’aquesta manera resulta que el rètol llengua estàndard és usat amb dues accepcions diferents: com a varietat comuna fruit del procés de normativització i d’elaboració, i com a registre intermedi. Per a Bibiloni, la dificultat ve del fet que l’estàndard no és una varietat com les que apareixen relacionades a grups geogràfics, sinó que ha estat creada per a un tipus de comunicació. L’estàndard es caracteritza per la capacitat d’adaptar-se a diverses situacions i per produir-se en forma de diversos registres. ----------------------------------------------------------------- 10 -----------------------------------------------------------------


Per a ell no és recomanable utilitzar l’expressió registre estàndard, excessivament limitadora sinó que s’ha de considerar com una varietat lingüística d’abast ampli, diferent de totes les altres i també amb punts de contacte amb totes. La problemàtica de l’estàndard català: Segons López del Castillo el que cal fer és destriar quin és el paper de nivell literari del llenguatge i determinar quin és el terme mitjà de tots aquells nivells que convé proposar, que ha d’ésser admès com a norma d’ús per la comunitat lingüística. En tota llengua normalitzada hi ha una norma literària i ha d’haver-hi una norma que comprenga aquelles situacions quotidianes en què la comunicació pren un caràcter generalitzat i neutre (allunyat d’elaboracions cultes o tècniques com d’especialitzacions pròpies d’ambients familiars). Aquest nivell estàndard permetrà l’ús de diverses subnormes que se n’extrauran d’aquest codi utilitari propi dels mitjans de comunicació i de la literatura. Aquest codi té característiques i limitacions, actua com a punt de referència, de convergència, però pot canviar, perquè està influenciat pel flux social. No és una norma fixa sinó que manté un equilibri entre fixació i canvi. El problema del català és que el pont que en una llengua normal es fa entre l’ús culte-literari i el col·loquial mitjançant l’estàndard, no es pot donar i cal establir-ne una altra entre la norma estàndard i la culta: la normativa (molt o poc estricta, convencional, sense suport social, que desapareixeria en assolir el català un estatus de llengua normalitzada). Polanco segueix E. Haugen i Aracil i parteix d’una diferenciació entre registres formals i informals i dins d’aquests inclou un concepte de varietat comuna general (estàndard A) del qual parteixen tots els nivells formals. Però per a arribar a aquesta varietat s’han d’acomplir unes condicions de normalitat lingüística sense les quals no és possible. Com que en el cas català aquestes condicions no s’acompleixen, postula una varietat comuna en potència, on diferencia distints nivells d’estàndard, normalment regionals, que anomena paraestàndards. Aquest terme, però, és un dels temes de discussió dins l’estandardització del català, ja que no tos els autors estan d’acord amb aquesta compartimentació de la llengua. Quin tipus de relació es pot establir entre l’estàndard i els dialectes? Segons Bibiloni, recentment diverses veus han insistit a abandonar aquest concepte i substituir-lo per la idea d’un sol estàndard amb matisacions regionals. Ens posa l’exemple d’Isidor Marí que considera que l’estàndard s’oposa a les varietats dialectals, però això no exclou que puga haver-hi diverses formes regionals de la varietat estàndard que no comprometen la intercomprensió. A més, considera que no s’ha d’atribuir cap superioritat jeràrquica a una forma lingüística, per això cal bandejar les denominacions com subestàndard o paraestàndard. S’ha d’intentar aconseguir la convergència entre les diverses formes regionals de l’estàndard. L’estàndard oral: La codificació fabriana va ser pensada bàsicament per a la llengua escrita, de fet, la llengua pública per excel·lència d’aquell moment. Ara bé, la posada en marxa de nous mitjans de comunicació orals, la introducció de català al sistema educatiu, l’ús social de la llengua en molts contextos formals, com ara mítings polítics, discursos, conferències, plens d’ajuntaments, publicitat dels grans magatzems, etc., ----------------------------------------------------------------- 11 -----------------------------------------------------------------


reclamant una atenció especial a l’ús oral de la paraula. El problema el trobem a l’hora d’establir un model d’estàndard oral, perquè sens dubte el punt de partença ha de ser la llengua escrita, però també hem de ser conscients de la nostra realitat sociolingüística i, per tant, les solucions adoptades per la llengua escrita no sempre seran plenament satisfactòries per a l’expressió oral. Per a Josep Lacreu s’ha de procurar trobar un equilibri entre la necessitat de superar els trets més marcats del parlar local i l’exigència social de trobar un model de llengua suficientment pròxim al parlar quotidià perquè la gent del carrer s’hi identifique i el senta com a propi. En els darrers anys, diverses empreses lligades a la comunicació audiovisual han anat produint models fonètics, explicitats en els respectius manuals d’estil. També l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat una proposta d’estàndard fonètic que classifica i jerarquitza les diverses pronúncies regionals existents. Per a Bibiloni amb l’ajuda d’aquests instruments i amb un procés de selecció guiat per la grafia, es pot establir què es considera normatiu i què no ho és. Ell aposta per un estàndard català únic, materialitzat amb diversos accents regionals, sense cap jerarquització, consistents en la presència d’un reduït nombre de trets fonètics bàsics de cada varietat geogràfica. 3.2.2. Els llenguatges especialitzats Tot seguint el criteri de formalitat per establir una classificació dels possibles registres discursius, tenim el registre estàndard, més formal que el col·loquial i menys que els especialitzats, que serien els que assoleixen el major grau de formalitat en les situacions comunicatives. Per tant, els llenguatges especialitzats són varietats funcionals que la llengua adopta quan s’utilitza com a instrument de comunicació formal entre especialistes d’una matèria determinada. Ara bé, cal tenir en compte que no són llenguatges homogenis ja que presenten una important variació interna de registres i de nivells de llengua. Són formes elaborades que es basen en l’estàndard perquè tenen un caràcter supradialectal i formal, tot i que comporten un procés més aprofundit d’intel·lectualització. En conseqüència, no parlarem de tres registres (mitjans de comunicació, jurídic i administratiu, i científic i tècnic) sinó de tres àmbits d’ús on s’utilitza un únic registre, l’estàndard, amb un alt grau d’especificitat. Els llenguatges especialitzats comparteixen una sèrie de característiques comunes: • Alt grau de formalitat. No hi tenen cabuda els trets d’expressivitat afectiva. • La funcionalitat i la precisió com a exigència prioritària de comunicació eficaç. • L’ordre rigorós del contingut, amb unes estructures discursives i una sintaxi controlada. • Selecció acurada de les formes lingüístiques, per raons de seguretat comunicativa. A) La llengua als mitjans de comunicació Quin és el model de llengua que cal utilitzar en els mitjans de comunicació? El retorn del català a la condició de llengua oficial ha comportat entre altres coses, el retrobament amb els usos públics de la llengua i la necessitat d’establir un model viable per als mitjans de comunicació. Les característiques d’aquests són una ----------------------------------------------------------------- 12 -----------------------------------------------------------------


àmplia extensió comunicativa, sovint interdialectal i un públic heterogeni i anònim, on la identitat individual o grupal, tant de l’emissor com el receptor, és intranscendent. Per tant, la varietat o registre que més s’adiu per a vehicular les funcions socials i lingüístiques de la comunicació de massa és l’estàndard, perquè disposa d’un grau de precisió i formalitat que assegura la màxima intel·ligibilitat per part del públic heterogeni i anònim a qui va adreçat. En el cas dels mitjans de comunicació audiovisuals, es tracta generalment de llengua escrita o llengua llegida (oral no espontani). És un tipus de comunicació pública que requereix, en conseqüència, un registre formal, o no tenen cabuda les especificitats del registre col·loquial, com la vaguetat lèxica, les paraules argòtiques o vulgars, la descurança sintàctica o la dispersió regional. D’altra banda, com estem parlant d’una llengua utilitària i de masses, tampoc no hi tenen cabuda les paraules o fórmules excessivament recercades o aquelles que pertanyen als llenguatges d’especialitat de difícil comprensió per a molta gent, ni una sintaxi massa carregada de frases subordinades ni qualsevol mena d’artificialitat o complicació retòrica. A més a més, l’estàndard d’aquest àmbit d’ús ha de ser impersonal, és a dir, s’ha de limitar a transmetre informació objectiva d’una manera clara i funcional, per això és important un lèxic just i unes frases entenedores que tinguen la coherència i l’ordre adequats. Hem de tenir present que el model de llengua dels mitjans de comunicació ha de ser prou flexible com per adaptar-se als diversos mitjans de comunicació (ràdio, televisió, cinema, premsa) i a totes les possibles situacions de comunicació que s’hi poden donar, la qual cosa implica una gran diversitat de registres dins de l’àmbit general de mitjans de comunicació. La informació sobre els continguts d’aquests registres i les orientacions per als usuaris es troben en els vocabularis especialitzats i en els llibres d’estil propis d’algunes activitats com el periodisme, la ràdio i la televisió. Advertirem, però, que cal no confondre la normativa, que estableix allò que és vàlid i allò que no ho és en el conjunt de la llengua estàndard, amb les normatives estilístiques, que estableixen allò que és vàlid o recomanable en un registre determinat. Un llibre d’estil no és gramàtica i viceversa. Vehiculació de l’estàndard adequat als mitjans de comunicació en l’àmbit lingüístic català Recordem que la codificació del català, unitària en la llengua medieval, es va dur a terme des d’una perspectiva monocèntrica (un únic centre codificador) però polimòrfica (acceptació dins de la normativa de diverses formes alternatives com a solucions equivalents). Aquest fet ja és, d’entrada, un entrebanc per a la vehiculació d’un únic model de llengua per a tots els mitjans de comunicació de l’àmbit lingüístic català. A més a més, que l’objectiu de la codificació era la fixació de la llengua escrita. La perspectiva dels audiovisuals no existia, i això va menar, no sols a l’oblit d’una normativa sistemàtica de l’estàndard oral, sinó també a unes opcions morfològiques i sintàctiques sovint ben allunyades de la llengua parlada. L’estandardització del català, com a pas que ha de dur a la plena normalització lingüística, és un procés que ha avançat de manera desigual en els diferents àmbits d’ús. L’estandardització ha comportat, fins ara, la fixació d’un model de llengua bàsicament escrit (literari, assaig, investigació, prosa culta), però la vehiculació d’un estàndard oral apropiat per als mitjans audiovisuals és, a hores d’ara, escassa i insuficient. Ens trobem davant d’uns àmbits d’ús nous, de gran difusió on la llengua oral és predominant. A més a més, encara existeixen amplis ----------------------------------------------------------------- 13 -----------------------------------------------------------------


sectors socials amb una alfabetització en català i una consciència lingüística molt feble o gairebé nul·la. L’estàndard dels mitjans de comunicació al País Valencià És indubtable la transcendència vital del funcionament normalitzat dels mitjans de comunicació per a la supervivència de qualsevol llengua moderna. Sense entrar en els factors estructurals que atenyen la societat valenciana (castellanització, diglòssia, manca de suport polític, ...), un problema és el model lingüístic que cal vehicular en els mitjans de comunicació, i concretament en els audiovisuals. Les condicions imprescindibles per a aconseguir l’acceptació passiva per part dels receptors del model lingüístic proposat han de ser: • La comprensió; és a dir, ha de resultar familiar i comprensible al receptor, no estrany. • La identificació; el receptor s’ha de sentir identificat amb el model lingüístic que li arriba, no pot ser excessivament llunyà de la seua parla. • La valoració i el prestigi; el receptor ha de valorar positivament el model de la llengua que escolta i l’ha de fer seu, si més no, en els àmbits d’ús formals. En conseqüència, el model de llengua a promoure en els mitjans audiovisuals no ha de ser totalment coincident amb l’escrit, por adoptar variants normatives acostades al col·loquial. Cal assumir, com a punt de partida, la varietat normativa escrita i la vehiculació a través de l’ensenyament. Ara bé, si algun o diversos dels aspectes de la llengua escrita és incapaç de satisfer les necessitats del model lingüístic oral que requereix els mitjans audiovisuals, s’hauria d’acceptar altres opcions, no estandarditzades, que asseguren la intel·ligibilitat i la identificació del públic amb la llengua i amb els mitjans. Una revisió de la normativa especialment justificada és la d’aquells casos de polimorfisme extrem que ja estan entrebancant l’aprenentatge de la llengua i que provoquen un gran desconcert. Els mitjans de massa tendeixen a fixar i a imposar als públics models de comportament lingüístic en els països normalitzats. En el cas valencià, però, la varietat estàndard, desconeguda per la majoria, ha de guanyar la legitimitat de la comunicació de masses, i això no pot ser més que assegurant la comprensió i l’adhesió dels oients. Tot i que ha d’haver una estreta relació entre el model de llengua divulgat als mitjans de comunicació i el que difon l’escola, no pot ser exactament el mateix. Ara bé, no reportaria cap benefici a la normalització de l’idioma i a la consolidació d’una varietat estàndard el fet de tendir a instaurar una absoluta escissió o diglòssia interna entre estàndard oral i escrit. Resumint alguns dels criteris que haurien de guiar l’orientació dels usos orals en els mitjans audiovisuals: • Adequació a la normativa. • Acceptació des de la intel·ligibilitat, consideració de formes autòctones i valoració o prestigi de les formes. • Extensió geogràfica o pes demogràfic d’un determinat tret lingüístic. • Dinàmica creixent o decreixent del seu ús col·loquial. • Historicitat o presència tradicional. ----------------------------------------------------------------- 14 -----------------------------------------------------------------


Evidentment, no tots aquests criteris poden tenir el mateix pes. Caldria destacar-ne en tot cas, en funció dels objectius sociolingüístics, la importació de l’acceptació. B) El llenguatge administratiu i jurídic Ja hem vist que els llenguatges especialitzats no constitueixen compartiments incomunicats, sinó que tots ells tenen, a més d’uns components que comparteixen amb la llengua general, uns segments que comparteixen amb altres dominis tecnolectals. Caracterització del llenguatge administratiu i jurídic El llenguatge administratiu i jurídic afecta tots aquells textos que emanen d’una autoritat executiva, legislativa o judicial, com també els que s’intercanvien les entitats o organismes de l’administració entre si o amb els ciutadans: lleis, resolucions administratives, textos legals, etc. El seu mitjà d’expressió és generalment escrit però també pot ser ocasionalment oral (oral no espontani: sentència emesa per un tribunal, interrogatoris judicials, vistes orals dels judicis). El Tribunal de les Aigües de València hi és una rara excepció, una romanalla històrica d’èpoques en què l’administració de la justícia podia ser exclusivament oral. L’estructura de cada modalitat de document és poc variable: instàncies, actes, testaments, contractes, lleis, etc., responen normalment a una disposició concreta i fixa de la informació que recullen. El rol o posició institucional dels participants en aquests actes comunicatius és molt estereotipat i es marquen clarament dos estadis: el de l’administrat, sovint amb fórmules humiliants per aquest darrer. L’estil és culte i acurat però no gens literari; conservador, difícilment modificable, amb fraseologia i lèxic provinents del dret romà. El to sol ser autoritari i solemne, i s’aconsegueix amb l’ús d’imperatius, perífrasis d’obligació, futurs i condicionals amb funció imperativa, fórmules solemnes de tractament que serveixen per remarcar l’autoritat. L’autodefinició i la referència constant a altres textos jurídics i administratius no eviten l’ambigüitat del seu llenguatge, l’esperit del qual no sempre resta clar, com ho demostren les diferents interpretacions que hom sol fer de la llei. Consideració històrica del llenguatge administratiu i jurídic català L’existència de llenguatges especialitzats, i concretament de l’administratiu i jurídic, és un fet pràcticament simultani a l’aparició dels primers textos. En català, el Forum Iudicum, els Costums de Tortosa, els Usatges de Barcelona o els Furs de València en són una bona mostra. El llenguatge administratiu i jurídic ocupa un lloc preeminent des d’una perspectiva històrica dins dels llenguatges especialitzats, perquè la documentació lingüística d’aquest tipus disposà ben prompte d’unes especificitats d’ordre lèxic i fraseològic i també, de vegades, morfològic i sintàctic. Ara bé, hem de recordar que, des de principis del segle XVIII, si no abans, tota la documentació d’aquest tipus s’ha fet en castellà, la qual cosa ha provocat la necessitat actual de buscar un model de llengua per a aquest àmbit. En aquest sentit, el llenguatge administratiu i jurídic català és relativament jove (si ens limitem a l’època contemporània i prescindim de l’antiga tradició històrica interrompuda). És per això que la nova constitució d’un model lingüístic per a aquest àmbit possibilita la simplificació de molts usos arcaics que llengües com el castellà arrosseguen. L’equilibri es trobarà en un model estàndard que responga a les necessitats funcionals de la vida contemporània i a un procés de democratització de les estructures socials, i que alhora bega, quan siga convenient, en les fonts de la nostra ----------------------------------------------------------------- 15 -----------------------------------------------------------------


tradició documental, a la cerca d’expressions i construccions més genuïnes que permeten defugir els calcs semàntics respecte al castellà. Exemples d’aquesta tasca modernitzadora del llenguatge administratiu i jurídic català són la Revista de Llengua i Dret i els treballs d’investigació de l’especialista en llenguatge administratiu Carles Duarte. C) El llenguatge de la ciència i de la tècnica Caracterització del llenguatge de la ciència i de la tècnica Igual que el llenguatge administratiu i jurídic, pertany als llenguatges especialitzats, concretament al propi de la ciència en general. Es caracteritza per la tendència a un màxim d’explicitud, univocitat i coherència lògica. Això vol dir que la sinonímia i la polisèmia, especialment aquesta última, tendiran a desaparèixer en un intent d’establir correspondències biunívoques entre significants i significats, i que els implícits tendiran a ser verbalitzats amb una exposició explícita. Les diverses disciplines científiques i tècniques es procuren una rigorosa delimitació del metallenguatge propi, per mitjà de la definició precisa i prèvia del seu vocabulari específic: un vocabulari on sovintegen els neologismes, les accepcions especialitzades de molts vocables i l’ús de símbols propis de llenguatges formalitzats o artificials. Ens trobem, doncs, amb uns subcodis lèxics o argots propis de cada disciplina, però ara amb unes certes característiques i una valoració social diferents dels argots de la marginalitat. També s’imposen certes lleis discursives que pretenen la coherència lògica: continguts verificables, amb demostracions i exemples; missatges ben estructurats (exposició, argumentació, exemplificació i conclusió); sintaxi ordenada amb predomini d’oracions curtes amb freqüents relacions causals, consecutives i explicatives. Es produeix una despersonalització de l’emissor (plurals de modèstia) i del destinatari. L’estil és concís, allunyat d’enfarfegaments i ornats retòrics, alhora que allunyat també de la imprecisió del col·loquial. No obstant això, és freqüent que amb el pas del temps i a causa de la popularització d’alguns termes, determinades paraules s’incorporen a la llengua comuna (radiografia, antibiòtic). El llenguatge científic i tècnic en l’àmbit català El llenguatge de la ciència i de la tècnica, pel que respecta al català, està en situació d’inferioritat en relació amb les llengües dominants. Es dóna la circumstància que, mentre que la llengua ha travessat un període difícil per a la seua normalitat, la ciència i la tècnica han evolucionat d’una manera fabulosa i s’ha anat creant nova terminologia. Així, el català ha hagut d’anar incorporant-la sobre la marxa, sense seguir cap metodologia, i sovint amb la participació de responsables sense gaires coneixements lingüístics i d’aquesta manera s’ha arribat a la situació actual. Una de les anormalitats i incoherències del català actual és el caràcter desigual de l’origen i la genuïnitat de les solucions adoptades: hi ha una gran diversitat en la procedència dels termes, segons l’especialitat de què es tracte. La raó és la següent: el català clàssic ha anat desenvolupant un lèxic per ell mateix, i alhora ha anat adaptant d’una manera natural el procedent d’altres llengües, adaptació feta generalment d’una manera racional basant-se sempre en recursos genuïns. Aquesta és la manera habitual i lògica amb què procedeixen totes les llengües en situació normalitzada. Però durant l’època moderna i molt més encara en la contemporània, això ja no ha estat així, i tenim ara aquesta barreja híbrida de termes. Mentre que les branques tradicionals tenen una terminologia pròpia i ----------------------------------------------------------------- 16 -----------------------------------------------------------------


independent, les especialitats més modernes, sense tradició pròpia, acusen la supeditació aclaparadora a una altra llengua. La comoditat principalment fa que en català el lèxic especialitzat modern es vaja adaptant, fent-ne un calc del castellà. Aquesta situació queda reflectida en les obres lexicogràfiques: els nostres diccionaris no estan prou al dia i, a diferència d’altres llengües que tenen diccionaris tècnics prou complets, en català hi som al començament. Caldria, doncs, actualitzar els diccionaris. Sortosament, diversos especialistes s’han preocupat darrerament de recollir i analitzar els termes propis del seu camp i ha fet que puguem disposar ja d’alguns vocabularis especialitzats, però amb tot i això, només queden coberts certs camps, mentre que en altres no hi ha més recurs que la consulta d’obres lexicogràfiques de caràcter general. En aquesta línia de treball tenim el TERMCAT. Es tracta d’un centre de terminologia creat l’any 1985 per l’Institut d’Estudis Catalans que ha fet possible la unificació de la metodologia de treball en terminologia, d’acord amb els criteris internacionals sobre la matèria. Aquesta institució ha destacat en la coordinació de treballs terminològics en procés d’elaboració i en l’impuls de nous projectes, la qual cosa ha comportat una ordenació positiva de l’activitat terminològica en català. La tasca duta a terme pel Termcat naix amb una clara voluntat d’assolit una important projecció pública que incidesca en el reforçament de la presència del català en tots els àmbits i de la qualitat amb què el català hi és emprat. Disposa d’un important banc de dades i actua com un centre de consulta, al qual es poden connectar els organismes que ho necessiten per a un millor desenvolupament de les seues funcions lingüístiques. Cal esmentar les dificultats que el català encara troba per incrementar la seua presència en publicacions tècniques i científiques, així com l’ús de la llengua en l’àmbit universitari, àmbit on la llengua ha assolit en general menys progressos que en l’ensenyament obligatori, que és l’àmbit educatiu més normalitzat. Cal advertir també que les influències que rep el català tècnic d’altres llengües són comunes a la majoria de llengües modernes. Hi ha termes que són universals i existeixen en totes elles. Així, la influència de l’anglés no és només present en català, sinó que també el castellà, el francés o l’italià acusen una allau notable d’anglicismes. El Termcat és l’encarregat de regular aquest flux. Però en català tenim una altra influència forana, el castellà, a causa de la seua situació privilegiada des del punt de vista legal. Fins i tot, moltes vegades, la influència de les altres llengües en el català no és ni ha estat directa, sinó per mitjà del castellà i per mitjà de les solucions que aquesta llengua adopta pel que fa als mots estrangers, amb les seues adaptacions ortogràfiques o formals. 4. El fenomen de la variació lingüística en el cas català El català, com totes les llengües naturals del món, està sotmés al fenomen de la variació lingüística. Ara bé, els complexos avatars històrics que ha experimentat la comunitat lingüística catalana així com la peculiar situació sociolingüística actual són factors que han entrebancat sovint la comprensió d’aquest fenomen de diversitat lingüística. La normalització lingüística ha de ser l’objectiu últim que cal assolir per entendre el fenomen de la variació lingüística com un factor enriquidor i no com argument segregador d’alguna varietat geogràfica ni com un argument que justifique l’abandó de la llengua per una suposada inexistència de registres adequats. ----------------------------------------------------------------- 17 -----------------------------------------------------------------


En què consisteix la normalització lingüística? Segons Aracil consisteix a organitzar les funcions socials d’una llengua que es troben en unes condicions externes canviants. Un canvi social comporta un canvi sociolingüístic, és a dir, s’alteren les normes d’ús d’una llengua i la seua forma lingüística. Aleshores el que cal fer és: − establir noves formes d’ús; − incorporar canvis necessaris dins la forma lingüística per tal que s’adeqüen a la funció social. FASES DE LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA El primer pas d’aquesta normalització és la normativització. La llengua ha de resoldre totes les necessitats comunicatives de la societat on es desenvolupa i s’ha de mostrar com un instrument adequat per a la comunicació entre parlants de grups socials i geogràfics diferents, alhora que ha d’adaptar-se a les diverses situacions comunicatives. Per això cal una codificació, és a dir, una selecció de les formes comunes de la llengua, que s’eleven a la categoria de norma. La llengua normativa és el model de llengua que sorgeix a partir del procés de normativització, dut a terme per especialistes i sancionat per una autoritat normativa (en el cas del català, l’Institut d’Estudis Catalans). La normativització consisteix en: A. La codificació (selecció) La fixació del codi lingüístic, a partir d’una selecció de les formes comunes en tots els nivells de la llengua. Hi ha dos tipus de selecció: a) selecció externa: consisteix a eliminar totes aquelles estructures, mots i expressions alienes, perquè la llengua ja en disposa de genuïnes. b) Selecció externa: consisteix a triar elements morfosintàctics, lèxics i fonètics més generals o de més tradició literària. El català s’ha codificat atenent: − criteris lingüístics amplis però convergents i unitaris, − l’etimologia, − les diferents varietats dialectals i la tradició literària B. L’elaboració i cultiu (difusió) L’elaboració consisteix a ampliar els recursos formals i a dotar d’una complexió terminològica que servirà per a camps especialitzats de la vida social i d’una sèrie de recursos estilístics. Es produeix el vocabulari especialitzat, se solucionen problemes referents a l’expressió de conceptes i fets propis d’una determinada activitat. EL cultiu es refereix al vessant connotatiu de la llengua i està orientat cap a recursos expressius que necessiten determinats discursos: literaris i científics i comunicatius. La llengua codificada (resultat del procés de normativització), quan una varietat ha passat el procés de fixació gramatical. La codificació té com a objectiu aconseguir la unitat formal mitjançant la reducció de la variació a través d’una fixació ortogràfica en primer lloc i després lèxica i gramatical.

----------------------------------------------------------------- 18 -----------------------------------------------------------------


C. L’estandardització Suposa el procés complet de creació i consolidació d’una varietat codificada, però ja no es preocupa únicament del nivell abstracte de formació d’un sistema lingüístic sinó de la utilització real d’aquesta varietat en tots els àmbits d’ús i de la seua acceptació, eficiència i adequació. L’estàndard: És la varietat menys marcada pels trets temporals, geogràfics i socioculturals; − es basa en la llengua normativa no en els registres informals; − és necessari en els usos públics (mitjans de comunicació i audiovisuals), i en l’ensenyament a les escoles. Segons Aina Moll, una llengua mancada d’ús públic i d’ensenyament a les escoles no pot assolir les característiques ni realitzar les funcions d’una varietat estàndard, ni aconseguir l’adhesió de la comunitat lingüística i seria, doncs, un estàndard en potència. En els usos d’idiomes normalitzats, l’estàndard s’ha divulgat i s’ha assumit sense problemes; però no ocorre el mateix en llengües com el català on s’ha produït situacions de diglòssia i de substitució lingüística. En aquests casos, la llengua pròpia ha estat relegada a usos familiars i informals, mentre que per als usos públics i formals s’ha hagut de recórrer a l’estàndard d’una altra llengua. Per aquesta raó, l’estàndard s’inscriu en el procés de normalització de l’ús públic de la llengua i és imprescindible per a donar resposta a les necessitats comunicatives dels mitjans de comunicació. D. Funcionament autònom Si l’objectiu és que la llengua tinga el màxim valor d’ús caldrà que la configuració d’aquesta no estiga mediatitzada per una altra llengua dominant.

----------------------------------------------------------------- 19 -----------------------------------------------------------------

02 - Tema 02: La variació lingüística. Varietats i registres

Recommend Documents