biologia Solucionari del llibre de l'alumne[1].pdf

Biologia i geologia 3r ESO

Solucionari del llibre de l’alumne

Unitat 1. El cos humà Solucionari del llibre de l’alumne Per començar

7. .pàgina 7.

1. Les cèl·lules eucariotes es caracteritzen per tenir un nucli diferenciat de la resta del citoplasma; a l’interior del nucli, i protegit per una doble membrana, se situa el material genètic, que s’encarrega de controlar les funcions cel·lulars. 2. En el cos d’una persona pot haver-hi més de cent bilions de cèl·lules. 3. La cèl·lula és la unitat mínima que pot dur a terme les tres funcions bàsiques d’un ésser viu, que són la la nutrició, la relació i la reproducció. 4 Les cèl·lules del teixit muscular muscular llis tenen forma de fus: són allargades i amb un sol nucli. No, cada tipus de cèl·lula té una forma adaptada a la funció que realitza. els espermatozous i en les dones dones els òvuls. 5. Les cèl·lules reproductores: en els homes són els 6. Que és un teixit líquid. 7. Els ulls, el nas, la llengua... Sí. Sí. El cor, l’estómac, el fetge, els pulmons...

1. La cèl·lula, unitat bàsica bàsica del del nostre cos

.pàgina 8

1. Que en els organismes pluricel·lulars pluricel·lulars les cèl·lules cèl·lules s’especialitzen i duen a terme una tasca concreta. A més, les cèl·lules treballen juntes per aconseguir la supervivència de l’organisme. 2. Que la membrana controla el pas de de substàncies a través seu, de manera que algunes molècules travessen la membrana lliurement, com ara l’aigua, d’altres creuen la membrana i a algunes se’ls impedeix el pas. 3. El citoplasma és el que queda de la cèl·lula cèl·lula si s’exclou el nucli, i el citosol és la fracció líquida del citoplasma. El citoplasma. 4. a) La cromatina. b) El nuclèol. c) El citoplasma.

2. Els orgànuls orgànuls de la cèl·lula

.pàgina 9

5. Orgànuls, funció, cèl·lules, citoplasma. 6. Els mitocondris són els responsables d’obtenir energia a partir de la respiració cel·lular. Els centríols reparteixen els cromosomes entre les cèl·lules filla durant la divisió cel·lular. Els lisosomes transformen les substàncies complexes en altres de més simples. El reticle endoplasmàtic s’encarrega de la síntesi de diverses substàncies, principalment proteïnes i lípids. 7. Orgànuls sense membrana: el citosquelet, els ribosomes i els centríols. Orgànuls amb una doble membrana: el nucli cel·lular i els mitocondris. 8. Una cèl·lula del teixit muscular. Perquè són cèl·lules que en contraure’s consumeixen molta energia energia i els mitocondris són els encarregats de proporcionar-la.

3. El transport a través través de la membrana cel·lular

.pàgina 10

9. L’oxigen i el diòxid de carboni són dues molècules de mida petita que travessen la membrana per difusió, sense consumir energia; això vol dir que es dirigeixen cap al costat de la membrana on hi ha menys concentració d’aquestes molècules. 2

Biologia i geologia 3r ESO  Editorial Cruïlla

Unitat 1. El cos humà Solucionari del llibre de l’alumne Per començar

7. .pàgina 7.

1. Les cèl·lules eucariotes es caracteritzen per tenir un nucli diferenciat de la resta del citoplasma; a l’interior del nucli, i protegit per una doble membrana, se situa el material genètic, que s’encarrega de controlar les funcions cel·lulars. 2. En el cos d’una persona pot haver-hi més de cent bilions de cèl·lules. 3. La cèl·lula és la unitat mínima que pot dur a terme les tres funcions bàsiques d’un ésser viu, que són la la nutrició, la relació i la reproducció. 4 Les cèl·lules del teixit muscular muscular llis tenen forma de fus: són allargades i amb un sol nucli. No, cada tipus de cèl·lula té una forma adaptada a la funció que realitza. els espermatozous i en les dones dones els òvuls. 5. Les cèl·lules reproductores: en els homes són els 6. Que és un teixit líquid. 7. Els ulls, el nas, la llengua... Sí. Sí. El cor, l’estómac, el fetge, els pulmons...

1. La cèl·lula, unitat bàsica bàsica del del nostre cos

.pàgina 8

1. Que en els organismes pluricel·lulars pluricel·lulars les cèl·lules cèl·lules s’especialitzen i duen a terme una tasca concreta. A més, les cèl·lules treballen juntes per aconseguir la supervivència de l’organisme. 2. Que la membrana controla el pas de de substàncies a través seu, de manera que algunes molècules travessen la membrana lliurement, com ara l’aigua, d’altres creuen la membrana i a algunes se’ls impedeix el pas. 3. El citoplasma és el que queda de la cèl·lula cèl·lula si s’exclou el nucli, i el citosol és la fracció líquida del citoplasma. El citoplasma. 4. a) La cromatina. b) El nuclèol. c) El citoplasma.

2. Els orgànuls orgànuls de la cèl·lula

.pàgina 9

5. Orgànuls, funció, cèl·lules, citoplasma. 6. Els mitocondris són els responsables d’obtenir energia a partir de la respiració cel·lular. Els centríols reparteixen els cromosomes entre les cèl·lules filla durant la divisió cel·lular. Els lisosomes transformen les substàncies complexes en altres de més simples. El reticle endoplasmàtic s’encarrega de la síntesi de diverses substàncies, principalment proteïnes i lípids. 7. Orgànuls sense membrana: el citosquelet, els ribosomes i els centríols. Orgànuls amb una doble membrana: el nucli cel·lular i els mitocondris. 8. Una cèl·lula del teixit muscular. Perquè són cèl·lules que en contraure’s consumeixen molta energia energia i els mitocondris són els encarregats de proporcionar-la.

3. El transport a través través de la membrana cel·lular

.pàgina 10

9. L’oxigen i el diòxid de carboni són dues molècules de mida petita que travessen la membrana per difusió, sense consumir energia; això vol dir que es dirigeixen cap al costat de la membrana on hi ha menys concentració d’aquestes molècules. 2


Unitat 1. El cos humà Solucionari del llibre de l’alumne 10. Que 10. Que a la cèl·lula li seria impossible mantenir una composició interna constant, ja que no podria controlar les substàncies que la travessen: penetrarien a l’interior substàncies tòxiques, i d’altres que són necessàries per a la cèl·lula, com ara els nutrients, podrien sortir al medi extern. Segurament, la cèl·lula tindria dificultats per continuar viva.

4. El metabolisme cel·lular

.pàgina 11

11. Cèl·lula, metabolisme, catabolisme, senzilles, anabolisme, complexes. 12. L’ATP 12. L’ATP és una molècula que actua com a magatzem d’energia; té la facultat d’unir-se a una, dues o tres molècules de fòsfor i en cada una d’aquestes unions s’acumula energia. Quan en altres parts de la cèl·lula fa falta energia, l’ATP es desprèn del fòsfor i s’allibera l’energia acumulada. 13. 13. Al catabolisme, perquè en aquest grup de reaccions els productes que s’obtenen són molècules més senzilles que les inicials.

5. L’especialització cel·lular

.pàgina 12

14. En la seva capacitat per dividir-se; si la cèl·lula es pot continuar dividint vol dir que encara és una cèl·lula mare, mentre que si ja ha perdut la capacitat per dividir-se vol dir que ja s’ha diferenciat. 15. Les 15. Les cèl·lules mare són cèl·lules no diferenciades situades a l’embrió, al cordó umbilical i als teixits que tenen la capacitat d’originar, per divisió i diferenciació, altres tipus de cèl·lules de l’organisme. 16. El sanguini, ja que la presència de cèl·lules mare sanguínies és molt més m és alta que en el teixit nerviós.

6. Els nivells d’organització del cos humà

.pàgina 13

17. 17. Plaqueta, bufeta, sistema esquelètic, aparell excretor. 18. Resposta 18. Resposta model: el cerebel, el bíceps, l’húmer.

7. Els teixits

.pàgines 14 i 15

19. El 19. El teixit epitelial és format per cèl·lules que es disposen les unes al costat de les altres, sense deixar espais buits entre si, com les peces que encaixen en un trencaclosques. Atès que el teixit epitelial recobreix la part externa del cos i la cara interna i externa dels òrgans, cal que entre les cèl·lules no hi hagi discontinuïtats que facilitarien l’entrada de microorganismes des de l’exterior fins a l’interior del cos, així com la sortida de fluids. 20. Cèl·lules, intercel·lular, fibres, el conjuntiu, l’adipós, el cartilaginós, cartilaginós, l’ossi i el sanguini. 21. El 21. El plasma. 22. El 22. El teixit muscular. Sí, són les mateixes cèl·lules del teixit muscular les que es contrauen controlades pel sistema nerviós. 23. a) 23. a) El teixit muscular cardíac. b) El teixit epitelial secretor o glandular. c) El teixit cartilaginós. d) El teixit sanguini, la sang. e) El teixit nerviós. 3


Unitat 1. El cos humà Solucionari del llibre de l’alumne 24. Les neurones i les cèl·lules glials. Les neurones transmeten els impulsos nerviosos i les cèl·lules glials nodreixen les neurones i duen a terme tasques de suport i de defensa.

8. Les funcions vitals en l’ésser humà

.pàgina 16

25. A la funció de relació. Al sistema nerviós. 26. a) L’aparell respiratori. b) El sistema endocrí. c) L’aparell excretor.

Mapa conceptual

.pàgina 19

27. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: nucli, permeabilitat, orgànuls, material genètic, nerviós. 28. Epitelial, connectiu, muscular i nerviós. 29. Cèl·lula, teixit, òrgan, sistema i aparell. 30. Embolcalla, limita i protegeix la cèl·lula. També controla el pas de substàncies d’un costat a l’altre costat de la membrana.

Fem ciència

.pàgina 18

31. Resposta oberta. Cal revisar que el dibuix s’hagi realitzat correctament i que el valor dels augments sigui el correcte. 32. 1: membrana; 2: citoplasma; 3: nucli. A més a més de les estructures visibles (membrana, citoplasma i nucli), a l’interior de la cèl·lula hi ha el nuclèol, mitocondris, vacúols, el centrosoma, el reticle endoplasmàtic, l’aparell de Golgi, el citosquelet, lisosomes, ribosomes... Aquestes estructures poden no visualitzar-se per dues raons: en primer lloc perquè són de dimensions massa petites i en segon lloc perquè necessiten un altre mètode de preparació microscòpica, amb altres pigments o tècniques. 33. Al teixit epitelial de revestiment. Recobrint externament el cos i la part interna i externa dels òrgans.

Activitats d’aplicació i relació

.pàgines 19 a 21

34. a) Resposta oberta. Vigileu que identifiquin correctament el leucòcit i que marquin el nucli, el citoplasma i la membrana cel·lular. b) El nucli dels leucòcits és més o menys arrodonit, en forma de ferradura o bilobulat. c) En la majoria d’eritròcits no es veu cap regió tenyida de blau. Que en els eritròcits no hi ha nucli, ha desaparegut. d) En primer lloc mesurarem el diàmetre màxim del leucòcit superior: 24 mil·límetres. Atès que hem d’expressar aquest valor en micròmetres, fem el canvi d’unitats: 24 mm · 1.000 µm / 1 mm = 24.000 µm. A continuació, cal dividir la longitud de la cèl·lula observada a la imatge entre el nombre d’augments: 4.000 µm / 1.000 = 24 µm. La mida real del leucòcit de la imatge és de 24 µm. 35. a) Vertader. b) Fals, perquè el DNA que constitueix la cromatina és l’àcid desoxiribonucleic, no pas l’àcid ribonucleic. c) Fals, els cromosomes solament són visibles durant el procés de divisió cel·lular. d) Vertader. 4


Unitat 1. El cos humà Solucionari del llibre de l’alumne e) Vertader. 36. a) 1: mitocondris; 2: vacúols; 3: lisosomes; 4: citosquelet; 5: centríols; 6: reticle endoplasmàtic; 7: ribosomes; 8: aparell de Golgi. b) Els mitocondris participen en l’obtenció d’energia a partir de la respiració cel·lular; els vacúols emmagatzemen substàncies de reserva o de rebuig; els lisosomes transformen substàncies complexes en altres de més simples; el citosquelet proporciona un suport a la cèl·lula i participa en el moviment cel·lular; els centríols reparteixen els cromosomes entre les cèl·lules filla durant la divisió cel·lular; el reticle endoplasmàtic sintetitza diverses substàncies; els ribosomes participen en la síntesi de les proteïnes; i l’aparell de Golgi empaqueta les substàncies fabricades pel reticle endoplasmàtic. c) Els ossos, és a dir, el sistema esquelètic. 37. a) La imatge A és de l’endocitosi i la B de l’exocitosi. L’endocitosi consisteix en la captura de substàncies del medi extracel·lular mitjançant el replegament de la membrana cel·lular, que dóna lloc a una vesícula a l’interior de l’espai cel·lular. L’exocitosi consisteix en l’alliberació d’una substància continguda en una vesícula a l’exterior de la cèl·lula; la vesícula s’uneix a la membrana i el seu contingut s’aboca a l’espai extracel·lular. b) Resposta oberta. Cal revisar que en el dibuix s’hagin marcat la vesícula, l’espai extracel·lular, la membrana citoplasmàtica, el citoplasma i les substàncies capturades o expulsades, segons el cas. 38. a) Difusió. La difusió consisteix en el pas de substàncies a través d’una membrana a favor del gradient de concentració, és a dir, des d’una dissolució diluïda cap a una de més concentrada fins al moment en què en els dos costats de la membrana la concentració s’iguala. b) La substància que travessa la membrana és aigua. En el primer recipient, part de l’aigua de l’interior de la bossa ha travessat la membrana cap a l’exterior; en el segon recipient, una certa quantitat d’aigua ha travessat la membrana i ha penetrat a l’interior de la bossa. Si la solució salina de les dues bosses era la mateixa abans d’introduir-les als recipients: La primera bossa perd aigua, que vol dir que la solució del recipient era més concentrada que la de la bossa, de manera que part de l’aigua de la bossa es desplaça cap a fora per igualar les concentracions. A la segona bossa s’introdueix aigua, que vol dir que la solució del recipient era menys concentrada que la de l’interior de la bossa, de manera que part de l’aigua del recipient s’introdueix dins de la bossa per diluir la solució i igualar les concentracions. c) Que no hi hauria hagut cap moviment d’aigua d’un costat a l’altre de la membrana: les dues bosses no canviarien de volum. −

−

39. a) La respiració cel·lular. b) És una ruta catabòlica, perquè proporciona energia a la cèl·lula. c) Reactius inicials: matèria orgànica i oxigen; productes: diòxid de carboni, aigua i energia. d) Perquè no es tracta d’una reacció metabòlica aïllada, sinó d’una successió de reaccions encadenades en què el producte d’una reacció és el reactiu de la següent. 40. L’energia que s’allibera durant les reaccions catabòliques a l’interior de les cèl·lules no es perd, sinó que s’emmagatzema en forma d’ATP, una molècula del grup dels àcids nucleics que té la capacitat d’unir-se a una, dues o tres molècules de fòsfor (P) i en cadascun d’aquests enllaços emmagatzema l’energia. Quan en un altre indret de la cèl·lula fa falta energia, l’ATP es desprèn de les molècules de fòsfor i allibera l’energia acumulada. 41. Rutes anabòliques: síntesi de proteïnes, síntesi dels àcids grassos. Rutes catabòliques: respiració cel·lular, descomposició dels lípids, obtenció de la glucosa a partir del midó. 42. Les cèl·lules musculars han de tenir un elevat nombre de mitocondris, atès que són cèl·lules que consumeixen molta energia. En els adipòcits predominarien els vacúols, atès que són les cèl·lules que emmagatzemen greixos. En els glòbuls blancs predominarien els lisosomes, perquè aquestes cèl·lules capturen els agents patògens i els destrueixen. 43. Vegeu l’esquema de la pàgina 12 del llibre de l’alumne. a) Una. 5


Unitat 1. El cos humà Solucionari del llibre de l’alumne b) Que ja no quedaria cap cèl·lula mare no diferenciada per continuar dividint-se. 44. A: cor; B: glòbul blanc; C: teixit cartilaginós; D: neurona. a) El glòbul blanc i la neurona són cèl·lules; el teixit cartilaginós és un teixit i el cor un òrgan. b) El cor a l’aparell circulatori, el glòbul blanc al sistema limfàtic, el teixit cartilaginós al sistema esquelètic i la neurona al sistema nerviós. 45. TEIXIT Epitelial

CARACTERÍSTIQUES Les cèl·lules estan íntimament unides, sense deixar espais buits.

Connectiu Té un nombre reduït de cèl·lules disposades de manera aïllada i amb una gran quantitat de substància intracel·lular i fibres.

Muscular

Nerviós

Les seves cèl·lules tenen forma allargada i poden tenir més d’un nucli. Conté fibres d’actina i de miosina. És el teixit més especialitzat i és format per neurones.

FUNCIÓ ES TROBA EN... De recobriment i El teixit de recobriment, a la part secretora o glandular. externa del cos i a la part interna i externa dels òrgans. El teixit glandular a les glàndules. Sostenen i uneixen la El teixit conjuntiu, en tendons i lligaresta de teixits i ments. òrgans. També té una El teixit adipós, sota la pell i envoltant funció de reserva, els òrgans. protectora i d’aïllant El teixit cartilaginós, sobre les articutèrmic (teixit adipós) o lacions, el nas, l’orella i la tràquea. de transport (sang). El teixit ossi, en els ossos. La sang, a l’interior dels vasos sanguinis. Contraure’s i relaxar- El teixit muscular llis, a les parets se en funció de les dels vasos sanguinis. ordres enviades pel El teixit muscular estriat, en els sistema nerviós. músculs esquelètics. El teixit muscular cardíac, al cor. Transmeten els impul- Formen els nervis, la medul·la espisos nerviosos. nal i l’encèfal.

46. a) Les cèl·lules tenen forma de columna, amb el nucli situat en un dels seus extrems. Les cèl·lules se situen unes molt properes a les altres, sense deixar espais buits. b) A un teixit epitelial, de recobriment. c) Té una funció de recobriment, i també de protecció davant la dessecació i les infeccions. d) Recobrir la part interna o externa dels òrgans i també la superfície externa del cos. 47. a) El teixit epitelial. b) El teixit nerviós. c) El teixit muscular. d) El teixit adipós. 48. a) El cartilaginós. b) La sang. c) El conjuntiu. 49. a) A: cèl·lules de forma cúbica, es disposen les unes al costat de les altres, sense deixar espais buits. B: cèl·lules arrodonides, el seu interior és ple de vacúols que contenen substàncies de reserva, en aquest cas greixos. C: cèl·lules poc abundants, separades les unes de les altres per gran quantitat de substància intercel·lular. Són de mida petita i en forma de llentia (lenticular). D: cèl·lules allargades, en forma de fus. b) A: teixit epitelial; funció de revestiment. B: teixit adipós; funció de reserva, de protecció i d’aïllament tèrmic. C: teixit ossi; funció esquelètica. D: teixit muscular; permet el moviment del cos, manté la postura i produeix calor. c) A: el teixit epitelial, a la part externa del cos i a la part interna i externa dels òrgans. 6


Unitat 1. El cos humà Solucionari del llibre de l’alumne B: el teixit adipós, sota la pell i envoltant els òrgans. C: el teixit ossi, en els ossos. D: el teixit muscular, en la musculatura, el cor i a les parets dels vasos sanguinis. d) El teixit adipós, les cèl·lules del qual s’anomenen adipòcits i el teixit ossi, format per osteòcits. 50. a) 1: tràquea; 2: esòfag; 3: pulmons; 4: estómac; 5: fetge; 6: pàncrees; 7: intestí prim; 8: intestí gros. b) Totes les estructures assenyalades són òrgans. c) L’aparell digestiu i l’aparell respiratori. d) Aparell digestiu: 2, 4, 5, 6, 7 i 8. Aparell respiratori: 1 i 3. e) La nutrició. f) L’aparell circulatori i l’aparell excretor.

Activitats d’aprofundiment

.pàgina 22

51. a) La teoria endosimbiòtica explica l’aparició de la cèl·lula eucariota a partir de la simbiosi entre diverses cèl·lules bacterianes. Se suposa que alguns bacteris concrets van ser capturats per d’altres i que hi van sobreviure a l’interior en simbiosi. Aquests bacteris van establir una relació tan dependent els uns amb els altres que ja no van poder viure de manera independent. Els bacteris capturats són els que van originar els mitocondris i els cloroplasts, i possiblement els flagels. Hi ha dues proves que sustenten aquesta teoria: Que els mitocondris conserven el seu aparell genètic, similar al dels bacteris. Que els mitocondris es divideixen en dos per reproduir-se i que generalment ho fan en moments diferents de la resta de la cèl·lula i de manera independent. b) Resposta oberta. L’alumne ha de fer un dibuix similar al que apareix en l’esquema de l’endocitosi de la pàgina 10 del llibre de l’alumne, tenint en compte que el material que ha d’englobar la vesícula correspon a un bacteri. c) L’origen dels cloroplasts podrien ser bacteris fotosintètics, i el dels flagels, espiroquetes. − −

Autoavaluació

.pàgina 22

1. 1: centríol; 2: reticle endoplasmàtic llis; 3: nucli; 4: aparell de Golgi; 5: membrana cel·lular; 6: mitocondri; 7: nuclèol. 2. Es cedeix energia. Catabòlic. 3. b. 4. a) Teixit ossi b) Epidermis c) Teixit secretor o glandular d) Teixit adipós 5. El teixit muscular llis es troba a les parets dels vasos sanguinis, de l’úter, de la bufeta i del tub digestiu. El teixit muscular estriat constitueix els músculs esquelètics. El teixit muscular cardíac només es troba al cor. 6. b, d, f.

Revista de ciència

.pàgina 23

1. Resposta oberta. 2. Les cèl·lules mare són cèl·lules que conserven la capacitat per dividir-se i per originar, per diferenciació, altres tipus de cèl·lula de l’organisme. 7


Unitat 1. El cos humà Solucionari del llibre de l’alumne 3. En el teixit adult, en el cordó umbilical i en l’embrió. 4. Perquè el teixit nerviós conté molt poques cèl·lules mare, de manera que la seva capacitat de regeneració és molt limitada; per aquesta raó, quan es lesiona la medul·la o una part del cervell, és molt difícil o gairebé impossible que la regió afectada recuperi la seva funcionalitat. Per aquesta raó, si es disposa de cèl·lules mare nervioses es podrien recuperar les àrees lesionades i restablir la seva funcionalitat. 5. Resposta oberta. Podeu proposar als alumnes, un cop estiguin elaborades les dues llistes, de fer un debat sobre la qüestió plantejada. TIC: L’enllaç us adreçarà a una pàgina web del diari El Periódico que reprodueix l’article de la notícia, que va tenir lloc el març de 2009 i en què s’exposa tot el procediment dut a terme, així com el resultat satisfactori del procediment mèdic.

8


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne Per començar 1.

.pàgina 25.

La relació i la reproducció.

2. Nutrició: conjunt de funcions que permet a l’organisme la incorporació dels nutrients a les cèl·lules; inclou la digestió, l’absorció i l’excreció dels residus. Alimentació: acció que consisteix en l’obtenció, preparació i ingestió dels aliments. L’alimentació es pot considerar el pas previ a la nutrició, que comença justament quan els aliments són ingerits. A la nutrició, els aliments ingerits es transformen i s’assimilen. 3. Dels nutrients, que a la vegada els obtenim dels aliments que ingerim. 4. Resposta model: boca, dents, faringe, esòfag, estómac, intestí gros, intestí prim... 5. Resposta model: Aliments rics en greixos: oli, mantega, fruita seca... Aliments rics en glúcids: pa, arròs, patata, sucre... Aliments rics en proteïnes: peix, carn, llegums, llet... 6. Obesitat, augment del nivell de colesterol a la sang, arteriosclerosi... 7. La dieta mediterrània aconsella consumir productes variats, potenciant les verdures i les fruites, els llegums i el peix. 8. Resposta oberta.

1. Els nutrients

.pàgines 26 i 27

1. Els nutrients orgànics provenen exclusivament de fonts orgàniques com els animals i els vegetals; els nutrients orgànics engloben els glúcids, els lípids, les proteïnes i les vitamines. Els nutrients inorgànics poden provenir de font orgàniques (animals i vegetals) i de fonts inorgàniques; els nutrients inorgànics engloben l’aigua i les sals minerals. 2. La quantitat d’aigua que hauria de beure equival al producte de 35 g · 35 = 1.225 g d’aigua, i com que 1 cm 3 (o 1 ml) d’aigua pesa 1 g, aquest pes d’aigua equival a 1.225 cm 3, que és el mateix que dir 1.225 ml o 1,225 litres. 3

No. Els nutrients són les substàncies que l’organisme assimila a través de la digestió i que incorpora a les seves cèl·lules, mentre que els aliments són la font de la qual s’obtenen aquests nutrients.

4

Rics en glúcids: pa, patates, mel, cigrons. Rics en lípids: olives, mantega, cansalada. Rics en proteïnes: peix, llet, bistec.

5. a) Els glúcids. b) Els lípids. c) Les proteïnes. 6. Perquè són la font principal de vitamines, entre les quals les hidrosolubles, que no es poden emmagatzemar a l’organisme i, per tant, s’han d’ingerir diàriament.

2. Una dieta equilibrada

.pàgines 28 i 29

7. Resposta model: Energètics: pa, sucre, arròs, mantega, oli, embotits... 9


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne Plàstics: llet, carn, ous, peix, fruits secs... Reguladors: verdures, hortalisses, fruites... 8. a, d, c, b. 9. Resposta oberta. Cal que l’alumne sigui conscient que en aquest exercici es calcula la despesa energètica bàsica, que és la quantitat mínima d’energia que necessita el cos en unes condicions de repòs absolut. Per tant, el balanç final que s’ha de consumir diàriament ha de ser superior a l’obtingut en aquest càlcul. Sí, que entre un noi i una noia de la mateixa alçària i pes, la noia té una despesa bàsica més alta. 10. Resposta model: La fibra alimentària és la fracció d’aliment vegetal que el nostre cos no és capaç de digerir o absorbir. Els compostos que formen les fibres són principalment la cel·lulosa i altres substàncies com la lignina. Les fibres alimentàries faciliten la funció intestinal i ajuden a prevenir l’estrenyiment, regulen els nivells de glucosa a la sang i prevenen la malaltia cardíaca coronària. També ajuden a mantenir la dieta perquè tenen un efecte saciant. Les fibres alimentàries no es consideren nutrients perquè el nostre organisme no les pot absorbir.

3. La conservació dels aliments

.pàgina 30

11. Les diferències entre els mètodes de conservació per calor depenen del temps que dura el procés i de la temperatura a què és sotmès l’aliment; aquests dos paràmetres determinen el nombre de patògens eliminats i el grau de conservació de les característiques nutritives: En l’esterilització i la uperització l’aliment se sotmet a temperatures superiors als 100 ºC; moren els microorganismes però es destrueixen alguns nutrients com ara les vitamines. L’aliment es conserva fins que no s’obre l’envàs. En la pasteurització s’escalfa l’aliment a temperatures entre 70 i 80 ºC i es refreda bruscament; no s’eliminen tots els patògens però es conserven les característiques nutritives i saboroses del producte. −

−

12. a) La liofilització. b) La refrigeració. c) La incorporació d’additius. d) L’esterilització.

4. Aliments transgènics

.pàgina 31

13. El aliments transgènics es fabriquen a partir d’organismes transgènics, que són organismes que contenen gens d’altres espècies en el seu genoma. Els organismes transgènics s’obtenen de manera artificial, introduint els gens d’un altre organisme en les cèl·lules del receptor. 14. L’afirmació correcta és que tots els organismes transgènics són organismes modificats genèticament. Pot haver-hi organismes modificats genèticament que no continguin gens d’altres espècies, sinó que els canvis s’hagin fet als seus propis gens. 15. Resposta oberta. 16. Que la vaca que ha produït aquesta llet no hagi estat tractada amb substàncies químiques artificials (antibiòtics, hormones) i que s’hagi alimentat amb farratge també lliure de fertilitzants químics, pesticides i herbicides.

10


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne 5. L’aparell digestiu

.pàgines 32 i 33

17. El pílor regula el pas de substàncies de l’estómac a l’intestí prim. Quan la vàlvula està tancada, els aliments parcialment digerits no abandonen l’estómac; quan la vàlvula s’obre, els aliments passen a l’intestí prim. La vàlvula càrdia evita que els aliments puguin sortir de l’estómac i tornar a l’esòfag. 18. Que els tres òrgans són glàndules annexes, és a dir, glàndules digestives que segreguen els productes al tub digestiu a través d’un conducte. 19. La boca (dents, llengua), la faringe, l’esòfag, l’estómac, l’intestí prim (duodè, jejú, ili), intestí gros (cec, còlon, recte), anus. 20. Saliva, sucs gàstrics, bilis, suc pancreàtic, sucs intestinals.

6. La digestió i l’absorció dels nutrients

.pàgines 34 i 35

21. La digestió mecànica redueix la grandària de les partícules sense modificar-ne la composició química, mentre que la digestió química descompon els aliments en molècules nutritives més simples per l’acció dels enzims. Els principals enzims digestius són l’amilasa, que se secreta a la boca; la pepsina, que s’allibera a l’estómac; i a l’intestí prim s’hi aboca la lipasa. 22. a) D’una barreja formada pels aliments i per saliva. b) Quil. c) A l’estómac; el formen l’aliment, la saliva i el suc gàstric. 23. L’absorció dels nutrients seria molt menor. L’absorció d’aigua i sals quedaria molt poc afectada, perquè aquestes dues substàncies s’absorbeixen a l’intestí gros. 24. De cel·lulosa. No, els microorganismes de la flora intestinal són beneficiosos perquè sintetitzen algunes vitamines, com la K i la B12, que posteriorment seran absorbides per l’organisme.

7. Malalties i trastorns alimentaris

.pàgina 36

25. El raquitisme: menjar aliments que continguin vitamina D com fetge, tonyina o sardines. El restrenyiment: menjar aliments rics en fibres com verdures i farines integrals; també cal practicar exercici físic. L’obesitat: seguir una dieta equilibrada i variada, rica en vegetals i poc abundant en greixos i dolços; també cal practicar exercici físic. Les càries: no menjar dolços entre hores i rentar-se les dents després de cada àpat. 26. Les càries, algunes diarrees, l’apendicitis, les úlceres, la gastroenteritis i la majoria d’hepatitis. 27. La malaltia celíaca és una intolerància alimentària permanent als aliments compostos de blat, ordi i sègol que pot ocasionar molèsties greus. Aquests cereals contenen gluten, la proteïna que ocasiona la intolerància. Símptomes: diarrea crònica, pèrdua de pes, aprimament, deficiències nutricionals, carència de vitamina K, vòmits, retard en el creixement... Danys a l’intestí: les vellositats que cobreixen l’intestí s’inflamen i s’aplanen, fins i tot poden desaparèixer, de manera que disminueix considerablement l’absorció dels nutrients. Dieta: s’ha d’eliminar totalment el gluten de la dieta, de manera que no es pot ingerir res que porti farina de blat: pa, sopes preparades, cremes preparades, adobs per a amanides, pastes... Origen de la malaltia: és una malaltia en què el component genètic és rellevant. Mesures de prevenció: quan s’ha diagnosticat la malaltia, cal eliminar totalment el gluten de la dieta i corregir els possibles dèficits nutricionals, i cal fer visites periòdiques als especialistes. −

−

−

−

−

11


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne Mapa conceptual

.pàgina 3

28. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: energètics, proteïnes, refrigeració, esòfag, pàncrees. 29. Aigua, sals minerals, glúcids, lípids, proteïnes i vitamines. 30. Absorció. 31 Basats en la calor: l’esterilització, la uperització i la pasteurització. Basats en el fred: la congelació i la refrigeració. Basats en la deshidratació: la dessecació i la liofilització. 32. El tub digestiu, que és format per la boca, la faringe, l’esòfag, l’estómac, l’intestí prim i l’intestí gros. Les glàndules digestives, que són les glàndules gàstriques, les glàndules intestinals, les glàndules salivals, el pàncrees i el fetge.

Fem ciència

.pàgina 38

33. Resposta oberta. 34. Resposta oberta. Valors teòrics: xampinyons (92,3 %), espinacs (91 %), taronja (87 %), cervell (85 %), fetge (70 %). 35. Resposta oberta.


.pàgines 39 a 41

36. a) Les truites de riu, la llet, els ous, els fesols, el pa integral... b) La llet i el formatge. c) L’ou, els cereals, els vegetals verds (coliflor, espàrrecs, api, espinacs, julivert...), la pastanaga, la mantega... d) El pa, les galetes, els fesols, l’arròs... e) Els ous, la carn, el peix, la llet, els fesols... 37. Perquè l’aigua realitza diverses funcions com transportar dissolts els nutrients i distribuir-los per tot l’organisme, és el medi en què es produeixen les reaccions metabòliques, serveix per eliminar els productes de rebuig i actua com a regulador de la temperatura del cos, entre d’altres. 38. a) Calcularem les calories del pa i del formatge: Calories del pa: 80 g · 232 kcal / 100 g = 185,6. Calories del formatge: 35 g · 310 kcal / 100 g = 108,5. Total: 294,1 kcal. b) Percentatge de nutrients inorgànics del pa: aigua (38,5 g) + sals minerals (30 mg de Ca) = 38,53 %. Percentatge de nutrients inorgànics del formatge: aigua (37 g) + sals minerals (400 mg de Ca) = 37,4 %. c) Sí, perquè aporta tots els tipus de nutrients. d) Pes dels nutrients del pa: glúcids (49 g) + lípids (1,2 g) + proteïnes (8 g) + aigua (38,8 g) + sals minerals (0,03 g) = 97,03 g. Pes dels nutrients del formatge: glúcids (1,5 g) + lípids (26 g) + proteïnes (35,1 g) + aigua (37 g) + sals minerals (0,4 g) = 100 g. e) La fibra, que en no considerar-se un nutrient, no apareix a la taula. La fibra afavoreix el trànsit intestinal i evita el restrenyiment. f) Perquè el formatge és una font important de calci, indispensable per al bon creixement dels ossos.

12


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne 39. Tipus d’aliments

Nutrients que aporten

Exemple d’aliments

Plàstics

Principalment proteïnes i sals minerals

Llets, derivats de la llet, carn, ous, peix, llegums i fruita seca.

Energètics

Principalment glúcids i lípids

Sucre, arròs, pasta, pa, xocolata, mantega, olis, maionesa, embotits.

Reguladors

Principalment vitamines i sals minerals

Hortalisses, verdures i fruites.

40. a) Al pa, els cereals, l’arròs, els llegums i els tubercles. b) Als pastissos i la carn amb molts greixos. c) El pis inferior hi ha els aliments energètics del grup I (cereals i llegums). Al segon pis de la piràmide hi trobem aliments plàstics del grup III (llet i derivats) i aliments reguladors del grup VI (fruites). Al tercer pis hi ha aliments plàstics del grup IV (carn i peix) i aliments reguladors del grup V (verdures). Al pis superior hi ha aliments del grup II (olis i greixos) i el sucre, que pertany al grup I. d) Contraure malalties cardiovasculars o trastorns alimentaris (malalties de carència, obesitat, sobrepès, anorèxia, bulímia.) e) Resposta oberta. 41. Funció plàstica: ous, iogurt, tonyina, conill. Funció reguladora: síndria, enciam, naps, col, tomàquet, espàrrecs. Funció energètica: donut, melmelada, oli, maionesa, pa. Funció plàstica, energètica i reguladora: nous, patates, cigrons, figues seques. 42. a) Falsa, perquè la liofilització és un tractament per deshidratació. b) Vertader. c) Fals, l’aliment se sotmet a temperatures entre 70 i 80 ºC. d) Fals, perquè cap dels dos tractaments elimina no els microorganisme, sinó que en retarda o debilita el desenvolupament. e) Vertader. 43. L’osmosi. L’osmosi es basa en la propietat de l’aigua que tendeix a difondre’s cap a les zones on hi ha més concentració de substàncies (sals, proteïnes, sucres i altres molècules); si en un aliment hi posem molta quantitat de sucre o de sal, els microorganismes que hi puguin haver moriran per dessecació perquè l’aigua que hi ha al seu interior tendeix a sortir a l’exterior de la cèl·lula, on la concentració de sals o de sucre és molt més alta que en el seu citoplasma.

13


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne 44. Mètode

El tractament es basa en...

Esterilització

La calor

Uperització

La calor

Pasteurització

La calor

Congelació

El fred

Refrigeració

El fred

Dessecació

La deshidratació

Liofilització

La deshidratació

Envasament al buit

L’eliminació de l’aire

Incorporació d’additius

L’efecte d’osmosi

Avantatges

Inconvenients

Moren els microorganismes; Es destrueixen alguns nutrients, l’aliment es conserva molt com les vitamines. de temps. Es conserven les característiques nutritives i saboroses.

No s’eliminen tots els patògens.

No destrueix les característiques dels aliments ni les propietats nutritives.

No s’eliminen els patògens.

Els aliments es mantenen durant molt de temps.

Alguns nutrients es destrueixen. No elimina els microorganismes.

Conserva totes les propietats de l’aliment.

No s’eliminen els patògens.

És econòmic i senzill.

Es destrueixen alguns nutrients i canvien les propietats dels aliments.

45. a) Els additius són substàncies que s’afegeixen als aliments per impedir que es desenvolupin els microorganismes o per millorar la conservació, el color, la textura o el gust dels aliments. b) Resposta oberta. 46. a) Tomàquet, sal, acidulants, àcid cítric. b) Canviar el recipient i conservar-lo en el frigorífic. c) Atès que en el pot hi ha 400 g de tomàquet i cada 100 g de tomàquet aporta 22 kcal, el valor energètic del pot de tomàquet serà de 88 kcal. d) Per saber la quantitat de nutrients, fem l’operació següent: Quantitat de proteïnes = 250 g de tomàquet · 0,8 g proteïnes / 100 g de tomàquet = 2 g. Quantitat d’hidrats de carboni = 250 g tomàquet · 4,5 g hidrats de carboni / 100 g de tomàquets = = 11,25 g. Quantitat de greixos = 250 g tomàquet · 0,1 g greixos / 100 g de tomàquet = 0,25 g. e) La data de consum fins a la qual es garanteixen totes les característiques del producte. 47. Organismes que incorporen gens d’altres espècies. Els organismes transgènics permeten introduir millores en la productivitat i obtenir productes nous com antibiòtics, hormones i vitamines. Els riscos dels organismes transgènics són que els gens introduïts poden alterar les poblacions autòctones o envair-ne els hàbitats, de manera que les espècies que hi vivien anteriorment poden desaparèixer. Un altre risc és la fabricació d’aliments que causin al·lèrgies i noves malalties. 48. a) Atès que la patata, el blat de moro i la soja són les principals espècies transgèniques cultivades, una de les raons per la qual es podia desencadenar l’al·lèrgia alimentària és que alguns dels ingredients que hi havia en el plat preparat provingués d’un organisme transgènic; aquest organisme transgènic podria contenir substàncies que no són pròpies dels vegetals, sinó dels organismes animals, en aquest cas d’un peix, i que fossin els responsable de l’al·lèrgia. 14


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne b) Especificar en l’etiquetatge dels productes la presència d’ingredients elaborats amb organismes transgènics. 49. a) Vegeu l’esquema de la pàgina 32 del llibre de l’alumne. Comproveu que l’alumne ha identificat correctament cadascuna de les estructures. b) i c) Vegeu l’esquema de la pàgina 33 del llibre de l’alumne. Comproveu que l’alumne ha identificat correctament cadascuna de les estructures. d) Vegeu l’esquema de la pàgina 33 del llibre de l’alumne. Comproveu que, en cadascuna de les glàndules digestives, l’alumne escriu la secreció que allibera. 50. Part del tub digestiu Boca

Esòfag

Estómac

Digestió mecànica

Digestió química

Trituració o masticació. Fer Amilasa, activa sobre els glúcids els aliments en fraccions de complexos com el midó. mida més petita. Deglució. Fer arribar els aliments a l’estómac.

No s’allibera cap enzim.

Moviments peristàltics. Triturar els aliments i Pepsina, actiu sobre les proteïnes. barrejar-los amb els enzims.

Intestí prim

Moviments peristàltics. Fer moure el quil per l’intestí.

Lipasa i altres enzims, actius sobre els lípids, les proteïnes i els glúcids.

Intestí gruixut

Moviments peristàltics. Fer moure el quil per l’intestí.

No s’allibera cap enzim.

51. La femta és constituïda per les restes d’aliments que no es poden digerir, com ara les fibres vegetals. A l’intestí gros hi té lloc l’absorció de l’aigua i de les sals minerals, per tant, si aquest òrgan funciona de manera anòmala el cos pot perdre massa aigua i sals minerals i deshidratar-se. Quan la defecació és dificultosa s’ha d’enriquir la dieta amb fibres vegetals, tot ingerint més quantitat de fruita i verdura, així com cereals integrals. També és bo practicar exercici regularment. 52. a) L’àcid clorhídric i la pepsina. L’enzim és la pepsina. b) No, la mostra de carn picada s’ha descompost més ràpidament. Perquè la superfície de contacte de la carn amb l’enzim és més gran i l’enzim és més efectiu. c) Que si masteguem bé els aliments, aquests arriben a l’estómac en fragments més petits i són digerits pels enzims amb més facilitat. D’aquesta experiència es pot deduir que per millorar la digestió, s’ha de dur a terme una masticació correcta de l’aliment. d) L’experiment no hauria estat tan efectiu perquè la saliva conté amilasa i la bilis lipasa, dos enzims que degraden els glúcids i els lípids, respectivament, i a la carn vermella el nutrient principal són les proteïnes. Ara bé, en el cas de la bilis, s’hauria comprovat com l’enzim degradava la fracció de greix present a la carn. e) Amb la saliva s’hauria pogut fer servir pa, una llesca sencera i una llesca esmicolada. Per comprovar l’efectivitat de la bilis es podria utilitzar mantega. 53. a) Tenir una malaltia de carència provocada per la manca de vitamina B o D (raquitisme). b) L’aparició de càries. c) Restrenyiment i malalties de carència per falta de vitamines, en especial la C (escorbut). d) Sobrepès, obesitat i malalties cardiovasculars com ara l’arteriosclerosi. e) Anorèxia.

15


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne Activitats d’aprofundiment

.pàgina 42

54. a) La gràfica vermella correspon a la dels glúcids perquè la degradació d’aquests nutrients comença a la boca. La línia verda correspon a les proteïnes la degradació de les quals comença a l’estómac amb la secreció dels sucs gàstrics. La línia violeta representa els lípids, que no comencen a degradar-se fins que arriben a l’intestí prim. b) En el primer tram actua l’amilasa sobre els glúcids; en el segon tram, que correspon a l’estómac, actua la pepsina sobre les proteïnes i en l’intestí prim s’hi afegeix l’actuació de les lipases sobre els lípids, així com altres enzims que també actuen sobre els glúcids i les proteïnes. c) A l’intestí prim; en què descendeix bruscament el nombre de molècules no degradades. d) En una mostra pròxima als 200 cm de la boca, trobaríem un nombre reduït de proteïnes, lípids i glúcids complexos; la major part de molècules serien fragments més petits que provenen de la fragmentació d’aquests nutrients; així, hi hauria aminoàcids, sucres simples com la glucosa i àcids grassos i glicerol; també hi hauria sals minerals, aigua i altres substàncies que no s’han pogut degradar. A la mostra obtinguda a uns 300 cm de la boca, que se suposa que pertany a l’intestí gros, la major part de nutrients de mida petita ja s’han absorbit, així com l’aigua i les sals minerals; per tant, quedaran principalment les fibres vegetals que no s’han digerit i una part d’aigua. e) A l’intestí prim.

Autoavaluació

.pàgina 42

1. Vertadera: d. Falses: a, b, c. 2.

a) Plàstica b) Reguladora c) Plàstica d) Plàstica e) Energètica f) Energètica

3.

A3; B1; C2.

5.

Boca, faringe, esòfag, estómac, intestí prim (duodè, jejú, ili), intestí gros (cec, còlon, recte) i anus.

6.

Parts del tub digestiu: boca, intestí, esòfag, estómac. Glàndules digestives: pàncrees, fetge, glàndules salivals, glàndules intestinals.

7.

A1; B3; C2.

8.

a) Vitamina A b) 20 c) Úlcera d) Hepatitis

Revista de ciència

.pàgina 43

1.

Resposta oberta.

2.

Fer dieta vol dir menjar un conjunt d’aliments segons les necessitats particulars de la persona, el sexe, l’edat i les activitats que desenvolupa o l’estat de salut en què es troba.

3.

La dieta mediterrània. La dieta mediterrània es basa en el consum dels productes del temps que ofereix el territori: fruita variada, verdura, peix, oli d’oliva per cuinar i per amanir i també carn. Seguir una dieta mediterrània aporta una gran quantitat de beneficis per a la salut perquè és una dieta baixa en colesterol, rica en fibres i en vitamines. 16


Unitat 2. Aliments i nutrients Solucionari del llibre de l’alumne 4.

Resposta model: Espanya, Portugal, Itàlia, Grècia, Marroc, Algèria, Tunísia, Turquia...

5.

Perquè els dietistes i nutricionistes poden facilitar les pautes per corregir els trastorns alimentaris sense provocar desajustos nutritius, problemes de pressió sanguínia i cansament.

6.

Podeu proposar als alumnes que reflexionin i que debatin sobre aspectes relacionats amb la vida familiar, el paper de la dona en el món laboral i en moltes ocasions la manca d’ajuda de la parella, de manera que la dona carrega amb el pes de les feines domèstiques, inclosa la compra i la preparació dels àpats.

TIC: En aquesta pàgina trobareu algunes de les dietes anomenades «miracle» i el perquè són tan perilloses Trobareu un enllaç per a cadascuna de les dietes miracle més conegudes en què s’explica, en cas de seguir-les, les conseqüències que poden ocasionar a l’organisme.

17


Unitat 3. La utilització dels nutrients Solucionari del llibre de l’alumne Per començar

.pàgina 45.

1. De la digestió dels aliments. Els nutrients els fem servir per obtenir energia i per restaurar o fer créixer els teixits del cos. 2. Els nutrients passen al torrent sanguini i a través de la sang arriben a totes les cèl·lules de l’organisme. 3

Perquè els mamífers, entre els quals els éssers humans, obtenim l’oxigen de l’aire, no pas de l’aigua. De manera continuada hem de renovar l’aire dels pulmons i per aquesta raó hem de treure el cap per respirar.

4

L’aparell respiratori. La boca, les fosses nasals, la faringe, la laringe, la tràquea, els pulmons, els bronquis i els bronquíols i els alvèols.

5. L’oxigen que incorporem en respirar arriba als pulmons i per difusió penetra en el glòbuls vermells de la sang, que els transporten a totes les cèl·lules de l’organisme. L’oxigen s’introdueix a l’interior de les cèl·lules, i en els mitocondris, es consumeix en les reaccions destinades a obtenir energia. 6. Perquè quan fem activitat física les cèl·lules musculars consumeixen més energia que quan estan en repòs; això vol dir que també ha d’arribar més oxigen a les cèl·lules i, per tant, s’haurà de respirar més sovint per eliminar el diòxid de carboni obtingut i per proporcionar més oxigen. 7. Els ronyons. 8. Resposta model: infecció d’orina, pedres al ronyó, insuficiència renal...

1. L’energia dels nutrients

.pàgina 46

1. Els nutrients que arriben a les cèl·lules es fan servir per fabricar altres substàncies o per obtenir energia. 2. Reactius: nutrients, especialment glucosa, i oxigen; productes: diòxid de carboni, aigua i energia. 3. L’ATP és una molècula que actua com a magatzem d’energia; té la facultat d’unir-se a una, dues o tres molècules de fòsfor i en cada una d’aquestes unions s’acumula energia. Quan en altres parts de la cèl·lula fa falta energia, l’ATP es desprèn del fòsfor i s’allibera l’energia acumulada.

2. L’aparell respiratori

.pàgina 47

4. No; la respiració cel·lular té lloc a l’interior de les cèl·lules, en els mitocondris, i té com a finalitat l’oxidació de la matèria orgànica per obtenir-ne energia; en aquest procés, un dels reactius és l’oxigen, indispensable per a la reacció. La respiració pulmonar és el procés pel qual l’organisme capta l’oxigen de l’exterior del cos i expulsa diòxid de carboni, un dels residus que es generen durant la respiració cel·lular; aquest procés té lloc en l’aparell respiratori. 5. Nas, faringe, laringe (cordes vocals), tràquea, pulmons, bronquis, bronquíols i alvèols pulmonars. 6. La tràquea és un conducte cartilaginós protegit per una sèrie d’anells que li proporcionen una certa rigidesa, però també flexibilitat; els anells oberts eviten que s’aixafi durant la respiració però l’estructura és prou flexible per permetre que circuli l’aliment per l’esòfag sense que això perjudiqui la tràquea i la trenqui. 7. Per augmentar la superfície d’intercanvi de gasos entre la sang i l’aire.

18


Unitat 3. La utilització dels nutrients Solucionari del llibre de l’alumne 3. Les funcions de l’aparell respiratori

.pàgina 48

8. Que els gasos es mouen del lloc de més concentració al de menys concentració; en el cas de l’aire inspirat, l’oxigen penetra a l’interior del torrent sanguini, on la concentració d’oxigen és inferior a la de l’aire inspirat, mentre que el diòxid de carboni passa de la sang a l’aire. 9. El diòxid de carboni és una substància de rebuig que es genera durant el metabolisme cel·lular, en el mitocondri, com a resultat de l’oxidació de la matèria orgànica. El diòxid de carboni de les cèl·lules es difon a la sang i retorna als pulmons, on es difondrà a l’aire que serà expulsat de l’organisme. 10. Durant la inspiració, la pressió dels alvèols disminueix perquè la caixa toràcica s’expandeix; durant l’expiració, la caixa toràcica redueix el volum i, per tant, la pressió augmenta. 11. En els alvèol pulmonars té lloc l’intercanvi de gasos entre la sang i l’aire. Justament per facilitar l’intercanvi de gasos.

4. Malalties de l’aparell respiratori

. pàgina 49

12. El refredat, la grip, la pneumònia, la bronquitis i alguns casos d’asma bronquial. 13. Les malalties provocades per bacteris, com la majoria de pneumònies, la tuberculosi i les bronquitis. Els fumadors actius són les persones que fumen tabac, mentre que els fumadors passius són les persones que, tot i no fumar, respiren aire amb altes concentracions de fum de tabac. Cal recordar que en el fum també hi ha substàncies nocives que afecten el sistema respiratori. 14. El tabac pot provocar diverses malalties de l’aparell respiratori, entre les quals la bronquitis, l’edema pulmonar i el càncer de pulmó; a més, el tabac afavoreix l’aparició de malalties cardiovasculars com l’arteriosclerosi, la hipertensió i l’infart de miocardi. 15. Tos: expulsió violenta i sorollosa d’aire dels pulmons, i de vegades repetitiva, produïda per la irritació de les vies respiratòries. Esternut: estímul reflex d’expulsió convulsiva d’aire des dels pulmons a través del nas i de la boca. Generalment és provocat per partícules estranyes que provoquen la irritació de la mucosa nasal. Perquè quan tossim o esternudem alliberem per la boca gran quantitat de microorganismes, de manera que hem de mirar de no llençar els agents infecciosos directament a una altra persona; si ens tapem la boca amb la mà i no la rentem, dispersarem els agents infecciosos sobre altres objectes.

5. L’excreció

.pàgina 50

16. Les glàndules sudorípares excreten la suor que conté substàncies similars a les de l’orina però en menor concentració. Els pulmons expulsen a l’exterior el diòxid de carboni. El fetge expulsa amb la bilis residus que procedeixen de substàncies tòxiques ingerides, de medicaments o dels aliments. Els ronyons excreten l’orina, un líquid que conté altes concentracions d’urea. 17. Sí, la diferència és la longitud de la uretra; la uretra és el conducte que comunica la bufeta amb l’exterior de l’organisme, de manera que en el sexe femení la uretra és curta, mentre que en el sexe masculí la uretra és més llarga perquè ha de travessar el penis. 18. Perquè les femtes estan formades per aliments no digerits generats durant la digestió i no per residus que provenen de la sang o del resultat de l’activitat cel·lular.

19


Unitat 3. La utilització dels nutrients Solucionari del llibre de l’alumne 6. El funcionament dels ronyons

.pàgina 51

19. Cada nefró és constituït per un glomèrul, una espècie de cabdell de capil·lars sanguinis per on circula la sang, una càpsula que recobreix el glomèrul i que s’encarrega del filtratge del plasma sanguini i un tub fi en forma de ganxo en el qual té lloc l’absorció d’aigua i d’algunes sals. 20. El filtratge consisteix en el moviment de partícules de mida petita dissoltes a la sang que abandonen el torrent sanguini, travessen les parets dels capil·lars i de les càpsules dels nefrons i van a parar al túbul. La reabsorció consisteix en la recuperació de la major part de la glucosa i de l’aigua dels líquids filtrats per retornar-los al torrent sanguini. 21. Al fet que aproximadament el 99 % de l’aigua que es filtra a les càpsules dels nefrons es reabsorbeix i retorna als capil·lars que envolten els túbuls. 22. a) En la reabsorció d’aigua al nivell del túbul. b) Atès que es perd més aigua per l’orina de la normal, el volum que ocupa la sang disminueix i això fa disminuir la pressió arterial.

7. Malalties de l’aparell excretor

.pàgina 52

23. La insuficiència renal és una malaltia provocada pel mal funcionament dels nefrons, que en alguns casos fins i tot deixen de treballar totalment; si el nombre de nefrons inactius és gran, l’afectat pot morir per intoxicació. Els tractaments que es recomanen per pal·liar la insuficiència renal són el trasplantament de ronyó o l’hemodiàlisi. El trasplantament de ronyó consisteix en substituir un dels ronyons malalts per un òrgan sa d’una altra persona; l’hemodiàlisi consisteix en l’eliminació artificial de les substàncies de rebuig de la sang extraient-la del cos de l’afectat i fent-la passar per un aparell que reté la urea i altres substàncies de rebuig d’una manera similar a com ho faria el ronyó. La sang, un cop purificada, retorna al pacient. El malalt afectat es sotmet a tres sessions d’hemodiàlisi per setmana i cada sessió dura unes quatre hores. 24. També s’anomenen pedres ; són precipitacions de sals cristal·litzades que poden bloquejar el pas de l’orina. Provoquen dolor intens a la zona lumbar, nàusees i vòmits. S’aconsella beure molta aigua per ajudar a dissoldre els cristalls que formen els càlculs. Val a dir que les persones que no tenen càlculs també haurien de beure dos litres d’aigua diaris, per facilitar l’expulsió de les substàncies de rebuig. 25. Perquè l’aparell d’hemodiàlisi fa una funció similar a la del ronyó: filtra la sang i n’elimina les substàncies de rebuig, especialment la urea.

Mapa conceptual

.pàgina 53

26. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: nutrients, energia, respiració, excreció, ronyons. 27. Reparar els teixits malmesos, originar noves cèl·lules i obtenir energia. 28. Energia, aigua i diòxid de carboni. 29. El diòxid de carboni i la urea. Els pulmons i el ronyó respectivament. 30, És format pels ronyons, la bufeta urinària, els urèters i la uretra.

Fem ciència

.pàgina 54

31. Resposta oberta. 20


Unitat 3. La utilització dels nutrients Solucionari del llibre de l’alumne 32. Vegeu el dibuix de la pàgina 54 del llibre de l’alumne. 33. La molècula d’urea travessa la paret dels capil·lars sanguinis i la de les càpsules dels nefrons, arriba al túbul i circula pel seu interior fins a arribar al conducte col·lector; la molècula d’urea passa del conducte col·lector a l’urèter i a través d’aquest conducte arriba a la bufeta; a la bufeta, la urea s’emmagatzema fins que s’expulsa a l’exterior de l’organisme a través de la uretra. 34. Perquè a l’estiu es perd molta quantitat d’aigua per transpiració.


.pàgines 55 a 57

35. a) Amb l’oxigen. b) És una reacció d’oxidació. c) Diòxid de carboni, aigua i energia. d) Glucosa + oxigen CO2 + H2O + energia. e) 6 molècules de diòxid de carboni. 6 molècules d’aigua. 

36. a) Al múscul en activitat, el consum d’oxigen és més gran que al múscul en repòs. Com més activitat cel·lular, més energia es necessita obtenir de la respiració cel·lular, que té lloc als mitocondris. La respiració cel·lular consumeix oxigen. Així doncs, com més activitat, més consum d’oxigen. b) La sang que hi arriba portaria menys diòxid de carboni que la sang que en surt. D’altra banda, aquesta diferència seria més marcada en el cas dels músculs en activitat. c) Que en un múscul en activitat hi ha un consum molt més elevat d’oxigen que en un múscul en repòs, però que la quantitat d’oxigen que aporta un cert volum de sang es manté constant; si la musculatura necessita una major aportació d’oxigen per satisfer les demandes d’energia, caldrà augmentar el volum de sang que circula per unitat de temps; per aquesta raó augmenta el ritme respiratori i el ritme cardíac quan es fa exercici. 37. a) La tràquea. b) La base dels pulmons. c) La laringe. d) La laringe. e) Els alvèols pulmonars. f) Les fosses nasals. g) La faringe. h) El tram final de la tràquea. 38. a) 1 Faringe; 2 laringe; 3 tràquea; 4 pulmons; 5 diafragma; 6 alvèols pulmonars; 7 bronquíols. b) Vies respiratòries superiors: la faringe i la laringe. Vies respiratòries inferiors: la tràquea i els bronquíols. Els bronquis també pertanyen a les vies respiratòries inferiors, però no estan marcades en el dibuix. c) Els bronquíols es divideixen cada vegada en conductes més estrets, en forma d’arbre. d) Alvèol pulmonar. e) El pulmó esquerre, perquè ha deixat espai per allotjar el cor. 













39. a) Per la tràquea hi circula aire. Per l’esòfag hi circulen líquids i menjar sòlid barrejat am b saliva. b) A la tràquea, la contracció i la dilatació del diafragma fa variar el volum de la caixa toràcica i aquest fet afavoreix la renovació d’aire. A l’esòfag, els moviments peristàltics són els que fan moure l’aliment fins a l’entrada de l’estómac. c) La tràquea és una de les parts del conducte pel qual circula l’aire des dels pulmons cap a l’exterior i viceversa; el fet que part de les seves parets estiguin reforçades per uns anells de naturalesa cartilaginosa li confereix protecció davant la possible obstrucció que podrien ocasionar els òrgans adjacents. L’esòfag, en canvi, comunica la faringe amb l’estómac i hi circula el bol alimentari; la seva naturalesa muscular permet que el conducte es pugui dilatar a mesura que el bol alimentari descendeix cap a l’estómac, ajudat, això sí, pels moviments peristàltics. 21


Unitat 3. La utilització dels nutrients Solucionari del llibre de l’alumne 40. a) El diòxid de carboni. L’oxigen. b) La sang que arriba als alvèols és rica en diòxid de carboni i pobra en oxigen. La que en surt és pobra en diòxid de carboni i rica en oxigen. c) L’aire, quan passa pels alvèols, cedeix l’oxigen i recull el diòxid de carboni. d) El nitrogen és un gas que no intervé en la respiració. e) Perquè l’intercanvi de gasos entre els alvèols i els capil·lars es fa per difusió. Els gasos passen des del lloc en què es troben a més concentració cap al lloc en què la concentració és més baixa, i en la sang dels capil·lars que arriben als alvèols la concentració de diòxid de carboni és més alta que en l’aire inspirat. 41. a) Perquè la sang que arriba als pulmons s’ha desprès de l’oxigen que duia i que ha cedit a les cèl·lules mentre ha recollit les substàncies de rebuig de l’organisme, entre les quals el diòxid de carboni que es genera en els mitocondris de les cèl·lules fruit de l’oxidació de la matèria orgànica. b) La difusió. L’aire que omple els alvèols en inspirar cedeix a la sang que hi arriba una part de l’oxigen i recull una part del diòxid de carboni que porta aquesta sang. Així, doncs, quan passa pels pulmons, la sang s’enriqueix en oxigen i perd diòxid de carboni. El pas dels dos gasos es fa per difusió, de la zona de més concentració a la de menys concentració. c) La ventilació pulmonar és el procés pel qual es renova l’aire dels pulmons i, per tant, permet l’oxigenació de la sang; hi participen la caixa toràcica i el diafragma. 42. a) Hi ha una relació directa entre el nombre de cigarretes diàries i la incidència de càncer de pulmó: com més gran és el nombre de cigarretes diàries consumides, més gran és la probabilitat de morir per càncer de pulmó. b) Com en el cas del nombre de cigarretes fumades diàriament, com més primerenca és l’edat d’inici del tabaquisme, més gran és el nombre de morts per càncer de pulmó. c) Resposta model: Els estudis que s’han fet sobre la relació entre el haixix i la incidència de càncer de pulmó han demostrat que el haixix danya les vies respiratòries amb una intensitat major que el tabac, perquè conté més substàncies cancerígenes i perquè s’acostuma a fumar en cigarretes sense filtre i aspirant profundament el fum, fet que el fa encara més perillós. Es creu que en els propers anys el nombre de morts per càncer de pulmó provocat per l’haixix augmentarà considerablement. 43. Els principals òrgans excretors són: Els ronyons, que s’encarreguen de filtrar la urea de la sang i d’eliminar-la a través de l’orina. Els pulmons, que expulsen a l’exterior de l’organisme el diòxid de carboni que es produeix durant la respiració cel·lular. Les glàndules sudorípares de la pell, a través de la suor s’eliminen substàncies similars a les de l’orina però en menor concentració. El fetge, que expulsa amb la bilis residus que procedeixen de tòxics, de medicaments o de la digestió dels aliments. − −

−

−

44. Artèria renal Du sang amb urea. Uretra És més llarga en els homes que en les dones. Vena renal Du sang amb un baix percentatge d’urea. Escorça renal Té un aspecte granular. Ronyó Estan situats a la part superior de la cavitat abdominal. Bufeta És elàstica i extensible. 







 

45. a) 1 Vena renal; 2 artèria renal; 3 ronyó; 4 urèter; 5 bufeta, 6 uretra. b) L’orina que es forma en els ronyons és conduïda a través dels urèters fins a la bufeta, on s’emmagatzema fins que arriba el moment d’expulsar-la a l’exterior de l’organisme a través de la uretra. 











46. a) Les proteïnes i els lípids. b) Els aminoàcids, una part de l’aigua i la glucosa. c) L’aigua, la urea i les sals. d) Uns 150 litres; per calcular aquest valor fem el càlcul següent: x · 99 / 100 = 148,5 L, on la x representa el volum en litres de l’orina primària reabsorbida. 22


Unitat 3. La utilització dels nutrients Solucionari del llibre de l’alumne El total de l’orina primària és igual al volum de l’orina primària absorbida (148,5 L) més l’orina expulsada (1,5 L), que fan 150 L. Una altra manera més directa de calcular-ho és amb l’equació x · 1/ 100 = 1,5 L, on x representa l’orina primària, 1/100 és el percentatge d’orina que s’expulsa i 1,5 L el volum d’orina expulsada. Si aïllem el valor de x , s’obté 150 L. e) La mida de les molècules; les proteïnes són molècules de mida gran que no poden traspassar per difusió les parets dels capil·lars, mentre que els aminoàcids, com que són de mida molt més petita, sí que ho poden fer. 47. Vegeu l’esquema del llibre de l’alumne de la pàgina 51. Comproveu que els alumnes han dibuixat correctament l’esquema i que han identificat les estructures. El plasma es filtra en la càpsula del glomèrul; en el túbul es reabsorbeix la major part de l’aigua i algunes sals. 48. a) El pacient C; la diabetis és una malaltia que provoca una alteració del nivell de glucosa a la sang, que acostuma a estar molt per sobre dels valors normals. Atès que la concentració de glucosa és més alta, una fracció pot no ser reabsorbida en el túbul del glomèrul i passa a formar part de l’orina. b) Al pacient D; aquesta persona elimina un excés d’urea a l’orina i aquesta situació pot ser causada per un excés de proteïna a la seva dieta. c) El pacient B; aquesta persona elimina proteïnes per l’orina, que són molècules de mida molt gran i que no haurien d’haver estat filtrades. d) El pacient A; no, hi ha altres alteracions a l’orina, com ara la presència de microorganismes que indicarien que el pacient té una cistitis, la presència de sang a l’orina, que és un símptoma de la nefritis o la presència de càlculs, símptoma d’un còlic nefrític. 49. a) Els nefrons. b) Si el líquid no es renovés, cada vegada contindria més quantitat d’urea i altres residus, fins que arribaria un moment que la seva concentració s’igualaria amb la de la sang de la persona malalta; en aquest punt, els residus ja no passarien de la sang del malalt al líquid de la diàlisi per difusió i no es duria a terme el procés de filtratge. c) Perquè aquesta temperatura és la normal per al cos humà i si la sang estigués en contacte amb un líquid a una temperatura inferior o superior, s’escalfaria o refredaria i, en tornar al cos, podria haver-hi un xoc tèrmic. d) La d’urea. e) És una solució transitòria però no definitiva, atès que la diàlisi no cura; els pacients que se sotmeten a la diàlisi han de repetir les sessions amb més o menys freqüència, segons el grau de funcionalitat dels ronyons. Aquest fet els limita considerablement la qualitat de vida.


.pàgina 58

50. a) El volum corrent. b) A tres litres. c) De sis litres. d) Es pot expulsar al volum que equival a la suma del volum de reserva inspiratòria, al volum corrent i al volum de reserva expiratòria; en el nostre gràfic, el volum màxim que es pot expulsar equival a gairebé cinc litres. El volum d’aire que queda en els pulmons després d’una expiració màxima s’anomena volum residual.

e) Si suposem que les inspiracions són normals i no forçades, el resultat es calcula de la manera següent: Aire inspirat per hora = volum corrent · nombre d’inspiracions per minut · 60 = 0, 5 L · 15 · 60 = 450 L. f) Segons la informació que apareix al gràfic de l’activitat 40 a la pàgina 56 del llibre de l’alumne, la diferència en la concentració d’oxigen de l’aire inspirat (21 %) i l’aire expirat (16 %) és d’un 5 %; això vol dir que, en cada inspiració, la fracció d’oxigen que es difon a la sang és igual al 5 % del volum total inspirat. A partir d’aquesta dada, si durant una hora s’han inspirat 450 L d’aire, a la sang hauran passat 22,5 L d’oxigen. 23


Unitat 3. La utilització dels nutrients Solucionari del llibre de l’alumne Si apliquem el mateix càlcul per al diòxid de carboni, tot sabent que la diferència d’aquest gas en l’aire inspirat (0,03 %) i la de l’aire expirat (4,5 %) és de 4,47 %, el volum de diòxid de carboni expulsat de l’organisme en un hora és de 20,115 L.

Autoavaluació

.pàgina 58

1. Nutrients (glucosa). A l’interior dels mitocondris. 2. a) Superiors; faringe. b) Inferiors; bronquis, alvèols. c) Cavitat toràcica: costelles, diafragma. 3. a) ... gasos per difusió. b) ... és pobra en O2. c) ... la caixa toràcica s’expandeix... d) ... provoca la sortida d’aire. 4. Ronyons: s’encarreguen de filtrar la urea de la sang i d’eliminar-la a través de l’orina. Urèters: recullen l’orina fabricada al ronyó i la condueixen a la bufeta. Bufeta: és un òrgan musculós en forma de sac que acumula l’orina. Uretra: conducte que comunica la bufeta amb l’exterior de l’organisme. 5. La pell elimina urea; els pulmons eliminen diòxid de carboni; els ronyons eliminen urea. 6. No es filtren: proteïnes, àcids grassos, aminoàcids. Es filtren i són reabsorbides: aigua, glucosa. Es filtren i fan cap a l’orina: urea, sals, aigua. 7. A4; B1; C3; D2.

Revista de ciència

.pàgina 59

1.

Resposta oberta.

2.

El mal d’altura és el conjunt de reaccions fisiològiques amb què respon el cos davant la dificultat de respirar a mesura que s’ascendeix a cotes més altes de les habituals. El poden patir aquelles persones que ascendeixen per sobre dels 3.000 metres d’altitud des de cotes més baixes. No, el mal d’altura succeeix perquè a altituds superiors als 3.000 metres la pressió atmosfèrica és prou baixa com perquè es vegi dificultada la difusió de l’oxigen atmosfèric a la sang.

3.

Perquè cal que el cos s’aclimati a l’altitud; el procés d’aclimatació suposa un ascens gradual i es recomana que no s’ascendeixin més de 250 metres per dia especialment quan s’han superat els 5.000 metres.

4.

Les persones que poden veure’s afectades pel mal d’altura són esquiadors, turistes que visiten el Nepal o els Andes i els alpinistes. Les mesures per prevenir-lo són fer un ascens gradual, descendir si es perceben símptomes del mal d’altura, beure molta aigua, no consumir alcohol, fer una dieta rica en glúcids (sucres i fècula), no agafar fred...

TIC: L’enllaç us adreçarà a un article publicat per la malla digital en què s’explica l’expedició d’un grup de xerpes per baixar els residus abandonats a l’Everest.

24


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne Per començar

pàgina 61

1.

El cor és el motor, la bomba del sistema circulatori que manté la sang contínuament moviment. La sang és el medi líquid per on circulen els nutrients i l’oxigen, així com les substàncies de rebuig.

2.

La fracció líquida de la sang s’anomena plasma i les cèl·lules sanguínies són els eritròcits o glòbuls vermells, els leucòcits o glòbuls blancs i les plaquetes o trombòcits.

3.

Els eritròcits o glòbuls vermells. Els leucòcits o glòbuls blancs.

4.

Les venes són els vasos que transporten la sang dels òrgans al cor i les artèries les que transporten la sang del cor als òrgans.

5.

Perquè la roba cenyida dificulta la circulació de la sang.

6.

Per facilitar l’intercanvi de substàncies entre la sang i les cèl·lules.

7.

El corredor podria comptar el nombre de batecs del cor pressionant lleugerament sobre el canell o en el coll, indrets on les artèries es troben més properes a la pell.

8.

A més pulsacions del cor, més velocitat de la sang perquè la sang és impulsada més vegades per unitat de temps.

1. La sang

pàgina 62

1.

Resposta oberta. Reviseu que els alumnes identifiquin correctament les cèl·lules sanguínies: les plaquetes són les més petites i a la imatge són de color blanc; els eritròcits són els vermells i en forma de disc i els leucòcits els arrodonits i de color groc.

2.

Leucòcits: 350 mL · 8.000 unitats / 1 mL = 2,8 milions. Eritròcits: 350 mL · 4,5 milions / 1 mL = 1.575 milions. Eritròcits: 350 mL · 5 milions / 1 mL = 1.750 milions. D’eritròcits n’hi ha entre 1.575 i 1.750 milions. Plaquetes: 350 mL · 150.000 unitats / 1 mL = 52,5 milions. Plaquetes: 350 mL · 400.000 unitats / 1 mL = 140 milions. De plaquetes n’hi ha entre 52,5 i 140 milions. Perquè la sang circula pels vasos sanguinis i en cap moment no entra en contacte directe amb les cèl·lules de la resta de teixits.

3. 4.

El medi intern és el líquid que rodeja les cèl·lules. És constituït per la sang, la limfa (un líquid similar a la sang però sense plaquetes ni eritròcits) i el líquid intersticial (el líquid que hi ha entre les cèl·lules dels diferents teixits i que fa funcions de nutrició i de defensa).

2. Les funcions de la sang

pàgina 63

5.

La major part del diòxid de carboni viatja dissolt en el plasma i una petita part s’uneix a l’hemoglobina. L’oxigen viatja a l’interior dels glòbuls vermells, combinat amb el ferro de l’hemoglobina (en forma d’oxihemoglobina); quan la concentració d’oxigen a la sang disminueix, l’oxigen unit a l’hemoglobina es desprèn.

6.

Els leucòcits duen a terme una funció defensiva: alguns leucòcits fagociten microorganismes i d’altres fabriquen anticossos, que són substàncies que neutralitzen les molècules patògenes o estranyes (antígens). Les plaquetes controlen les hemorràgies: poden formar un coàgul i segellar la ruptura d’un vas sanguini. 25


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne Els eritròcits tenen una funció transportadora: l’hemoglobina que hi ha en el seu interior es combina amb l’oxigen i transporten aquest compost (oxihemoglobina) per tot l’organisme. 7.

Perquè en funció de la temperatura exterior l’organisme pot augmentar o disminuir la circulació perifèrica; quan el cos té fred, la circulació es fa més interna per evitar perdre calor i la pell es veu més blanquinosa; si el cos augmenta de temperatura, la sang circular per la part més externa del cos per refrigerar-se i la pell adopta una coloració més vermella.

3. Malalties que afecten la sang

pàgina 64

8.

En una persona amb leucèmia, la sang conté molts més glòbuls blancs que en una persona sana. En una persona anèmica, el nombre de glòbuls vermells és inferior als d’una persona sana.

9.

Perquè en molts casos la causa de l’anèmia és la falta de ferro. Una dieta rica en ferro, que és present en el fetge així com en les fruita seca, el peix i els vegetals de fulla fosca, fa remetre la malaltia. Les persones amb anèmia es cansen aviat perquè ha disminuït la capacitat de la sang per transportar oxigen, a causa de la reducció del nombre d’eritròcits o d’hemoglobina.

10. a) Les persones amb leucèmia tenen un nombre molt alt de leucòcits a la sang però no són funcionals, de manera que no protegeixen davant les infeccions. b) A les persones amb hemofília, en cas d’hemorràgia o hematoma, se’ls administra els factors de coagulació que els manquen, no plaquetes.

4. Els vasos sanguinis

pàgina 65

11. Tipus de vas sanguini

Funció

Nombre de capes

Altres trets diferencials

Artèries

Transporten la sang del cor als òrgans.

3

Capa central molt desenvolupada; són elàstiques i contràctils.

Venes

Transporten la sang dels òrgans al cor.

3

Hi ha unes vàlvules que eviten que la sang retrocedeixi.

Uneixen les venes amb les artèries

1

Tenen la paret molt prima i el diàmetre molt petit.

Capil·lars

12. Perquè la sang, com que a les venes viatja a pressions baixes, retrocediria si no hi haguessin vàlvules. La sang que viatja per les artèries ho fa a una pressió prou alta per arribar a qualsevol punt del cos. 13. Cor, artèria, arteriola, capil·lar, vènula, vena i cor.

5. El cor

pàgines 66 i 67

14. Perquè els ventricles han d’impulsar la sang fora del cor i necessiten unes parets més musculoses i gruixudes per generar una pressió forta. Les aurícules solament han d’empènyer la sang de l’aurícula al ventricle.

26


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne La paret del ventricle esquerre és més gruixuda perquè la sang ha de sortir amb prou pressió per impulsar-la fins a tots els òrgans del cos. En canvi, les parets del ventricle dret són més primes perquè tan sols necessiten impulsar la sang fins als pulmons. 15. La sang a la part dreta del cor (aurícula i ventricle dret) procedeix dels òrgans del cos i, per tant, és sang desoxigenada; la sang que omple la part esquerra del cor prové dels pulmons i, per tant , és sang oxigenada. 16. Únic, aurícula, ventricle, exterior. 17. El primer soroll es deu al tancament de les vàlvules mitral i tricúspide; el segon soroll es genera pel tancament de les vàlvules sigmoides. 18. La sístole ventricular. Perquè la sang que surt del ventricle ha de tenir prou pressió per irrigar tots els òrgans del cos, mentre que la sístole auricular només impulsa la sang de les aurícules als ventricles.

6. La circulació de la sang

pàgina 68

19. La circulació pulmonar s’anomena menor perquè el recorregut que fa (del cor als pulmons i d’aquest altre cop al cor) és molt més curt en contraposició amb la circulació general, en la qual la sang surt del cor, arriba a tots els òrgans del cos i retorna al cor; aquest darrer circuït s’anomena major perquè el recorregut que fa la sang des que surt fins que hi retorna és més llarg. 20. El glòbul vermell abandona l’aurícula dreta per la vàlvula tricúspide i arriba al ventricle dret, surt del cor per l’artèria pulmonar i mentre circula per un dels capil·lars dels alvèols pulmonars es carrega d’oxigen; el glòbul vermell oxigenat fa cap a les venes pulmonars que arriben a l’aurícula esquerra del cor. De l’aurícula esquerra passa al ventricle esquerre, travessant la vàlvula mitral, i abandona el cor per l’artèria aorta després de creuar les vàlvules sigmoides. El glòbul vermell circula per l’artèria aorta fins a arribar a la xarxa de capil·lars d’un òrgan; cedeix l’oxigen i fa cap a una vènula que l’aboca a la vena cava, vas que el retornarà altre cop a l’aurícula dreta. 21. La circulació és tancada perquè la sang circula pels vasos sanguinis sense entrar en contacte directe amb les cèl·lules; la circulació és doble perquè la sang passa dues vegades pel cor abans d’arribar als òrgans. 22. Que la sang travessa les vàlvules mitral o tricúspide i arriba als ventricles. Quan es contrauen els ventricles, la sang surt del cor i va a parar als pulmons o a la resta d’òrgans del cor. 23. a) Fals; la majoria de venes transporten sang amb poc oxigen i la majora d’artèries sang oxigenada, però hi ha dues accepcions: la vena pulmonar, que comunica els pulmons amb l’aurícula esquerra, porta sang oxigenada, i l’artèria aorta, que comunica el ventricle dret amb els pulmons, porta sang poc oxigenada. b) Vertader. c) Fals; l’aurícula dreta i l’esquerra no estan comunicades; una paret muscular separa el cor en dues parts aïllades una de l’altra. Les vàlvules sigmoides regulen la sortida de sang dels ventricles i eviten que la sang de l’artèria aorta retorni al cor.

7. Les malalties cardiovasculars

pàgina 69

24. Alguns dels riscos són fer una dieta rica en greixos i sal, l’obesitat, fer una vida sedentària i no practicar esport de forma regular, fumar. 25. Similituds: les dues malalties són provocades per una manca d’irrigació sanguínia en el teixit cardíac. Diferències: l’angina de pit no provoca la mort de les cèl·lules del teixit muscular, mentre que a l’infart de miocardi mor una part del teixit cardíac. A l’infart de miocardi, l’obstrucció de l’artèria coronària és definitiva, mentre que a l’angina de pit l’obstrucció és temporal o parcial. 27


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 26. La trombosi, l’embòlia, l’infart de miocardi, l’angina de pit i l’arteriosclerosi.

8. La nutrició: una funció vital compartida

pàgines 70 i 71

27. L’aigua ingerida recorre les diferents parts del tub digestiu (boca, esòfag, estómac, intestí prim i intestí gros) fins que és absorbida als capil·lars de l’intestí. Aquests capil·lars es reuneixen i formen venes (caves) que porten la sang cap a l’aurícula dreta del cor, des d’on passa al ventricle dret i, per l’artèria pulmonar, als pulmons. La tornada al cor es fa per les venes pulmonars que arriben a l’aurícula esquerra. Un cop es troba al ventricle esquerre, surt per l’artèria aorta fins a arribar als ronyons, on es filtra en els nefrons; en el túbul del nefró, la molècula d’aigua pot tornar a ser reabsorbida o bé continuar cap al tub col·lector, els urèters, la bufeta i posteriorment la uretra fins a l’exterior de l’organisme. L’oxigen és recollit pels capil·lars que envolten els alvèols pulmonars i és cedit a venes pulmonars per retornar al cor, a l’aurícula esquerra; d’aquí passa al ventricle del mateix costat, surt amb la sang que circula per l’artèria aorta fins a algun òrgan del cos. L’aigua i l’oxigen poden compartir el camí que recorren ambdues dissoltes a la sang. 28. Les microvellositats intestinals, els nefrons, els alvèols pulmonars... Totes les estructures en les quals hi ha intercanvi entre la sang i els teixits contenen un gran nombre de capil·lars que cobreixen la superfície del teixit. Els teixits acostumen a tenir parets molt fines per facilitar la difusió de les substàncies i gran nombre de replegaments, per tal d’augmentar la superfície d’intercanvi.

9. El sistema limfàtic

pàgina 72

29. Participa en la defensa immunitària perquè produeix limfòcits, transporta els greixos absorbits en l’intestí fins al torrent circulatori, renova i manté constant la quantitat de líquid dels espais intercel·lulars i retorna a la sang les proteïnes que s’escapen del torrent circulatori. 30. És un sistema obert perquè la limfa prové dels espais intercel·lulars, que és el líquid intersticial que hi ha entre les cèl·lules dels teixits; els vasos limfàtics recullen la limfa i l’aboquen al torrent circulatori. 31 Similituds: els dos sistemes tenen funció defensiva i de transport, en els dos sistemes hi ha un líquid (la sang o la limfa) que circula per l’interior d’uns vasos i tant a la sang com a la limfa hi ha limfòcits. Diferències: el sistema circulatori és tancat i el limfàtic no; el sistema circulatori té un cor que impulsa la sang pels conductes i en el sistema limfàtic la limfa és impulsada per les contraccions de la musculatura adjacent als vasos i pels moviments respiratoris; la limfa no conté ni plaquetes ni eritròcits; la concentració de proteïnes de la limfa és inferior a la de la sang. 32. Perquè quan el cos lluita contra una infecció els limfòcits que es produeixen als ganglis limfàtics es multipliquen ràpidament, de manera que el gangli augmenta de mida i aquest canvi es nota per palpació. 33. Perquè la presència de líquids al pulmó dificulta i fins i tot impedeix l’intercanvi de gasos entre l’aire i la sang, de manera que disminueix considerablement l’oxigenació de la sang amb el perill que això comporta: una falta d’oxigen a les cèl·lules de l’organisme, especialment a les del cervell o a les del cor.

Mapa conceptual

pàgina 73

34. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: limfàtic, miocardi, defensiva, tancat, limfòcits. 35. Pericardi, miocardi i endocardi. 36. És un aparell format per un cor que actua com a bomba impulsora, un conjunt de vasos sanguinis que constitueixen un circuit doble i tancat i la sang, que circula per l’interior dels vasos sanguinis. 28


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 37. Funcions del sistema limfàtic: drenatge dels teixits, producció de limfòcits i transport de greixos. Funcions del sistema circulatori: funció defensiva, regulador de la temperatura corporal, control de les hemorràgies i funció transportadora de nutrients i substàncies de rebuig. 38. La sang. La limfa.

Fem ciència

pàgina 74

39. En adolescents, la pressió arterial sistòlica és de 112-118 (mmHg) i la diastòlica de 66-80 (mmHg). 40. No, la pressió arterial varia segons l’activitat, el nivell d’estrès, si ha pres cafè recentment, si ha fumat, l’estat anímic... 41. Un esforç físic, un canvi de temps fred, les emocions fortes, el dolor, les tensions psíquiques, la conducció d’automòbils, parlar en públic, sorolls forts, discussions enèrgiques... 42. Hipertensió, una pressió més alta del normal. 43. Fer una dieta equilibrada, baixa en greixos i en sal; fer exercici moderat i evitar la vida sedentària; no fumar.


pàgines 75 a 77

44. ERITRÒCITS

LEUCÒCITS

PLAQUETES

Característiques morfològiques

Tenen forma de disc i han perdut el nucli.

Són les més grans. Poden ser arrodonides o en forma de rosari.

Són fragments cel·lulars. Són de mida petita.

Quantitat per mL

N’hi ha entre 4,5 i 5 milions.

N’hi ha uns 8.000.

N’hi ha entre 140.000 i 400.000.

Funció principal

Transporten oxigen.

Fan tasques defensives.

Fan la coagulació de la sang.

45. a) Són cèl·lules arrodonides amb nucli. b) Aquesta mostra de sang no correspon a un humà perquè en els eritròcits és visible el nucli i en els humans, així com en la majoria de mamífers, el nucli dels eritròcits desapareix. 46. a) Funció reguladora de la temperatura corporal. b) Control de les hemorràgies. c) Funció defensiva. d) Funció transportadora. 47. a) Vertadera. b) Falsa; la funció defensiva de la sang depèn dels leucòcits; les plaquetes estan relacionades amb el control de les hemorràgies. c) Fals; la major part del diòxid de carboni viatja dissolt en el plasma; és l’oxigen el gas que viatja unit al ferro de l’hemoglobina. d) Vertader.

29


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 48. a) Perquè el monòxid d’oxigen, en tenir molta afinitat (tendència a unir-se) amb l’hemoglobina, s’hi enganxa i ocupa el lloc reservat per a l’oxigen; en aquesta situació a la sang hi circula molta menys quantitat d’oxigen. b) El monòxid de carboni, perquè impedeix que l’oxigen s’uneixi a l’hemoglobina i sigui transportat dels pulmons a la resta de l’organisme, mentre que el diòxid de carboni no interfereix en el transport de l’oxigen. c) Mal de cap, somnolència, nàusees i vòmits; si la intoxicació continua o es fa més intensa s’anul·len els reflexos, esdevé el coma i la mort per asfíxia. d) Qualsevol aparell que faci servir carbó, benzina, querosè, petroli, propà o fusta com a font d’energia, els motors d’automòbil, les estufes de butà, els escalfadors d’aigua que funcionen amb gas natural, els sistemes de calefacció que funcionen amb combustibles fòssils. e) A l’hivern, perquè a les llars hi ha més sistemes de calefacció en funcionament. 49. a) Els valors de l’hemoglobina. b) Anèmia. c) Que enriqueixi la dieta amb aliments rics en ferro com ara els vegetals de fulla fosca, les fuites seques, la carn i el peix. d) El nombre de leucòcits, que seria més alt que el límit superior del valor de referència (per sobre de 8.000). e) No, perquè en les persones hemofíliques els manca alguns dels factors de coagulació, no les plaquetes. 50. a) Perquè aquesta malaltia fa disminuir el període de vida dels eritròcits, de manera que no se’n formen prou de nous per reemplaçar els que es moren i disminueix el nombre d’eritròcits per sota dels límits normals. b) A l’aspecte en forma de falç que adopten els eritròcits quan l’hemoglobina no està associada a l’oxigen. c) No. És una malaltia hereditària que es transmet a través dels gens, de pares a fills. Perquè el fill tingui la malaltia ha de rebre el gen defectuós de la mare i també del pare. d) Sí, en aquells indrets on la malària és endèmica, una malaltia infecciosa provocada per un protozou, el Plasmodium . e) Malària: Malaltia de caràcter febril produïda pel paràsit Plasmodium que s'encomana per picadura de mosquit, generalment la femella del mosquit Anopheles . Endèmic: en ecologia, grup que viu exclusivament en una regió determinada. 51. a) El vas A és una vena i el vas B una artèria. Es pot apreciar pel gruix de la capa muscular, que en el vas B és més gran que en el vas A. També es pot deduir que el vas A és una vena per la forma de la cavitat interna, de la llum: les venes acostumen a tenir una cavitat interna més gran i de forma irregular, mentre que les artèries són de secció circular i de diàmetre més petit. b) Les artèries transporten la sang del cor als òrgans, mentre que les venes recullen la sang dels òrgans i la retornen al cor. c) En les artèries, per això són més musculoses i elàstiques. 52. VENES

ARTÈRIES

CAPIL·LARS

Nombre de capes de la paret Gruix de la paret

3

3

1

Molt desenvolupat

Desenvolupat

Molt prima

Presència de vàlvules

Sí

No

No

Sentit de la circulació de la sang

Dels òrgans al cor

Del cor als òrgans

De les arterioles a les vènules

Alta

Baixa

Baixa

Pressió sanguínia

30


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 53. a) 1 Vena cava superior; 2 artèria pulmonar; 3 aurícula dreta; 4 vàlvula sigmoide; 5 vàlvula tricúspide; 6 ventricle dret; 7 vena cava inferior; 8 artèria aorta; 9 artèria pulmonar; 10 venes pulmonars; 11 aurícula esquerra; 12 vàlvula mitral; 13 vàlvula sigmoide; 14 ventricle esquerre. b) Comproveu que els alumnes hagin efectuat correctament l’esquema. c) Per ordre: 1 o 7, 3, 5, 6, 4, 9 o 2, pulmons, 10, 11, 12, 14, 13, i 8. d) El color morat indica que la sang que circula per aquests vasos és poc oxigenada, mentre que el color vermell indica que la sang circulant és rica en oxigen. 



























54. a) A sístole auricular; B sístole ventricular; C diàstole. b) A Les aurícules estan contretes i impulsen la sang cap als ventricles. B Els ventricles estan contrets i la sang surt per les artèries. C Les aurícules i els ventricles estan relaxats i les cavitats cardíaques s’omplen de sang. c) El primer so cardíac del batec el produeix el tancament de les vàlvules mitral i tricúspide; el segon so, el tancament de les vàlvules sigmoides. 











55. a) Comproveu que els alumnes han fet correctament l’esquema. b) 1 Artèria aorta; 2 vena pulmonar; 3 artèria pulmonar; 4 vena cava. c) Sang oxigenada: 1 i 2; sang no oxigenada: 3 i 4. d) La sang arriba a tots els òrgans amb el mateix contingut d’oxigen, ja que mentre circula per les artèries no fa cap intercanvi. e) En paral·lel. 







56. a) Els homes; si sumen els percentatges de cada malaltia, en els homes surt un valor de 186 i en les dones de 180. b) La diferència més important és la incidència del tabaquisme: en els homes és del 42 % i en les dones del 27%. c) Fomentar les dietes baixes en greixos i en sal, fomentar la pràctica d’exercici físic com ara caminar diàriament i a bon ritme en les persones grans, limitar els indrets on es pot fumar per fomentar l’abandonament del tabac i els fumadors passius, controlar el pes... 57. Resposta oberta. 58. a) A Absorció intestinal; B respiració pulmonar; C filtració de la sang; D contracció muscular. b) Sense tenir en compte que en totes les cèl·lules de l’organisme reben oxigen i nutrients de la sang i cedeixen el diòxid de carboni i altres residus com ara la urea... A A l’intestí la sang recull els nutrients que procedeixen de la digestió dels aliments. B Als pulmons la sang recull l’oxigen en els alvèols i expulsa el diòxid de carboni. També hi participen el cor i els vasos sanguinis. C En els ronyons la sang s’allibera de la urea i de sals. c) Les activitats relacionades amb la nutrició són (A) l’absorció de nutrients que forma part de la digestió; (B) l’intercanvi de gasos i la circulació de la sang; i (C) la filtració de la sang que forma part de l’excreció. d) Si el cor deix d’impulsar la sang aviat s’equilibra la quantitat d’oxigen, de diòxid de carboni i de nutrients de la sang amb la que hi ha a l’interior de les cèl·lules; en aquestes condicions, els intercanvis s’aturen (feu recordar la difusió) i les cèl·lules moren. 













59. a) Plaquetes. b) Drenatge. c) Immunitària. d) Venes, vàlvules.


pàgina 78

60. a) 0,8 segons. b) La sístole ventricular; la sístole auricular. 31


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne c) Durant la sístole ventricular; que rep un impuls elèctric que fa contraure els ventricles. d) Durat la diàstole; en aquest moment les aurícules i els ventricles estan relaxats i les cavitats del cor s’omplen de sang. e) Per calcular el ritme cardíac cal dividir 60 segons entre 0,8 s, que és la durada d’un batec; el resultat és de 75 batecs per minut. f) Més curt, atès que es considera que una persona adulta té taquicàrdica quan sobrepassa els 100 batecs per minut. g) La majoria d’aturades cardiorespiratòries són a conseqüència d’una fibril·lació ventricular; quan el cor pateix una fibril·lació les fibres musculars es contrauen descoordinadament i el cor, més que bategar, tremola. En aquesta situació, l’electrocardiograma, que no és pla com a les pel·lícules, sinó tot el contrari: és una línia amb moltes ondulacions però sense cap ordre ni concert.

Autoavaluació

pàgina 78

1.

A4; B3; D1; E5.

2.

Transportadora; nutrients; digestiu; rebuig; metabolisme; pulmons.

3.

a) Anèmia. b) Hemofília. c) Ventricle esquerre. d) Aurícula dreta.

4.

D’esquerra a dreta: artèries, capil·lars, venes.

5.

a) Ventricle dret. b) Aurícula dreta. c) Ventricle esquerre. d) Aurícula dreta.

6.

A4; B3; C1; D2.

7.

Els aparells circulatori, digestiu, respiratori i excretor.

8.

Són uns nòduls que es distribueixen al llarg dels vasos limfàtics, tot i que s’agrupen en uns punts concrets com les aixelles, la regió inguinal i el coll. Els vasos limfàtics: filtren la limfa i n’extreuen els productes i les cèl·lules estranyes, i fabriquen els limfòcits, un tipus de leucòcits amb funció immunitària.

Revista de ciència

pàgina 79

1.

Resposta oberta.

2.

El consum de tabac incrementa la possibilitat de patir una malaltia cardiovascular perquè fa augmentar el ritme cardíac i la tensió arterial, afavoreix l’aparició d’arteriosclerosi, de trombosi, d’arítmies i disminueix el reg a les artèries coronàries. Algunes de les malalties que els fumadors tenen més probabilitat de contraure són l’arteriosclerosi, la trombosi, l’angina de pit, l’infart de miocardi, la hipertensió, la bronquitis, el càncer de pulmó, el càncer de gola, l’emfisema pulmonar...

3.

El monòxid de carboni, la nicotina i el quitrà.

4.

Perquè és una substància que té molta tendència a unir-se amb l’hemoglobina i a ocupar el lloc reservat per a l’oxigen; el resultat és una sang pobre en oxigen perquè molts eritròcits transporten molècules de monòxid de carboni.

32


Unitat 4. El transport de substàncies a l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 5.

Els additius s’incorporen per fer les cigarretes més fàcils de fumar (més saboroses, menys irritants) i perquè creïn més addicció. En la reflexió sobre els additius és interessant que l’alumnat adquireixi una opinió crítica sobre la finalitat dels additius, que no és altra que afavorir i incrementar el consum de tabac en els joves per aconseguir un benefici econòmic a costa de la salut dels consumidors.

TIC: En aquesta pàgina web del Departament de Salut hi ha informació sobre l’origen del tabac, els efectes que produeix en la persona i un interessant test per conèixer el grau de dependència de la nicotina sobre les persones.

33


Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne Per començar

pàgina 81

1.

Sí, perquè no tan sols han de coordinar tots els moviments, dominar l’equilibri i la respiració, sinó que els moviments de totes les nedadores han d’estar sincronitzats, executats harmònicament i de forma conjunta.

2.

Sí. Resposta model: Quan un dels sentits, per exemple la vista, percep un possible enemic, el cos ha de respondre amb una estratègia com amagar-se, fugir o enfrontar-se al perill.

3.

Els sistemes que controlen i coordinen el moviment són el sistema nerviós i el sistema endocrí.

4.

El crani. La columna vertebral.

5.

En la transmissió d’impulsos nerviosos de naturalesa elèctrica.

6.

Perquè en un accident es pot rebre un cop fort que provoqui un traumatisme cranial de conseqüències greus com la pèrdua de coneixement, paràlisi, insensibilitat, ceguesa, amnèsia o pèrdua de les facultats mentals. El cap protegeix de l’impacte i evita o mitiga les lesions que pugui patir l’encèfal.

7.

Resposta oberta.

8.

Resposta oberta. Feu que els alumnes en citin alguns.

1. El sistema nerviós

pàgines 82 i 83

1.

El SNC és la part del sistema nerviós formada per l’encèfal i la medul·la espinal. La seva tasca és processar l informació rebuda del medi intern o extern i elaborar respostes a fi de controlar les funcions del cos. Per protegir el sistema nerviós central hi ha tres membranes protectores, les meninges; el crani, un embolcall ossi que protegeix l’encèfal i la columna vertebral, que preserva la medul·la espinal; i el líquid cefaloraquidi, que esmorteix els cops.

2.

a) Falsa. El cerebel coordina l’equilibri i els moviments voluntaris; el bulb raquidi coordina la respiració i el flux sanguini. b) Certa. c) Certa. d) Certa.

3.

El bulb raquidi.

2. Les neurones

pàgina 84

4.

L’axó és una prolongació llarga i poc ramificada que pot estar coberta per una beina de mielina. En els extrems dels àxons hi ha les dendrites, petites prolongacions molt ramificades que es connecten amb els àxons d’altres neurones. El cos cel·lular és la part de la neurona que conté el nucli i la major part del citoplasma.

5.

Les cèl·lules de Schwann fan augmentar la velocitat de transmissió de l’impuls nerviós a través de l’axó; són cèl·lules de la glia molt riques en mielina, una substància que actua com a aïllant i que és la responsable d’augmentar la velocitat de l’impuls nerviós.

6.

La transmissió dels impulsos nerviosos d’una neurona a una altra es realitza mitjançant la sinapsi; quan l’impuls nerviós arriba al final de l’axó de la neurona presinàptica allibera unes substàncies químiques anomenades neurotransmissors al medi intercel·lulars. Els neurotransmissors són captats per uns receptors situats a la membrana cel·lular de la neurona postsinàptica, al nivell de les dendrites, i un cop a l’interior de la neurona postsinàptica desencadenen un nou impuls nerviós que es propaga del cos cel·lular a l’axó. 34


Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 7.

La matèria grisa està constituïda pels cossos neuronals i per les dendrites que interconnecten les neurones. La substància blanca està constituïda per nervis, axons cel·lulars amb beines de mielina que surten de la substància grisa o que ascendeixen o descendeixen cap a l’encèfal i des de l’encèfal.

3. Malalties del sistema nerviós

pàgina 85

8.

Les dues són malalties de tipus orgànic que afecten el sistema nerviós; són de caràcter degeneratiu i afecten principalment les persones d’edat avançada. L’Alzheimer destrueix les neurones de l’escorça cerebral i els afectats perden la memòria i es desorienten; a mesura que la malaltia avança, els moviments es fan més difícils, es deixa de reconèixer les persones i és difícil que segueixin les instruccions. El Parkinson afecta les zones del SNC que controlen el moviment i la postura; l’afectat té dificultat per caminar, mostra una tremolor lleu i una disminució de la mobilitat facial.

9.

És el conjunt de reaccions físiques i corporals que pateix una persona que és addicta a una substància si al cap d’un cert temps no en pren novament. Resposta model: Les manifestacions més habituals de la síndrome d’abstinència són ansietat, nerviosisme, al·lucinacions, sudoració, tremolors, calfreds, dificultat per adormir, vòmits... El síndrome d’abstinència es produeix perquè les substàncies addictives contenen compostos similars als neurotransmissors que desencadenen activitat en els centres cerebrals del plaer o la recompensa i que provoquen emocions gratificants com l’entusiasme i l’alegria; el consum habitual d’aquestes substàncies fa que cada vegada es necessiti més quantitat de la substància addictiva per aconseguir aquest efecte i que el cos produeixi de manera natural menys quantitat de neurotransmissors; en retirar sobtadament la substància addictiva, no hi ha prou neurotransmissors per experimentar la tranquil·litat i el goig de manera natural i el cos comença a patir els malestars esmentats anteriorment.

4. El sistema endocrí

pàgina 86

10. Les hormones són eficaces perquè una quantitat molt petita de la substància ja és activa i fa la seva funció. Les hormones són específiques perquè cada hormona actua sobre unes determinades cèl·lules o òrgans (cèl·lules i òrgans diana). 11. La hipòfisi és la glàndula que produeix més hormones, entre les quals: Oxitocina Contrau els músculs uterins durant el part i activa la producció de llet. Vasopressina o hormona antidiurètica (ADH) Incrementa la reabsorció d’aigua en el ronyó. Hormona del creixement o somatotropina (STH) Estimula el creixement de les cèl·lules de tots els òrgans, incrementa el metabolisme, la retenció de calci i la mineralització de l’os. Hormona estimulant de la tiroide o tirotropina (TSH) Estimula la secreció de tiroxina, hormona secretada per la tiroide. Gonadotrofines (FSH i LH) Regulen l’activitat dels ovaris i dels testicles. Prolactina (LTH) Estimula la secreció de llet durant la lactància. 











12. Progesterona Prepara l’organisme per a un possible embaràs. Estrògens Participen en la maduració dels òvuls. Gonadotrofines (FSH i LH) Regulen l’activitat dels ovaris. Oxitocina Contrau els músculs uterins durant el part i activa la producció de llet. Prolactina (LTH) Estimula la secreció de llet durant la lactància. 









5. El control de la producció hormonal

pàgina 87

13. La hipòfisi és una glàndula endocrina que a través de les hormones que allibera controla l’activitat d’altres òrgans, com per exemple de la tiroide. 35


Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 14. Les hormones tròpiques són les que tenen la capacitat de regular l’activitat d’altres glàndules endocrines. Són hormones tròpiques les hormones reguladores secretades per l’hipotàlem i que actuen sobre la hipòfisi o la tirotropina (TSH), que estimula la secreció de tiroxina per part de la tiroide. 15. La tirotropina alliberada per la hipòfisi. Si la concentració de tiroxina és baixa s’activa la hipòfisi i s’allibera l’hormona tròpica tirotropina a la sang. Quan la hormona tirotropina arriba a l’òrgan diana, la tiroide, estimula la secreció de tiroxina. Si la concentració de tiroxina a la sang és normal o alta, la hipòfisi deixa d’actuar i inhibeix la secreció de tirotropina. La manca de tirotropina inhibeix la secreció de tiroxina per part de la tiroide.

6. L’equilibri hormonal

pàgina 88

16. La insulina i el glucagó. Després d’ingerir aliment, el nivell de glucosa a la sang augmenta; en resposta a aquesta situació, el pàncrees segrega insulina. La insulina fa baixar el nivell de sucre a la sang perquè estimula l’emmagatzematge de glucosa al fetge i als músculs en forma de glicogen i al teixit adipós en forma de greixos. Quan el nivell de glucosa a la sang disminueix perquè fa estona que no s’ingereixen aliments, el pàncrees secreta glucagó, una hormona d’efectes antagònics a la insulina; el glucagó estimula l’alliberament del glicogen acumulat i la seva transformació en glucosa. Amb aquest sistema, a la sang, el nivell de glucosa se situa al voltant d’1 g per litre. Un desequilibri en el control de la glucèmia provoca diabetis. 17. L'astènia: Sensació de debilitat, tant física com intel·lectual, que redueix la capacitat per treballar i fins i tot fer les tasques més senzilles. En un estat d’hipoglucèmia, quan el nivell de sucre a la sang és inferior al normal, les cèl·lules de l’organisme no poden fer les seves tasques correctament per manca d’energia; aquest fet provoca cansament. 18. Resposta model: La diabetis és una malaltia en la qual el nivell de glucosa a la sang està alterat; és molt més alt del normal perquè aquesta molècula no es metabolitza de manera correcta. Símptomes: Ganes d’orinar freqüentment, molta set i gana, debilitat, cansament, pèrdua de pes, vista ennuvolada, infeccions freqüents, dificultat en la cicatrització de les ferides... Tipus: Diabetis del tipus 1 o insulinodependent; el pacient no produeix insulina o molt poca i no es pot controlar el nivell de sucre a la sang. Sol ser freqüent en persones de menys de 40 anys. Cal administrar insulina després dels àpats i controlar la dieta. Diabetis del tipus 2 o no insulinodependent; el pacient no produeix prou insulina o l’aprofita de forma incorrecta. Amb dieta i exercici s’acostuma a controlar el nivell de sucre a la sang. És la forma més comuna i acostuma a aparèixer en persones de més de 40 anys. Diabetis gestacional; afecta algunes dones embarassades especialment al final de l’embaràs; generalment desapareix després del part. Conseqüències per a la salut: la diabetis provoca insuficiència renal i ceguesa en els adults, així com infarts de miocardi, angines de pit i infarts cerebrals. També provoca una pèrdua de la sensibilitat als peus, úlceres, infeccions o deformacions que impliquin l’amputació del membre. Tractament: Dieta, pràctica d’exercici físic, control de l’obesitat i si és necessari l’administració d’insulina. Prevenció: Fer una dieta adequada baixa en sals i greixos, controlar la ingesta de glúcids, menjar productes integrals i mantenir un pes adequat.

Mapa conceptual

pàgina 89

19. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: neurones, endocrines, motors, resposta, hormones. 20. El sistema nerviós i el sistema endocrí. 36


Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 21. Processar els estímuls i elaborar una resposta. 22. L’hipotàlem, la hipòfisi, la tiroide, la paratiroide, les suprarenals, el pàncrees, els ovaris, els testicles. 23. Els nervis sensitius són els que condueixen l’impuls nerviós dels òrgans fins al sistema nerviós central. Els nervis motors són els que condueixen l’impuls nerviós del sistema nerviós central als òrgans efectors.

Fem ciència

pàgina 90

24. Resposta oberta. Reviseu que els alumnes hagin identificat correctament cada estructura. 25. Medul·la espinal: És la via nerviosa que connecta l’encèfal amb la resta d’òrgans; se situa a l’interior de la columna vertebral i és formada per la substància blanca i la substància grisa. Bulb raquidi: Controla les funcions involuntàries de l’organisme con la tos, el vòmit, els moviments respiratoris... Se situa a la base del cervell i connecta aquest òrgan amb la part superior de la medul·la espinal. Cerebel: Coordina l’equilibri i els moviments voluntaris precisos com ara caminar; se situa a sota del cervell i es divideix en dos hemisferis, la superfície del qual és plena de circumvolucions cerebel·loses. Cissura interhemisfèrica: Solc més o menys profund que divideix el cervell en dues parts o hemisferis. En el fons d’aquesta cissura se situa el cos callós. Hemisferis cerebrals: Cadascuna de les dues parts laterals del cervell. Cada hemisferi es divideix en quatre lòbuls separats per cissures. Circumvolucions: Cadascun dels plecs de la superfície cerebral. Aquests plecs estan limitats per solcs i fissures. Nervis òptics: Nervi (parell cranial II) que comunica l’ull amb la part posterior del cervell, que és la part destinada al processament de les imatges captades. Nervi olfactiu: Nervi (parell cranial I) que comunica l’epiteli olfactiu amb el bulb olfactiu. Cos callós: Làmina de fibres que uneix els dos hemisferis del cervell. Està formada per la substància blanca. Ventricle lateral: Cavitat situada a l’interior de l’encèfal que conté el líquid cefaloraquidi. 26. Tàlem: És un nucli format per la substància grisa situat a l’interior del cervell, a la seva base i per sobre de l’hipotàlem. Els estímuls que arriben al cervell, tret dels olfactoris, passen primer pel tàlem i aquest òrgan determina si continuen el camí cap a l’escorça cerebral i a quina zona s’han de dirigir. Hipotàlem: És una glàndula del sistema nerviós central situada a la base cerebral, per sota del tàlem. A més a més de participar en moltes funcions nervioses, l’hipotàlem segrega diverses hormones reguladores que actuen sobre la hipòfisi. Cos callós: Làmina de fibres que uneix els dos hemisferis del cervell. Està formada per la substància blanca.


pàgines 91 a 93

27. a) A la medul·la espinal, la substància grisa està situada a la part més interna (a la imatge, en color clar) amb una forma similar a les ales d’una papallona. Externament i recobrint la substància grisa hi ha la substància blanca (a la imatge, en color fosc). b) Al fet que la substància blanca està formada per axons recoberts per beines de mielina, una substància de color blanc, i la substància grisa pels somes de les neurones, de coloració més fosca. c) Nervis raquidis. d) Són actes involuntaris i de resposta ràpida que s’executen davant d’un estímul concret, en general per protegir el cos davant del perill. 28. a) 1 Cerebel; 2 meninges; 3 crani; 4 espinal. b) Pel cervell, el cerebel i el bulb raquidi. 





cervell; 5



37

hipotàlem; 6



bulb raquidi; 7



medul·la




Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne c) El crani i les meninges. També té una funció protectora el líquid cefaloraquidi, encara que no estigui representat en l’esquema. 29. Cervell: percepció de les imatges, audició. Cerebel: mantenir l’equilibri sobre una planxa de surf, tocar el violí. Bulb raquidi: control del flux sanguini, el moviment intestinal. Medul·la espinal: retirar la mà quan et cremes. 30. Perquè el sistema nerviós central és un òrgan delicat, sensible davant els cops i en el qual les lesions traumàtiques, per petites que siguin, poden tenir conseqüències importants per a l’organisme: pèrdua de sensibilitat, de funcionalitat del cervell, paràlisi... a) Les meninges són tres membranes protectores que recobreixen el SNC; el líquid cefaloraquidi esmorteeix els cops. b) El crani protegeix l’encèfal i les vèrtebres la medul·la vertebral. 31. Autònom, inhibeix, estimula. Activen, inhibeixen. 32. a) Nervis cranials. Nervis raquidis. b) Nervis sensitius i nervis motors. c) Nervis simpàtics i nervis parasimpàtics. Els nervis simpàtics preparen l’organisme per actuar davant d’una situació de perill i el sistema parasimpàtic s’encarrega de mantenir el funcionament de l’organisme en situacions normals. d) Sistema nerviós somàtic. Sistema nerviós vegetatiu. e) Actes voluntaris: llegir, aixecar-se de la cadira, córrer... Actes involuntaris: tossir, esternudar, singlot, retirar la mà d’una font de calor... 33. Òrgan

Acció del sistema simpàtic

Acció del sistema parasimpàtic

Iris

Estimula

Inhibeix

Estómac

Inhibeix

Estimula

Pàncrees

Inhibeix

Estimula

Inhibeix

Estimula

Cor

Estimula

Inhibeix

Pulmons

Estimula

Inhibeix

Glàndules salivals

Estimula

Inhibeix

Fetge

Estimula

Inhibeix

Bufeta urinària

34. A les glàndules salivals el sistema simpàtic provoca la secreció de saliva; en el cor fa augmentar el ritme cardíac, accelera la respiració, dilata la pupil·la perquè entri més llum i inhibeix l’activitat de l’estómac. 35. a, b i c) Vegeu pàgina 84 del llibre de l’alumne. Reviseu que l’alumne hagi identificat correctament les estructures. 38


Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne d) La transmissió dels impulsos nerviosos d’una neurona a una altra es realitza mitjançant la sinapsi; quan l’impuls nerviós arriba al final de l’axó de la neurona presinàptica allibera unes substàncies químiques anomenades neurotransmissors al medi intercel·lular. Els neurotransmissors són captats per uns receptors situats a la membrana cel·lular de la neurona postsinàptica, al nivell de les dendrites, i un cop a l’interior de la neurona postsinàptica desencadenen un nou impuls nerviós que es propaga del cos cel·lular a l’axó. 36. a) La neurona sensitiva és la que connecta amb el teixit epitelial. La neurona motora és la que connecta amb el teixit muscular. b) Reviseu que l’alumne identifiqui correctament el soma, l’axó i les dendrites. c) Les neurones sensitives transmeten els impulsos nerviosos des dels òrgans receptors fins al sistema nerviós central. Les neurones motores transmeten l’impuls nerviós des del sistema nerviós central fins als òrgans receptors, que són músculs o glàndules. d) A la neurona motora, l’impuls viatja d’esquerra a dreta. A la neurona sensitiva, l’impuls viatja de dreta a esquerra. e) No. La connexió s’estableix a través d’una altra neurona que rep el nom de neurona d’associació ; la seva tasca és posar en contacte la neurona sensitiva amb la neurona motora. 37. Els trastorns orgànics són alteracions físiques que pateixen els òrgans nerviosos. Els trastorns psíquics són alteracions del funcionament del sistema nerviós i, per tant, del comportament. Algunes de les causes que provoquen trastorns orgànics són els cops que causen lesions irreversibles a l’encèfal o a la medul·la espinal; obstrucció o ruptures de les artèries cerebrals, malalties infeccioses com la poliomielitis i la meningitis i les malalties degeneratives com l’Alzheimer, el Parkinson o la demència senil. Les principals malalties psíquiques són l’ansietat, la depressió, l’anorèxia nerviosa i l’esquizofrènia. 38. Que en els teixits que formen l’òrgan, en aquest cas el nerviós, hi ha un desequilibri en els mecanismes que el reconstitueixen i això provoca una deterioració creixent que s’agreuja amb el pas dels temps. En el cas del teixit nerviós, moltes de les malalties degeneratives estan associades a l’edat. Les malalties neurodegeneratives més freqüents són la demència senil, l’Alzheimer i el Parkinson. Totes tres malalties neurodegeneratives afecten la gent gran. 39. Resposta oberta. Els alumnes han de valorar diversos aspectes: Els efectes negatius de les drogues, tant físics directes (toxicitat i dependència) com indirectes (risc de contraure malalties o tenir accidents sota la influència de les drogues), i els efectes socials que se’n deriven (destrucció de la vida social, professional i familiar de l’afectat). Considerar que les drogues no són imprescindibles per divertir-se; que es pot passar una molt bona estona sense haver de consumir drogues. Els diners que costa adquirir drogues es poden destinar a altres usos: viatges, oci... −

−

−

40. a) Que la substància, en ser consumida, creï dependència i tolerància. b) Principalment el sistema nerviós. c) Els efectes sobre l’organisme es poden agrupar en dues categories: els efectes físics, que són molt variables en funció de la droga consumida, i els efectes psíquics. Entre els efectes físics hi ha eufòria, desinhibició, retard de la sensació de fatiga, atacs cardíacs, al·lucinacions.. Entre els danys psíquics hi ha les depressions i altres malalties mentals. d) Del grau de dependència que generen: com més dependència, més perilloses són. 41. a) L’anorèxia nerviosa. b) La meningitis. c) El Parkinson. d) La paràlisi. e) La depressió. f) La poliomelitis. g) L’ansietat. h) L’esquizofrènia.

39


Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 42. Ovaris progesterona i estrògens; testicles testosterona; tiroide tiroxina; hipòfisi vasopressina, prolactina, hormona del creixement; suprarenals adrenalina, cortisona; pàncrees insulina, glucagó. 







 

43. a) 1 Hipotàlem; 2 hipòfisi; 3 tiroide; 4 paratiroide; 5 suprarenal; 6 pàncrees; 7 ovaris; 8 testicles. b) La hipòfisi. Perquè és una glàndula que fabrica com a mínim nou hormones i perquè algunes d’aquestes hormones controlen el funcionament d’altres glàndules endocrines. c) L’oxitocina, la vasopressina o hormona antidiurètica, la hormona del creixement o somatotropina, la hormona estimulant de la tiroide o tirotropina, gonadotrofina, prolactina. d) El pàncrees. La insulina i el glucagó. e) Les glàndules suprarenals. De la hormona noradrenalina. 















44. L’hormona del creixement o somatotropina. La hipòfisi. 45. El sistema nerviós coordina l’organisme mitjançat missatges de naturalesa elèctrica, els impulsos nerviosos. Els impulsos es transmeten a través dels nervis, que són feixos de fibres nervioses formades pels àxons de les neurones. La velocitat de transmissió és elevada, de manera que la resposta és ràpida però de curta durada. El sistema endocrí coordina l’organisme mitjançat la secreció d’unes substàncies químiques, les hormones. Les glàndules endocrines alliberen a la sang les hormones i a través del torrent sanguini viatgen per tot el cos. La velocitat de transmissió és lenta però la resposta que proporcionen és més duradora que la del sistema nerviós. 46. a) El principal activador de la secreció de prolactina i d’oxitocina és el reflex de succió mamari. Quan el nadó succiona el mugró es desencadena un acte reflex l’òrgan efector del qual és l’hipotàlem. A través de diversos mecanismes l’hipotàlem fa augmentar la producció d’oxitocina i de prolactina per part de la hipòfisi; en créixer el nivell d’aquestes dues hormones a la sang, el teixit mamari continua produint llet. Val a dir que l’oxitocina, tot i que se secreta en la circulació sanguínia al nivell de la hipòfisi, és una hormona que se sintetitza a l’hipotàlem. Els mecanismes que controlen la secreció de prolactina són força complexos i depenen de la presència de diverses substàncies; una de les que més influeix és la dopamina, un neurotransmissor que actua com a hormona a l’hipotàlem i que inhibeix la síntesi de prolactina a la hipòfisi. Així, l’estímul de succió inhibeix la síntesi de dopamina per l’hipotàlem, i baixes concentracions d’aquesta substància a la sang estimulen la síntesi de prolactina per la hipòfisi. Com que és un mecanisme força complex, no s’ha especificat en l’esquema. b) Quan el nadó no xucla el mugró no es desencadena l’estímul de succió i la hipòfisi deix de secretar oxitocina i prolactina. En disminuir la quantitat d’aquestes dues hormones a la sang, les glàndules mamàries deixen de produir llet. 47. a) En últim terme, és el sistema nerviós central el que controla la secreció hormonal. L’hipotàlem té una funció molt important en la regulació de les secrecions hormonals. b) Sobre la hipòfisi. c) Les gonadotropines que regulen l’activitat dels ovaris i la tirotropina que estimula la tiroide. d) Una disminució de la temperatura corporal desencadena a l’hipotàlem la secreció de l’hormona reguladora de tirotropina, cosa que provoca l’estimulació de la síntesi de tirotropina per la hipòfisi. La secreció de tirotropina a la sang actua sobre el teixit diana, que en aquest cas és la tiroide; aquesta glàndula respon amb la secreció de tiroxina, hormona que estimula el metabolisme cel·lular i el cos genera més calor. 48. a) Una secreció excessiva de tiroxina provoca hipertiroïdisme; el cos respon amb un augment del metabolisme cel·lular. Uns nivells de tiroxina per sota dels valors normals causen hipotiroïdisme i les funcions cel·lulars s’alenteixen. b) El dèficit d’hormona de creixement provoca nanisme i els afectats no superen el 40 % de la talla (pes, alçaria) d’una persona de la mateixa edat. Un excés d’hormona de creixement causa gigantisme; les persones afectades són molt altes; si el gigantisme el pateix un adult, continua la secreció d’hormona del creixement i creix en el nas, les orelles, les mans i els peus (acromegàlia). 40


Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne c) Un excés d’insulina causa hipoglucèmia i els símptomes són astènia i somnolència. Una manca d’insulina provoca hiperglucèmia i si és molt acusada rep el nom de diabetis. Els afectats que no es tracten tenen una set intensa i una orina molt abundant.


pàgina 94

49. a) Els tres màxims que s’observen al gràfic representen els períodes posteriors a la ingestió d’aliments (esmorzar, dinar i sopar), en què la digestió ha descompost els glúcids en glucosa. b) Aproximadament quatre hores després d’esmorzar i de dinar, i unes sis hores després de sopar. c) A l’acció de la insulina, hormona que estimula el pas de la glucosa al glicogen. La glucosa s’emmagatzema al fetge i a la musculatura en forma de glicogen. d) Les hormones implicades són la insulina i el glicogen; són hormones d’acció antagònica, que vol dir que causen en l’organisme un efecte contrari una de l’altra. El control del nivell de sucre a la sang és el següent: després d’ingerir aliment el nivell de glucosa a la sang augmenta i en resposta a aquesta situació el pàncrees segrega insulina. La insulina fa baixar el nivell de sucre a la sang perquè estimula l’emmagatzematge de glucosa al fetge i als músculs en forma de glicogen i al teixit adipós en forma de greixos. Quan el nivell de glucosa a la sang disminueix perquè fa estona que no s’ingereixen aliments, el pàncrees secreta glucagó, una hormona d’efectes antagònics a la insulina; el glucagó estimula l’alliberament del glicogen acumulat i la seva transformació en glucosa. Amb aquest sistema, a la sang, el nivell de glucosa se situa al voltant d’1 g per litre. e) Quan el nivell d’insulina és inferior als valors normals, el pacient pateix hiperglucèmia i si el descens és mol acusat rep el nom de diabetis; si els nivells d’insulina són més alts dels valors normals, el pacient pateix astènia i somnolència. f) En el gràfic dels nivells de sucre a la sang en una persona diabètica no seria com el de la imatge, que és sinusoïdal (creixement, màxim, descens), sinó que seria un gràfic creixent que pot arribar a valors més alts de 300 mg /100 mL. g) Quan en l’organisme els nivells d’insulina són baixos, la glucosa no pot entrar a les cèl·lules; la glucosa deixa de ser la font principal d’energia de les cèl·lules i com a alternativa es metabolitzen els greixos i també les proteïnes. En aquesta situació els afectats tenen molta gana, tot i que s’aprimen, també molta set i molt de cansament, perquè a les cèl·lules els arriba poc «combustible». h) Algunes persones diabètiques han de controlar el nivell de sucre a la sang amb l’administració d’insulina per via venosa (diabetis tipus I), a més de controlar la dieta; en altres casos, un control rigorós de la dieta i la pràctica d’exercici físic sol ser suficient per mantenir el nivell de sucre a la sang a ratlla (diabetis tipus II).

Autoavaluació

pàgina 94

1.

a) Estímuls; informació; funcions; espinal; encèfal. b) Nervis; central; cos; ordres; òrgans.

2.

Falses: c) A la neurona postsinàptica l’impuls nerviós es genera a les dendrites i es dirigeix cap al cos cel·lular. d) Hi ha neurones que tenen l’axó recobert de mielina, una substància que actua com a aïllant que afavoreix la conducció de l’impuls nerviós. Certes: a, b.

3.

a) Podria tenir una paràlisi. b) Podria tenir Parkinson o Alzheimer. c) Podria tenir problemes per coordinar l’equilibri i per realitzar moviments voluntaris.

5.

a) Substància natural o sintètica que en ser consumida produeix dependència i tolerància. b) Droga que produeix una sensació d’eufòria i retarda la sensació de fatiga. c) Alteració física i psíquica a causa de la manca de droga. d) Necessitat d’un addicte d’augmentar progressivament la dosi de droga consumida per experimentar els mateixos efectes. 41


Unitat 5. La coordinació de l’organisme Solucionari del llibre de l’alumne 6.

Substància química que regula el funcionament d’altres cèl·lules del cos. Glàndules endocrines. Hipòfisi.

7.

A2; B4; C6; D3; E5; F1.

8.

a) Augmenta; insulina; glucosa; fetge. b) Disminueix; pàncrees; glucagó; glicogen.

Revista de ciència

pàgina 95

1.

Resposta oberta.

2.

Amb finalitats religioses, màgiques o per guarir malalties.

3.

Pèrdua de memòria a curt i llarg termini, disminució de la capacitat d’atenció i d’aprenentatge, ansietat, insomni, al·lucinacions, depressió i fins i tot trastorns de consciència. També afecta el sistema circulatori, el respiratori, el reproductiu, el digestiu i el renal.

4.

Perquè és una població jove, curiosa i impulsiva, que no valora els riscos amb els mateixos paràmetres que els adults.

5.

Resposta oberta.

6.

Resposta oberta. Podeu encetar una conversa amb els alumnes sobre com la por a ser rebutjat, a sentir-se diferent a la majoria o per inseguretat, pot fer que els adolescents decideixin consumir drogues.

TIC: Aquesta pàgina web, SOS Drogas, aporta informació per saber com hem d’actuar en el cas que un amic o un familiar consumeixi drogues. També pots clicar sobre la pestanya d’informació i de prevenció per obtenir més informació.

42


Unitat 6. Els sentits i l’aparell locomotor Solucionari del llibre de l’alumne Per començar

pàgina 97

1.

El gust, l’olfacte, el tacte, la vista, l’equilibri i l’oïda. El gust se situa a la llengua i al paladar; el tacte es distribueix a la pell, l’olfacte a l’interior de les fosses nasals, la vista als ulls i l’equilibri i l’oïda a l’orella.

2.

El gust, la vista i l’olfacte ajuden a identificar els aliments i el tacte permet subjectar l’entrepà.

3.

Resposta oberta.

4.

Resposta model: menjar, nedar, tocar el piano...

5.

És un avantatge perquè solen ser accions vitals i imprescindibles per a l’organisme que es fan automàticament i sense pensar; d’aquesta manera l’organisme s’assegura que en cap moment no deixem de fer-les tot i que l’encèfal estigui lliure per realitzar altres tasques.

6.

De forma voluntària: pedalar, observar l’entorn, augmentar de velocitat, frenar... De manera involuntària: respirar, transpirar, fer circular la sang, fer funcionar la resta d’òrgans (ronyons, fetge, intestí...).

7.

El sistema muscular.

8.

El cerebel, atès que és el responsable de coordinar els moviments voluntaris i l’equilibri.

1. Els receptors sensorials

pàgina 98

1.

Els receptors sensorials són unes cèl·lules nervioses especialitzades a percebre canvis en el medi i a transmetre aquesta informació al sistema nerviós central. Els òrgans del sentit són receptors sensorials que s’han especialitzat a captar un estímul concret i que han tendit a agrupar-se per donar lloc a una estructura o òrgan definit. No; els receptors sensorials del tacte no formen un òrgan, sinó que es troben dispersos a la pell. En altres casos, com en la vista o l’oïda, els receptors sensorials sí que s’agrupen en òrgans.

2.

Resposta model: Mecanoreceptors: la melodia d’una cançó, el fregament d’un objecte a les mans... Termoreceptors: l’escalfor d’una estufa, el contacte d’un glaçó a la boca... Quimioreceptors: l’aroma d’una flor, el gust d’un caramel... Fotoreceptors: la lluentor d’un metall, el color d’un objecte... Nociceptors: donar-se un cop fort, mossegar-se la llengua amb les dents...

2. Els sentits del tacte, de l’olfacte i del gust

pàgina 99

3.

Termoreceptors: Els corpuscles de Krause i els corpuscles de Ruffini. Mecanoreceptors: Els corpuscles de Meissner i els corpuscles de Pacini.

4.

Per estimular el sentit de l’olfacte les substàncies químiques han de ser volàtils i penetrar al nas, on es dissolen en el moc nasal. Per estimular el sentit del gust les substàncies químiques han de ser solubles amb la saliva per poder arribar als botons gustatius situats al paladar i a la llengua.

3. El sentit de la vista 5.

pàgines 100 i 101

El feix de llum penetra a les pupil·les i travessa el cristal·lí, que és l’estructura que funciona com una lent. Les imatges, invertides, es formen a la retina i els receptors en capten la llum reflectida pels 43


Unitat 6. Els sentits i l’aparell locomotor Solucionari del llibre de l’alumne objectes que veiem; aquests envien els senyals al cervell a través del nervi òptic i es processa la informació. 6.

Conjuntiva: És una capa transparent que recobreix l’escleròtica i la còrnia. Escleròtica: És la capa més dura de totes i la responsable de mantenir la forma de l’úll. És de color blanc i opaca. Coroide: És la capa intermèdia, molt irrigada i opaca. La part anterior constitueix l’iris. Retina: És la capa més interna, sobre la qual es situen els fotoreceptors.

7.

Perquè aquest punt de la retina no és recobert de fotoreceptors, atès que és el punt on comença el nervi òptic.

8.

Aquestes respostes estan provocades perquè l’ull triga uns instants a acomodar-se a la quantitat de llum que arriba de l’exterior i que penetra a la retina. El control es fa amb el tancament o l’obertura de la pupil·la de l’iris, però no és instantani, necessita uns pocs segons. Si passem d’un lloc il·luminat a un de fosc, en un primer moment hi veurem malament perquè l’iris està molt tancat, atès que en la situació anterior hi havia molta llum; necessitem un curt període de temps per obrir la pupil·la i per permetre que entri més llum a la retina. En la situació contrària, quan passem d’un lloc fosc a un de molt il·luminat, els ulls ens fan mal perquè en tenir la pupil·la molt oberta entra molta quantitat de llum a la retina i els receptors no funcionaran correctament fins que la pupil·la no es tanqui.

9.

La miopia apareix perquè la còrnia és massa corbada o perquè el globus ocular és més llarg del normal. Es corregeix amb lents divergents o amb cirurgia. L’hipermetropia apareix perquè la còrnia és poc corbada o perquè el globus ocular és més curt del normal. Es corregeix amb lents convergents o cirurgia. L’astigmatisme apareix perquè la còrnia té una curvatura irregular. Es corregeix amb lents cilíndriques o amb cirurgia.

10. Resposta oberta. 11. Perquè quan hi ha poca intensitat de llum solament són sensibles els bastons, fotoreceptors molt sensibles però que no detecten el color. Els cons, que són els responsables dels colors, necessitem més intensitat de llum per activar-se. Podríem dir que aquesta frase feta reflecteix la idea expressada anteriorment: a la nit, quan hi ha poca llum, els colors no es poden percebre amb nitidesa; per tant, a la nit, tots els gats es veuen d’un color bru, de color grisós, encara que en el pèl hi hagi taques o ratlles d’altres colors.

4. El sentit de l’oïda i de l’equilibri

pàgina 102

12. Orella (pavelló auditiu), conducte auditiu extern, timpà, martell, enclusa, estrep i cargol o còclea (finestra oval, endolimfa, mecanoreceptors). 13. L’oïda externa i mitjana no participen en l’equilibri; pel que fa a l’audició, l’oïda externa capta l’ona sonora de l’exterior i l’oïda mitjana amplifica l’ona sonora, a més de permetre que la pressió en els dos costats del timpà sigui la mateixa. L’oïda intern allotja els mecanoreceptors del sentit de l’oïda i del sentit de l’equilibri. Per tant, en aquesta regió de l’oïda es generen els impulsos nerviosos que s’envien al cervell. 14. Els dos tipus de receptors sensorials són mecanoreceptors, sensibles a la pressió, i els dos se situen a l’oïda interna.

44


Unitat 6. Els sentits i l’aparell locomotor Solucionari del llibre de l’alumne 5. La resposta davant dels estímuls dels sentits

pàgina 103

15. Els actes voluntaris són actes conscients controlats de manera voluntària. Els actes reflexos són respostes ràpides i automàtiques davant d’estímuls que no impliquen un control voluntari. Com a exemples d’actes voluntaris hi ha la contracció d’un múscul de la cama per aixecar-se i començar a caminar; un acte reflex seria el de succió dels nounats o el fet de retirar la mà d’una lloc molt calent. 16. Un acte reflex és una resposta elaborada de forma no conscient i involuntària, sense la intervenció de l’escorça cerebral. Els actes reflexos es produeixen davant d’estímuls que no impliquen un control voluntari. La rapidesa de la resposta, atès que un acte reflex s’executa més ràpidament que un acte voluntari perquè el trajecte que recorre l’impuls nerviós és més curt i no ha d’arribar al cervell. Els actes reflexos són la resposta de molts estímuls desencadenats per situacions en què l’estalvi de temps en la presa de decisions pot ser important per a la supervivència de l’organisme. Un altre avantatge dels actes reflexos és que descarreguen de feina rutinària l’escorça cerebral motora, que és la responsable dels actes voluntaris. 17. Receptor sensitiu element que capta l’estímul. Neurona d’associació neurona que posa en contacte la neurona motora i la sensitiva. Òrgan efector, en aquest cas un múscul l’element que du a terme la resposta. Neurona sensitiva neurona que condueix l’impuls des del receptor fins a la medul·la. Neurona motora neurona que transmet la resposta a l’efector. 









6. El sistema esquelètic

pàgines 104 i 105

18. Articulació mòbil. Articulació immòbil. Articulació semimòbil. 19. El crani protegeix l’encèfal, la columna vertebral protegeix la medul·la espinal i la caixa toràcica protegeix els pulmons i el cor. El crani és format per diversos ossos, entre ells el frontal, el nasal, el pòmul, els maxil·lars, els parietals, els temporals i l’occipital; la columna vertebral és formada per vèrtebres, pel sacre i el còccix; la caixa toràcica és formada per les costelles i l’estern. 20. Resposta model: el menisc i els discos intervertebral són peces cartilaginoses que es troben a l’articulació del genoll i de les vèrtebres, respectivament. La seva funció és recobrir les parts dels ossos de l’articulació que estan en contacte per evitar el desgast. El menisc es troba en una articulació mòbil i els dics intervertebrals en una de semimòbil.

7. El sistema muscular

pàgines 106 i 107

21. Hi ha dos tipus de teixit: el teixit muscular i el teixit conjuntiu. El teixit muscular és el constituent principal dels músculs i pot contraure’s. El teixit conjuntiu és el component principal dels tendons i la seva funció és unir els músculs entre si o amb els ossos. 22. Els parells de músculs antagònics són aquells que quan un es contrau, l’altre es relaxa i viceversa. Alguns exemples de músculs antagònics a les extremitats inferiors són: El bíceps femoral flexiona la cama i el recte anterior l’estira. El tibial flexiona el peu cap a la cama i el bessó aixeca el taló. Els flexors flexionen els dits dels peus i els extensors els estiren. − − −

23. El tendó d’Aquil·les uneix l’os calcani, del taló, als tres músculs de la part posterior de la cama, que són els dos bessons i el soli.

45


Unitat 6. Els sentits i l’aparell locomotor Solucionari del llibre de l’alumne 8. Malalties que afecten l’aparell locomotor

pàgina 108

24. Semblances: Les dues malalties afecten les articulacions i provoquen dolor. Diferències: L’artritits és una inflamació causada per infecció, per un procés traumàtic o per un procés reumàtic, mentre que l’artrosi és una malaltia crònica degenerativa i no inflamatòria. L’artritis pot provocar febre i l’artrosi deformació de l’articulació. 25. Resposta model: Perquè prepara l’esportista pel començament d’una activitat diferent de la normal, tant sigui des d’un nivell físic com psicològic i fisiològic. Amb la pràctica d’un escalfament s’incrementa l’elasticitat i disminueix la possibilitat de ruptures musculars. Així, doncs, un escalfament prepara la musculatura però també el sistema cardiorespiratori i neuromuscular.

Mapa conceptual

pàgina 109

26. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: pell, respostes, locomotor, oïda. 27. Receptors sensorials. 28. El tacte, l’oïda i l’equilibri. 29. Els actes reflexos s’elaboren a la medul·la espinal i els voluntaris a l’escorça cerebral. Els actes voluntaris són conscients i els reflexos no conscients i involuntaris. 30. El sistema esquelètic i el sistema muscular.

Fem ciència

pàgina 110

31. Comprovar que els mecanismes neuronals que integren els actes reflexos estan en perfecte estat. 32. a) Esternudes. b) Tossim. c) Ens plora l’ull. d) El bebè succiona el dit. 33. Que l’acte voluntari i conscient de permetre que ens treguin sang preval sobre l’acte reflex de retirar el braç davant la punxada.


pàgines 111 a 113

34. ELS RECEPTORS SENSORIALS Sentit

Tipus d’estímul

Tipus de receptor

Tacte

Mecanoreceptor

Distribuïts a la pell

Quimioreceptor

Pituïtària groga

Quimioreceptor

Llengua i paladar

Oïda

Pressió Substàncies químiques Substàncies químiques Pressió

Mecanoreceptor

Orella

Vista

Llum

Fotoreceptor

Ull

Equilibri

Pressió

Mecanoreceptor

Orella

Olfacte Gust

46

Òrgan receptor


Unitat 6. Els sentits i l’aparell locomotor Solucionari del llibre de l’alumne 35. Interoceptors o receptors interns. Són interns. interns. 36. Resposta oberta. Els exemples més típics típics estan relacionats amb l’olfacte, l’olfacte, que després d’un temps reduït de percebre una olor aquesta deixa de ser notada; també passa amb un soroll repetitiu com el pas d’un tren o el tic-tac del rellotge, en què el cervell deixa de processar el soroll enviat per l’oïda. 37. a) Vegeu l’esquema de la pàgina 99 del llibre de l’alumne. Reviseu que l’alumne hagi identificat correctament els diversos receptors. b) Que els receptors del dolor són terminacions nervioses lliures, mentre que en la resta de receptors sensorials de la pell les terminacions nervioses estan tancades en unes càpsules anomenades corpuscles tàctils . c) Els fol·licles pilosos, que són part de la dermis en què neixen els pèls, les glàndules sebàcies productores de greix, un petit múscul erector del pèl i les glàndules sudorípares. d) Els corpuscles de Meissner. e) Els corpuscles de Pacini. 38. No, hi ha zones en què el nombre de receptors del tacte és molt alt i d’altres d’altres que no tant. Hi ha una relació entre el nombre de receptors i la sensibilitat de la pell; en aquells punts en què la densitat de receptors és alta, com al tou del dit o als llavis, la sensibilitat al tacte és molt alta, mentre que en altres parts com al colze o al dors, en què el nombre de receptors és més baix, la sensibilitat és menor. 39. A la pell hi ha diversos tipus de receptors, mecanoreceptors i termoreceptors, sensibles a diferents tipus d’estímuls: contacte, pressió, fred, calor i dolor, cadascun dels quals és captat per receptors específics. Per això podem considerar cada tipus de receptor com un sentit diferent. 40. Perquè el sabor dels aliments es percep fruit d’una barreja entre les sensacions gustatives i les olfactòries i si disminueixen les sensacions olfactòries a causa del refredat, atès que tota la cavitat nasal s’omple de mucositats i obstrueix els receptors olfactoris, el menjar es percep amb menys gust. 41. 41. a) A la zona A es percebrà una punxada i a la zona B dues. Perquè a la zona A les dues puntes desencadenen un sol estímul en un únic receptor. A la zona B cada punta desencadena un estímul en un dels receptor; el cervell identifica dos estímuls diferents i, per tant, dues punxades. b) En els dos es notarà solament una punxada. c) En els dos es notaran dues punxades. d) Als llavis. 42. a) 1 Celles; 2 pestanyes; 3 parpella; 4 glàndula lacrimal. b) Les celles protegeixen els ulls de la suor i de la pluja que cauen pel front; també disminueixen la irradiació solar. Les pestanyes protegeixen l’ull de l’entrada d’elements estranys com ara pols, petits insectes, sorra... Les parpelles proporcionen un repòs instantani als ulls i els humitegen. Les glàndules lacrimals produeixen llàgrimes per tal que l’ull sempre estigui humit, net i lubrificat i les parpelles es puguin moure més fàcilment. 







43. Resposta oberta. En el document proposat s’esmenten algunes de les malalties oftalmològiques que es poden curar amb làser, entre les quals la miopia, la hipermetropia, l’astigmatisme, l’estrabisme, el glaucoma i les cataractes. 44. a) Els bastons. b) Els cons. c) L’òliba, perquè és un animal nocturn i per capturar les seves preses ha de tenir una bona visió nocturna en la qual intervenen principalment els bastons. l’objecte. 45. a) No, perquè seria més difícil identificar la profunditat a la qual se situa l’objecte. b) Visió estereoscòpica. c) En el cas dels felins és important perquè la presa està en moviment i el depredador acostuma a córrer per caçar-la; la visió binocular és important per a la caça perquè el depredador ha de calcular la distància a què es troba la presa. En els animals que viuen enfilats als arbres la visió binocular 47


Unitat 6. Els sentits i l’aparell locomotor Solucionari del llibre de l’alumne els permet moure’s en les tres dimensions de l’espai amb molta seguretat i poder saltar d’una branca a l’altra i no errar el moviment. d) No; per poder gaudir de visió binocular cal que la visió provingui dels dos ulls; el cervell processa les imatges captades per cada ull i obté l’efecte tridimensional. 46. Vegeu el gràfic de la pàgina 101 del llibre de l’alumne en el qual es representa la miopia i la hipermetropia. En els miops la visió de prop és nítida i la llunyana és borrosa; la miopia es corregeix amb lents divergents. En la hipermetropia la visió de prop és borrosa i la de lluny nítida; es corregeix amb lents convergents. 47. El diafragma equival a l’iris, l’objectiu al cristal·lí i el sensor CCD a la retina. 48. a) 1 Timpà; 2 martell; 3 enclusa; 4 estrep; 5 canals semicirculars; 6 nervi auditiu; 7 cargol o còclea; 8 trompa d’Eustaqui. b) Perquè d’aquesta manera cada canal percep informació sobre un dels tres eixos o dimensions de l’espai; qualsevol moviment del cap sempre estimula com a mínim un dels canals semicirculars; segons els canals estimulats, el cervell distingeix la direcció en què esdevé el moviment. Si només disposéssim d’un canal semicircular el cervell no podria deduir la posició real en què es troba l’organisme; el cervell solament rebria informació d’un únic canal semicircular i percebria qualsevol moviment, encara que fos en tres dimensions, com un moviment en una direcció coincident amb el canal semicircular actiu. c) El trencament del timpà. Es recomana mantenir la boca oberta perquè les ones acústiques puguin accedir a l’orella mitjana a través de la laringe i també de les trompes d’Eutaqui. Així es poden compensar els xocs de les ones al timpà des dels dos costats i evitar-ne la ruptura. 















49. d, a, e, i, g, c, f, h, b. 50. a) Es tracta d’una resposta involuntària. involuntària. Sí, és un acte reflex; perquè la resposta es du a terme a la medul·la, sense la intervenció de l’escorça cerebral. b) El cop que fem sobre el genoll fa estirar el tendó i estimula el nervi sensitiu del múscul; es produeix una resposta que consisteix en la contracció d’aquest múscul i l’extensió de la cama. c) El receptor seria la ròtula; la neurona sensitiva parteix del múscul fins a la medul·la; a la medul·la trobem la neurona d’associació i el nervi motor que envia un missatge a l’efector, en aquest cas el múscul que es contrau i que fa alçar la cama. d) Resposta oberta. Els elements que hi participen són el receptor, que serien les terminacions nervioses del dolor situades a la pell; a través d’una neurona sensitiva, el missatge es dirigeix a la medul·la espinal; a través d’una neurona d’associació es posa en contacte la neurona sensitiva amb la motora i s’envia el missatge a través d’una neurona motora, que en aquest cas fa contraure el múscul i enretirar la mà del clau. 51. a) Les falanges, els ossos del tars, els ossos del carp... b) Els ossos del crani: l’occipital, el frontal, el parietal... c) El fèmur, l’húmer, el cúbit... d) Les vèrtebres, el sacre, el còccix. e) El coxal. A l’acetàbul, que és la regió del coxal que s’articula amb el fèmur, es troben en contacte els tres ossos que formen el coxal (l’isqui, l’ili i el pubis) amb el cap del fèmur. f) Omòplat, clavícula i húmer. 52. Epífisi: medul·la òssia vermella, teixit ossi esponjós, teixit ossi cartilaginós. Diàfisi: teixit ossi compacte, medul·la òssia groga, funció de reserva. 53. Les articulacions són les les estructures que uneixen els ossos entre si. Estan Estan formades per cartílags, lligaments i en molts casos per una càpsula sinovial plena de líquid lubrificant. Segons la mobilitat, les articulacions s’agrupen en tres categories: Mòbils, quan els ossos de l’articulació mostren una gran mobilitat. En són un exemple el maluc, el colze i els genolls. −

48


Unitat 6. Els sentits i l’aparell locomotor Solucionari del llibre de l’alumne

−

Semimòbils, quan els ossos de l’articulació tenen una mobilitat força limitada, com en el cas de les vèrtebres. Immòbils, quan els ossos que uneixen no presenten mobilitat, com en el cas dels ossos del crani.

54. Resposta model: Fusiforme: recte anterior, bessons, bíceps, palmar, tríceps... Pla: deltoide, dorsal ample, trapezi... Orbicular: orbicular de l’ull, orbicular dels llavis. Anular: musculatura de les artèries i de les venes. 55. Resposta model: a) Deltoide, serrats, bessons... b) Triangulars dels llavis, els temporals (que fan baixar la mandíbula inferior)... c) Palmar, tibial, bíceps braquial... d) Músculs extensors dels dits, tríceps... e) Supinador, esternoclidomastoïdal... f) Anus, l’esfínter de la pupil·la, el càrdies, el pílor. 56. Resposta oberta. 57. Resposta model: El metge li haurà diagnosticat una doble factura de cúbit i de radi, els dos ossos de l’avantbraç. Es tracta de dues fractures completes perquè afecten tot el gruix de cadascun dels ossos. En ser una fractura neta en la qual els ossos no s’han desplaçat considerablement, el tractament consistirà en la immobilització de la zona de la fractura amb una fèrula, generalment de guix.


pàgina 114

58. a) Els passadors representen les articulacions, les gomes elàstiques els músculs i les peces de fusta els ossos. b) A Omòplat; B húmer; C cúbit. c) L’error comés és que s’ha inserit l’extrem inferior dels dos músculs, que equivalen als bíceps i als tríceps a l’húmer, quan ho haurien d’haver fer al cúbit. D’altra banda, perquè la flexió produïda sigui correcta s’hauria d’inserir el bíceps per l’extrem superior a l’húmer; no obstant això, el bíceps també s’insereix a l’omòplat per l’apòfisi coracoide. d) Resposta oberta. e) El bíceps braquial flexiona el braç. El tríceps s’encarrega de l’extensió del braç. Durant la flexió del braç el bíceps està contret i el tríceps relaxat. En l’extensió del braç el bíceps està relaxat i el tríceps contret. 





Autoavaluació

pàgina 114

1.

A5; B4; C2; D1; E3.

2.

a) Dolor. b) Calor: fred. c) Intenses; suaus.

3.

Pupil·les; cristal·lí; retina; fotoreceptors; cervell; nervi òptic.

4.

Certes: a, c. Falses: b) La trompa d’Eustaqui comunica l’oïda mitjana amb la faringe. d) Els receptors de l’equilibri es localitzen a l’interior dels canals semicirculars.

5.

Involuntaris; escorça cerebral; medul·la espinal; SNC. 49


Unitat 6. Els sentits i l’aparell locomotor Solucionari del llibre de l’alumne 6.

A4; B5; C1; D3; E6; F2.

7.

a) Artrosi b) Osteorosporosi c) Raquitisme

Revista de ciència

pàgina 115

1.

Resposta oberta.

2.

La visió.

3.

Els gossos pigall proporcionen seguretat i autonomia a les persones amb visió molt reduïda o amb ceguesa total.

4.

Amb el sistema Braille.

5.

Una persona amb discapacitat té moltes més dificultats per accedir a la informació, a la feina i a l’educació, fins i tot té més dificultats per desplaçar-se.

6.

Resposta oberta. És interessant fer veure als alumnes que petites actuacions, moltes vegades amb un cost econòmic molt baix, proporcionen una ajuda molt gran als invidents; alguns exemples són els semàfors amb senyals acústics, els ascensors amb botons que duen incorporat els nombres amb l’alfabet Braille o alguns medicaments que duen el nom escrit en Braille a les capses que els contenen.

TIC: En aquesta pàgina web es recull un article aparegut en un diari balear sobre la relació directa que hi ha entre la sordesa i l’ús abusiu dels auriculars, en concret els que proporcionen alguns reproductors molt habituals entre els joves. És interessant encetar una conversa amb els alumnes i preguntar-los si en fan un mal ús.

50


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne Per començar

pàgina 117

1.

A la pubertat, que coincideix amb l’inici de l’adolescència.

2.

La menstruació és una petita hemorràgia vaginal i periòdica que tenen les dones durant l’etapa fèrtil en què s’eliminen les restes de mucosa uterina i la sang acumulada als capil·lars si no s’ha produït la fecundació de l’òvul.

3.

Espermatozoides els masculins i òvuls els femenins.

4.

Els òvuls en els ovaris i els espermatozoides en els testicles.

5.

L’òvul que és esfèric i de mida gran i els espermatozoides que són petits, mòbils i amb flagel.

6.

El nadó rep els nutrients dissolts a la sang a través del cordó umbilical, un conjunt de vasos sanguinis que comuniquen l’embrió amb la placenta. L’oxigen també el rep a través del cordó umbilical.

7.

Per evitar l’embaràs en practicar relacions sexuals. Els preservatius, el DIU, els espermicides, els anovulatoris, la píndola de l’endemà, la vasectomia...

7.

La reproducció és la funció vital destinada a generar nous organismes; hi ha dues varietats de reproducció, l’asexual i la sexual. En l’asexual hi participa un únic individu i la descendència que s’obté és idèntica al progenitor; en la sexual hi participen dos individus de sexe diferent, que són els que produeixen les cèl·lules sexuals, els òvuls i els espermatozoides; en unir-se les cèl·lules sexuals es forma un nou individu similar però no igual als progenitors. Segons l’ OMS, la sexualitat és un aspecte més ampli que la sexualitat perquè engloba el sexe, la identitat de gènere i els rols, l’orientació sexual, l’erotisme, el plaer, la intimitat i la reproducció.

1. L’aparell reproductor masculí

pàgines 118 i 119

1.

Òrgans externs: el penis (gland i prepuci) i l’escrot. Òrgans interns: els testicles, la pròstata, les vesícules seminals, la uretra, l’epidídim i els conductes deferents.

2.

La uretra. És el conducte pel qual els espermatozoides i el líquid que els conté arriben a l’exterior; també és el conducte que s’utilitza per expulsar l’orina a l’exterior del cos.

3.

La testosterona estimula el desenvolupament i el manteniment dels caràcters sexuals masculins i la formació i maduració dels espermatozoides.

4.

Els espermatozoides es formen als tubs seminífers situats a l’interior dels testicles; els espermatozoides s’alliberen a la llum dels tubs seminífers i s’acumulen a l’epidídim en espera de ser expulsats; quan surten de l’epidídim els conductes deferents condueixen els espermatozoides fins a la uretra, que és el conducte que els permetrà arribar a l’exterior de l’organisme.

5.

El semen és format per espermatozoides i per les secrecions de la pròstata i de les vesícules seminals. La funció de la secreció alliberada per la pròstata és la de protegir els espermatozoides de l’acidesa de l’interior de l’aparell reproductor femení, mentre que les secrecions de la vesícula seminal nodreixen els espermatozoides. Les cèl·lules mare dels espermatozoides situades en el tub seminífer es divideixen contínuament; les cèl·lules que originen experimenten diverses transformacions fins que donen lloc als espermatozoides, que un cop formats s’alliberen a la llum del tub; a l’epidídim els espermatozoides finalitzen la maduració i s’hi emmagatzemen en espera de ser expulsats.

6.

51


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne 2. L’aparell reproductor femení

pàgines 120 i 121

7.

Òrgans externs: la vulva, que conté el clítoris i els llavis majors i menors. Òrgans interns: els ovaris, les trompes de Fal·lopi, l’úter i la vagina.

8.

A diferència de l’aparell reproductor masculí, la uretra és el conducte per on s’expulsa la orina i desemboca a l’exterior per un punt diferent de l’obertura vaginal.

9.

El clítoris. En què els dos són òrgans erèctils, tot i que el clítoris és molt més petit.

10 Els estrògens estimulen el desenvolupament i el manteniment dels caràcters sexuals femenins i la maduració dels òvuls. La progesterona prepara l’organisme per a un possible embaràs. 11. L’òvul no es mou per si mateix; són les cèl·lules ciliades que recobreixen la paret de les trompes de Fal·lopi les que empenyen l’òvul des de l’ovari fins a l’úter.

3. Els cicles sexuals femenins

pàgina 122

12. La menstruació és una petita hemorràgia vaginal i periòdica en què s’eliminen les restes de mucosa uterina i la sang acumulada als capil·lars en no haver-se produït la fecundació de l’òvul. La menstruació coincideix amb el principi de la fase fol·licular. 13. La mucosa uterina, tècnicament anomenada endometri , es troba en fase de regeneració quan esdevé l’ovulació. 14. L’ovulació, que consisteix en l’alliberació d’un òvul madur. 15. Perquè la menstruació té com a finalitat eliminar les restes de la mucosa; en cas que hi hagi hagut fecundació, la mucosa és necessària per al desenvolupament de l’embrió, de manera que no pot degenerar, tot el contrari; durant l’embaràs, un replegament de la mucosa uterina donarà lloc a la placenta.

4. La fecundació i la implantació

pàgina 123

16. La fecundació és la unió d’un òvul amb un espermatozoide. Té lloc a les trompes de Fal·lopi. 17. Si es considera un cicle menstrual regular, del dia 12 al 15 són els que hi ha més possibilitats que es produeixi la fecundació. Això és així perquè l’òvul solament pot ser fecundat durant les primeres 24 hores després de ser alliberat i perquè els espermatozoides poden mantenir-se actius de tres a cinc dies. És important que el professor recordi que aquesta valoració en cap cas no es pot prendre com un mètode anticonceptiu segur. 18. La implantació és la fixació del zigot a l’endometri. A l’úter. 19. No; s’anomena zigot la cèl·lula que s’ha originat com a resultat de la unió d’un òvul i un espermatozoide des que comença a dividir-se fins que s’implanta en l’endometri. Quan el zigot ja s’ha implantat, rep el nom d’embrió .

5. L’embaràs

pàgina 124

20. La placenta és una estructura molt irrigada que connecta l’embrió amb la paret de l’úter i que permet el pas de nutrients de la mare a l’embrió i de les substàncies de rebuig de l’embrió a l’aparell circulatori de la mare. El líquid amniòtic és una substància situada a l’interior del sac amniòtic en el qual neda l’embrió i que té com a finalitat esmorteir els cops i les sacsejades que podrien afectar i fer mal a l’embrió. 52


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne 21. Fetus i embrió són dos termes que es fan servir per anomenar el nou ésser que s’està gestant a l’interior de la matriu. La diferència entre l’un i l’altre depèn de l’estadi del desenvolupament en què es troba la gestació: des del moment de la implantació fins al final del primer trimestre, l’organisme que creix s’anomena embrió . A partir de l’inici del segon trimestre, moment en què a l’embrió ja li ha desaparegut la cua i també hi són visibles les extremitats i el cap, rep el nom de fetus , nom que conserva fins al final de la gestació. 22. Des de la fecundació fins al moment en què s’esdevé la implantació, el zigot s’alimenta de les reserves nutritives del vitel. A partir de la formació de la placenta fins al final de la gestació, l’embrió (o fetus a partir del segons trimestre de gestació) s’alimenta dels nutrients que proporciona la mare a través de la placenta.

6. El naixement

pàgina 125

23. L’expulsió del líquid amniòtic que s’escapa per la vagina durant la fase de dilatació del part. El líquid implicat en el procés és el líquid amniòtic que omplia el sac amniòtic on nedava el fetus. S’expulsa a l’exterior del cos a través de la vagina. La causa és la pressió que exerceix el fetus sobre el sac amniòtic quan està encaixat a la cavitat pèlvica i és empès cap al coll de l’úter durant la primera fase del part. 24. Les contraccions uterines que tenen lloc després d’expulsar el fetus tenen com a finalitat l’expulsió de la resta de la placenta i de la mucosa uterina. 25. El melic és la depressió arrodonida i arrugada que apareix al mig del ventre quan les restes del cordó umbilical es desprenen del nounat. Tenen melic els mamífers placentaris, que són el grup d’animals que desenvolupen placenta durant la gestació. 26. És la darrera fase del part i consisteix en l’expulsió de les restes de la placenta i de la mucosa uterina.

7. La reproducció assistida

pàgina 126

27. Per ajudar a aconseguir l’embaràs quan la dona, de manera natural, no es pot quedar embarassada. 28. Les causes més comunes són la dificultat dels espermatozoides per fecundar l’òvul, ja sigui perquè en el semen hi ha pocs espermatozoides o cap o perquè aquests són poc mòbils; en aquest cas s’aconsella una inseminació artificial. L’altra causa principal són problemes amb l’ovulació o amb la implantació de l’òvul a la matriu; en aquest cas es fa servir la fecundació in vitro amb transferència d’embrions. 29. La fecundació in vitro amb transferència d’embrions, perquè a la mare se li implanten més d’un òvul fecundat per tal d’augmentar les probabilitats d’èxit.

8. Els mètodes anticonceptius

pàgina 127

30. Els preservatius masculins i femenins. 31. Perquè les dosis d’hormones que s’ingereixen en una sola presa són molt altes.

9. Les malalties de transmissió sexual

pàgina 128

32. Principalment els òrgans reproductors: la gonorrea, sempre que es tracti abans que els microorganismes passin a la sang i provoquin una infecció generalitzada, la candidiasi i l’herpes genital. Altres parts del cos: la sífilis, l’hepatitis B i C i la sida. 53


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne 33. Perquè la grip i el refredat es poden contagiar de moltes altres maneres diferents que no tenen a veure amb les relacions sexuals. Es considera que una malaltia és de transmissió sexual quan la via principal (o única) de contagi és el contacte sexual. 34 Si es detecta qualsevol símptoma d’una MTS cal acudir ràpidament a un centre d’atenció mèdica per fer-ne el diagnòstic i tractar la malaltia. Si el diagnòstic és positiu, cal avisar les persones amb les quals s’han tingut relacions sexuals recentment i abstenir-se de practicar sexe durant el tractament.

Mapa conceptual

pàgina 129

35. D’esquerra a dreta: epidídim, úter, fecundació, inseminació, naturals. 36. Tècniques de reproducció assistida. 37. La fecundació. 38. Testicles, vies genitals (epidídim, conductes deferents, uretra), penis, glàndules annexes (vesícules seminals, pròstata). 39. Ovaris, vies genitals (trompes de Fal·lopi, úter, vagina), vulva.

Fem ciència

pàgina 130

40. Segons el calendari, la data de l’última regla de la mare és del 6 de maig; per tant, se suposa que la fecundació seria uns 14 dies després, és a dir, el 20 de maig. 41. Perquè el primer dia de la regla marca l’inici del cicle ovàric i catorze dies després, si el cicle és regular, esdevé l’ovulació. 42. El 8 d’agost. 43. Resposta oberta.


pàgines 131 a 133

44. Per columnes: externs, interns, escrot, testicles, vies genitals, glàndules annexes, epidídim, uretra, pròstata. 45. a) 1 Conducte deferent; 2 vesícula seminal; 3 pròstata, 4 epidídim; 5 testicle; 6 gland del penis. b) Testicles, epidídim, conductes deferents, uretra, vesícules seminals i pròstata. c) És el conducte que travessa el penis i que neix a la bufeta urinària. Conduir l’orina o el semen a l’exterior de l’organisme. 











46. Vegeu l’esquema de la pàgina 119 del llibre de l’alumne. Reviseu que l’alumne hagi identificat el cap, el coll i la cua de manera correcta. Al cap de l’espermatozoide hi ha el nucli cel·lular amb la informació genètica del pare. A l’extrem superior del cap es localitza l’acrosoma, una estructura rica en enzims que perfora la membrana de l’òvul i per introduir els gens del pare. Al coll de l’espermatozoide s’hi localitzen els orgànuls cel·lulars, especialment els mitocondris. La cua, que és llarga i prima, permet el desplaçament de l’espermatozoide en medi líquid. Al coll de l’espermatozoide hi abunden els mitocondris perquè en aquest indret es necessita una aportació alta d’energia per al moviment del flagel. 54


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne 47. Perquè els espermatozoides necessiten una temperatura inferior a la corporal per madurar correctament. 48. No. El semen està constituït per una fracció líquida alliberada per les vesícules seminals i per la pròstata i per una fracció cel·lular formada per espermatozoides que no supera el 10 % del volum total. 49. La fimosi és un estrenyiment de la pell prepucial que impedeix la sortida del gland cap a l’exterior. Si quan el nen té més de 4 anys el gland queda retingut per aquesta pell cal corregir aquesta disfunció; primer s’aplica una pomada amb corticoides que de manera progressiva fa desenganxar i dilatar la pell del prepuci. Si amb el tractament farmacològic no és suficient, caldrà fer una petita intervenció quirúrgica, la fimosi, que consisteix a retallar la pell prepucial estreta. 50. Per columnes: externs, interns, llavis menors, clítoris, trompes de Fal·lopi, vagina. 51. a) 1 Trompes de Fal·lopi; 2 úter; 3 ovari; 4 coll uterí; 5 vagina; 6 mucosa uterina (endometri). b) Els ovaris, les trompes de Fal·lopi, l’úter i la vagina. c) Els llavis majors i menors tenen una funció protectora, atès que cobreixen l’obertura vaginal i l’orifici de la uretra; el clítoris proporciona plaer sexual. 











52. Semblances: En els dos casos es tracta de la maduració de les cèl·lules sexuals. La maduració dels dos tipus de gàmetes té lloc en els òrgans sexuals. S’inicia la maduració dels òvuls i dels espermatozoides durant l’adolescència. Diferències: La formació d’espermatozoides és contínua i la dels òvuls periòdica. En els homes la formació d’espermatozoides dura tota la vida però en les dones s’atura al voltant del 50 anys (menopausa). En les dones cada mes es produeix generalment la maduració d’un únic òvul, mentre que en els homes cada dia maduren milions d’espermatozoides. − − −

− −

−

53. Els espermatozoides són cèl·lules molt especialitzades de mida petita en les quals es diferencien tres regions (cap, coll i cua). La cua o flagel dota de mobilitat la cèl·lula, de manera que es pot desplaçar en medi líquid a la recerca de l’òvul. Els òvuls són cèl·lules molt grans i poc diferenciades que contenen un citoplasma molt ric en vitel nutritiu, el qual servirà per aportar l’aliment al zigot durant les primeres etapes del desenvolupament embrionari. 44. Resposta model: El càncer de mama és una proliferació descontrolada de cèl·lules en el teixit mamari que es pot estendre als ganglis limfàtics i a altres òrgans del cos. La població de risc són les dones entre els 45 i els 65 anys. En l’actualitat encara es desconeixen totes les possibles causes que provoquen càncer de mama, tot i que ja se sap que hi ha alteracions genètiques que la desencadenen. Altres factors de risc són l’exposició a radiacions, haver patit càncer d’ovaris i els antecedents familiars. La millor manera de combatre la malaltia és amb tècniques de prevenció, que suposen exploracions mamàries regulars i també mamografies. El tractament suposa la cirurgia per extirpar els nòduls o tot el pit segons el grau d’afectació dels teixits. De vegades inclou teràpia radioactiva, quimioteràpia i hormones. Si es detecten a temps, la majoria de casos són curables. 55. a) Els quatre primers dies. Durant aquest període la mucosa es retreu, es trenquen els capil·lars sanguinis i es produeix una petita hemorràgia, la menstruació, que té com a finalitat l’eliminació de les restes de mucosa i la sang acumulada als capil·lars. b) Aproximadament del dia 5 al 24, que és quan la mucosa uterina assoleix el màxim desenvolupament; aquest dia se suposa que coincideix amb el període en què l’òvul arribaria a l’úter si s’hagués fecundat. A partir del dia 24 la matriu ja comença a retreure’s. c) La mucosa uterina es regenera per estar a punt per allotjar el zigot en cas que l’òvul s’hagués fecundat. d) A la fase de regeneració. L’ovulació marca el final de la fase fol·licular i l’inici del cos luti. 55


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne 56. a) Sí. En què en el citoplasma de l’òvul encara es poden apreciar dos nuclis, un procedent de l’òvul i un altre que prové de l’espermatozoide (recordem que el nucli és l’única part de l’espermatozoide que penetra en l’òvul). A continuació, aquests dos nuclis es fusionaran i podrà començar la primera divisió del zigot. b) 90 hores. c) Per aconseguir un òvul fecundat amb 64 cèl·lules s’han de fer sis divisions cel·lulars (2 6): a la primera divisió s’aconsegueixen 2 cèl·lules, a la segona 4, a la tercera 8, a la quarta 16, a la cinquena 32 i a la sisena 64 cèl·lules. Si sabem que el zigot rep el nom d’embrió en el moment en què s’implanta i que aquest procés té lloc aproximadament 11 dies (264 hores) després de ser fecundat l’òvul, cal calcular els dies que triga un òvul fecundat en dividir-se 6 vegades. En multiplicar el temps que triga cada divisió (30 hores) cel·lular a dur-se a terme pel nombre de divisions necessàries fins a aconseguir un òvul fecundat de 64 cèl·lules (6 divisions) s’obté un temps de 180 hores. Per tant, quan l’òvul fecundat tingui 64 cèl·lules hauran passat 180 hores (7,5 dies) des de la fecundació i encara s’haurà d’anomenar zigot. 57. Fecundació: unió de l’òvul i l’espermatozoide per formar el zigot. Implantació: fixació del zigot a la mucosa uterina (o endometri) per iniciar el desenvolupament embrionari a l’úter. Placentació: formació de la placenta a partir d’una dilatació de la mucosa uterina. Part: finalització de la gestació i sortida del nadó a l’exterior del cos de la mare. 58. En el primer trimestre és visible la columna vertebral, comença el desenvolupament del cervell i també del cor; l’embrió té forma de C i se li veu la cua. Al final del segon mes es distingeixen les extremitats i el cap i també ha desaparegut la cua. En aquest moment rep el nom de fetus. En el segon trimestre el fetus és sensible als estímuls i ja és possible reconèixer el sexe; també es desenvolupen l’aparell excretor i el circulatori. En el tercer trimestre el fetus augmenta molt de mida i de pes. Durant aquesta etapa el fetus es mou molt, passa algunes estones adormit i d’altres despert. Al final de la gestació el fetus es gira i es col·loca encarat cap al coll uterí. 59. a) En el primer trimestre. En el tercer trimestre. b) 16 setmanes 300 g; 24 setmanes 1.000 g; 34 setmanes 2.900 g. c) Seria una recta. d) Al pes que suposa la placenta, el líquid amniòtic i també el teixit de reserva en forma de greix que acumula en el cos de la mare. e) El fetus rep l’aliment a través de la placenta, una estructura molt irrigada que connecta l’embrió amb la paret de l’úter; a través del cordó umbilical es comunica la placenta amb el fetus i aquest rep les substàncies nutritives i l’oxigen que necessita per al creixement. El fetus també aboca les substàncies de rebuig a la placenta. 





60. a) Fer avançar el fetus cap a la sortida de l’úter. La musculatura implicada és la de la paret de l’úter. b) Al principi del part, durant la fase de dilatació, les contraccions són espaiades i poc intenses; a mesura que avança la fase de dilatació les contraccions es fan més intenses i més properes en el temps. Durant la fase d’expulsió les contraccions són molt fortes. Després de l’expulsió del fetus, uns 15 minuts més tard, les contraccions es reactiven per tal d’expulsar la placenta i la mucosa uterina; en aquest cas, les contraccions no són tan fortes com en el part. 61. a) La fase de lligament del cordó umbilicat, que té lloc immediatament després del naixement del nadó. El nadó encara està unit a la mare, tot i que ja li han posat una pinça sobre el cordó umbilical. b) Posar en contacte l’embrió amb la placenta de la mare i permetre l’intercanvi de nutrients i de gasos. El cordó umbilical es forma durant la placentació, a partir del moment en què l’embrió s’implanta a la mucosa uterina. El cordó umbilical està format per dues artèries i una vena. c) Que el nadó deixa de rebre oxigen de la mare i està obligat a respirar pel seu compte. El primer plor ajuda el nadó a omplir els pulmons d’aire i s’inicia la respiració pulmonar. 62. A: bessons bivitel·lins; B: bessons univitel·lins. 56


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne b) Els bessons bivitel·lins, que són els que provenen de diferents òvuls fecundats. Perquè en la fecundació in vitro s’implanta més d’un òvul fecundat per tal d’augmentar l’èxit de l’operació; si prosperen dos o més òvuls fecundats, el part serà múltiple. c) Els bessons no acostumen a ser idèntics perquè provenen d’òvuls fecundats diferents; ara bé, si un dels òvuls fecundats es divideix en dos donarà lloc a dos bessons univitel·lins. Els bessos bivitel·lins poden ser de diferent sexe perquè provenen d’òvuls diferents, cadascun fecundat per un espermatozoide. Aquí, el professorat pot recordar que el sexe d’un nadó el determina la informació genètica que aporta l’espermatozoide; per tant, si cada òvul està fecundat per un espermatozoide diferent, els nadons podran ser del mateix o de diferent sexe. 63. a) La inseminació artificial. b) La fecundació in vitro amb transferència d’embrions. c) La fecundació in vitro amb transferència d’embrions. d) La inseminació artificial. 64. Són dues funcions que poden anar deslligades una de l’altra. Resposta model: En moltes parelles la sexualitat no té com a finalitat la reproducció; la parella decideix el nombre i el moment en què es volen tenir els fills. Per poder gaudir del sexe sense risc d’embaràs, la parella utilitza els mètodes anticonceptius que té a l’abast. En el moment que la parella decideix tenir un fill, deix d’utilitzar els anticonceptius i si tot funciona correctament, s’esdevé la fecundació en un període estimat inferior o igual a un any. Els casos en què la reproducció no va lligat a la sexualitat tenen a veure amb les tècniques de reproducció assistida; quan una parella és estèril o bé quan una dona vol tenir un fill sense la intervenció directa d’un home, la reproducció assistida permet aconseguir un embaràs. 65. a) El mètode Ogino, el mètode de la temperatura basal i el coit interromput. Els dos primers es basen en el càlcul del període fèrtil, dies en els quals no s’aconsella tenir relacions sexuals. El mètode del coit interromput consisteix a retirar el penis de la vagina abans de l’ejaculació. b) Són molt poc eficaços. Són molt més fiables els mètodes artificials. c) No, els mètodes naturals no protegeixen de les malalties de transmissió sexual. 66. – La postura en què es realitza el coit no influeix en la probabilitat de quedar-se embarassada. Si el coit s’ha fet sense protecció, existeix un risc d’embaràs. – Durant la menstruació és difícil que la dona es quedi embarassada però s’han donat alguns casos en què ha coincidit aquest període amb l’ovulació; val a dir que els espermatozoides poden sobreviure uns dies dins l’aparell femení i, per tant, si el cicle ovàric és molt irregular, es pot ovular tot just després de la menstruació i encara quedar alguns espermatozoides amb capacitat per fecundar. – Enretirar el penis abans de l’ejaculació no evita totalment l’embaràs perquè en el líquid lubrificant que secreta el penis abans de l’ejaculació també hi ha un cert nombre d’espermatozoides. – Si la dona és fèrtil pot quedar embarassada en la primera relació sexual. Val a dir que la dona és més fèrtil durant la joventut, i per tant, s’han d’extremar les precaucions per evitar els embarassos no desitjats durant aquesta etapa de la vida. – Les dutxes vaginals no eviten l’embaràs perquè l’esperma es mou prou ràpid perquè en acabar el coit una part ja s’hagi introduït en l’úter. 67. Resposta model: La millor pràctica és utilitzar preservatiu en les situacions en què pot haver-hi risc d’infecció i fer-lo servir correctament. Cal considerar situacions de risc totes aquelles relacions en què es desconeix l’estat de salut de la parella. També és important saber que el sexe oral comporta un risc d’infecció.


pàgina 134

68. a) No contradiu el gràfic, atès que es pot considerar que al final de la menstruació les concentracions d’aquestes dues hormones són les més baixes de tot el cicle. b) Contradiu el gràfic; els nivells màxims d’estrògens tenen lloc uns dies abans de l’ovulació. c) No contradiu el gràfic. 57


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne d) Contradiu el gràfic; quan els nivells de progesterona són màxims, els nivells de les hormones LH i FSH no varien substancialment. e) Contradiu el gràfic; sembla que la presència de progesterona té poc efecte com a inhibidor de la secreció de LH. f) Contradiu el gràfic; si l’òvul no es fecunda, els nivells d’estrògens i de progesterona descendeixen fins a la menstruació.

Autoavaluació

pàgina 134

1.

a) Testosterona; progesterona. b) Epidídim. c) Vagina. d) Prepuci. e) Trompes de Fal·lopi.

2.

Vegeu el dibuix de la pàgina 119 del llibre.

3.

a) Perforar la membrana de l’òvul. b) Nodrir l’embrió durant les primeres etapes del desenvolupament. c) Permetre el desplaçament de l’espermatozoide en un medi líquid. d) Estructura composta per diverses cèl·lules protectores i per proteïnes.

4.

a) Fecundació b) Ovulació c) Menarquia d) Nidació e) Cesària

5.

f, b, e, a, c, d, g.

6.

a) FIVTE b) Inseminació artificial c) Inseminació artificial d) FICTE

7.

Dispositius de barrera: preservatiu, diafragma. Químic: píndola de l’endemà. Inhibidor de la implantació: DIU. Quirúrgics: vasectomia, lligadures de trompes. Natural: coit interromput.

8.

a) Candidiasi b) Hepatitis c) Sida

Revista de ciència

pàgina 135

1.

Resposta oberta.

2.

Durant tota la vida: en la infantesa, en l’adolescència, en l’edat adulta i en la vellesa.

3.

No; la sexualitat inclou altres fenòmens a banda de l’acte sexual, com ara la descoberta del cos, els canvis físics, els sentiments, les relacions entre persones, etc.

4.

Un terme per descriure les relacions d’atracció sexual segons el sexe de l’individu i el de l’objecte dels seus desitjos o relacions sexuals. Segons aquest criteri l’orientació sexual pot ser homosexual (quan 58


Unitat 7. La reproducció Solucionari del llibre de l’alumne les persones implicades són del mateix sexe), bisexual (quan poden ser o no del mateix sexe) o heterosexual (quan són del sexe contrari). 5.

En primer lloc, que el respecte és bàsic en la sexualitat humana i que és important compartir i comunicar sense imposar les teves idees o pensaments per la força o la coacció. Cal respectar les opinions i les preferències dels altres, de la mateixa manera que hem de demanar que se’ns respectin les nostres.

6.

Podeu encetar una conversa dinàmica amb els alumnes i resoldre l’activitat entre tots i amb el suport de la pissarra. Cal que sorgeixin punts referents als canvis del cos (aspecte físic), al desig d’obtenir plaer (aspecte psicològic), a la confiança i la comunicació (aspecte social), a les tradicions i festes, com ara els vestits i els tòpics de gènere (aspecte cultural)...

TIC: A la pàgina web trobareu dotze articles redactats per la Federació de la Planificació de la Família. De cadascun, podeu extreure reflexions i, si escau, debats molt interessants.

59


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne Per començar

pàgina 137

1.

Que la persona no pateix cap malaltia, està sana, i que a més se sent bé amb ella mateixa i amb l’entorn.

2.

Seguir una dieta sana i equilibrada com la dieta mediterrània, dormir de 6 a 8 hores cada dia, seguir unes normes d’higiene adequades, no consumir tabac, begudes alcohòliques ni altres drogues, utilitzar el preservatiu en les relacions sexuals, mirar de tenir una actitud positiva davant els conflictes familiars i laborals...

3.

Un organisme unicel·lular de mida molt petita, visible solament amb l’ajut d’una lupa binocular o d’un microscopi. Organismes de mida microscòpica que provoquen malalties.

4.

En condicions normals no és un microorganisme patogen si es troba en el tracte intestinals; ara bé, pot provocar infeccions si el bacteri s’introdueix a la vagina o a l’aparell urinari i gastroenteritis si és ingerida amb els aliments.

5.

Resposta oberta.

6.

Resposta oberta.

7.

Portar-los a la farmàcia on disposen de contenidors especials per a dipositar-los; després, els medicaments caducats o que ja no es fan servir es reciclen de manera específica.

8.

Prevenir algunes malalties infeccioses molt virulentes que causen danys importants a les persones. El calendari de vacunacions és un pla establert pel Departament de Sanitat que recomana administrar una sèrie de vacunes a tots els nenes i nenes de la població amb la mateixa pauta, des del naixement fins als 14 anys. El calendari de vacunacions és útil perquè tots els nens i nenes es vacunen a la mateixa edat de les mateixes malalties; així, s’immunitzen davant les malalties infeccioses perilloses de les quals es podrien infectar d’una manera potencial.

1. Salut i malaltia 1.

pàgina 138

L’OMS defineix la salut no tan sols com l’absència de malalties, sinó com un estat complet de benestar físic, mental i social. Segons aquesta definició, podem estar sans físicament, sense malalties, i no gaudir de bona salut si estem mancats d’un benestar mental o social.

2. Al·lucinacions Consum de drogues; nanisme una deficiència metabòlica provocada per la manca d’hormona del creixement; càncer de pulmó el consum de tabac; luxació un traumatisme; bulímia un trastorn en l’alimentació; càncer de pell un factor ambiental com l’exposició excessiva al sol sense protegir la pell; resistència a la insulina una deficiència metabòlica. 













3.

Resposta oberta.

2. Els hàbits de vida saludables

pàgina 139

4.

Higiene: Conjunt de principis i de pràctiques individuals o col·lectives que persegueixen conservar o millorar la salut. Perquè unes males condicions higièniques en el cos, la roba, la llar i l’alimentació incrementen considerablement el risc de contraure malalties infeccioses que es transmeten pels aliments, l’aigua, els excrements o fins i tot pels paràsits que poden haver-hi en els cabells, el pubis o la pell.

5.

Resposta oberta que pretén reforçar en els estudiants la importància de descansar diàriament el temps necessari.

60


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne 6.

Les mesures d’higiene col·lectives són necessàries per evitar la propagació de malalties infeccioses o impedir les agressions a la salut de la població provocades per la contaminació del medi.

7.

Resposta oberta. Aquesta activitat pretén fer veure la importància de l’accés a l’aigua potable per aconseguir un estat de salut adequat per a la població. També pot servir per considerar l’aigua un bé molt preuat i generalment escàs que s’ha de consumir en mesura.

3. Les malalties infeccioses 8.

pàgines 140 i 141

Gonorrea via genital generalment per contacte sexual; refredat via respiratòria, per exemple a través d’un esternut; la salmonel·losi via digestiva a través de la ingestió d’un aliment contaminat; tètan via cutània com pot ser una ferida bruta. 







9.

La virulència depèn de la capacitat tòxica i de la capacitat d’invasió. Un microorganisme pot ser virulent si la seva capacitat d’invasió és molt alta, és a dir, que pugui multiplicar-se i estendre’s per l’organisme provocant alteracions en el funcionament a causa d’aquesta proliferació.

10. Epidèmia: Malaltia infecciosa accidental i transitòria que ataca un gran nombre de persones d’una regió. Pandèmia: Malaltia epidèmica estesa a molts països i que afecta molts individus del mateix país a la vegada. Epidèmia: la salmonel·la, l’hepatitis, el còlera, la tuberculosi, la pneumònia... Pandèmia: la grip aviària, la grip estacional, la sida. 11. No; hi ha molts bacteris a l’organisme (a les mucoses de l’intestí, a la boca, a l’aparell respiratori i a la vagina) que en condicions normals no actuen com a patògens, sinó que són inofensius o bé aporten beneficis a l’organisme; aquest seria el cas dels bacteris del tracte intestinal que ajuden a digerir certs nutrients i a absorbir algunes vitamines.

4. La defensa de l’organisme

pàgines 142 i 143

12. La primera línia defensiva són les barreres físiques com ara la pell i les mucoses que recobreixen les vies internes; la segona línia defensiva és la resposta inflamatòria (o resposta immunitària inespecífica) duta a terme pels fagòcits; la tercera línia defensiva és la resposta immunitària específica realitzada pels limfòcits. 13. Els fagòcits, un tipus de glòbul blanc present a la sang i als teixits que tenen la capacitat de fagocitar (capturar i eliminar) els microorganismes patògens que es troben a l’interior de l’organisme. Es tracta d’una resposta inflamatòria local que té lloc en una regió concreta del cos i que és de caràcter inespecífic. Aquesta resposta es desencadena quan un teixit resulta infectat; les cèl·lules infectades provoquen una dilatació dels vasos sanguinis, fet que comporta que hi circuli més sang i, per tant, més fagòcits; els fagòcits abandonen el capil·lar i es dirigeixen a la zona infectada per capturar els gèrmens i destruir-los. Durant el procés, la zona infectada s’inflama, s’envermelleix i augmenta de temperatura. 14. Per evitar que la ferida sigui una porta d’entrada de microorganismes patògens capaços de desencadenar una infecció. 15. La resposta inflamatòria és inespecífica perquè els fagòcits ataquen qualsevol germen i l’intenten capturar i eliminar, independentment del tipus d’agent patogen (virus, bacteris, protozous, cèl·lules canceroses...). La memòria immunitària és específica perquè els limfòcits solament són actius davant un únic antigen o agent patogen. 16. Quan un agent patogen penetra a l’organisme els fagòcits en detecten la presència i el capturen per fagocitosi. A l’embolcall extern dels microorganismes hi ha els antígens, que són substàncies proteiques que serveixen per identificar-los; aquests antígens s’exposen als limfòcits i s’hi sensibilitzen 61


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne de manera que produeixen anticossos contra aquest agent patogen. Els limfòcits sensibilitzats es multipliquen i participen en la destrucció dels agents patògens, així com de les cèl·lules infectades pels agents patògens. 17. No, cal que l’agent infecciós tingui la capacitat per multiplicar-se i estendre’s per l’organisme infectat; quan això passa, vol dir que la resposta inflamatòria i la resposta immunitària específica no han estat suficients per aturar l’atac de l’agent infecciós. 18. Les al·lèrgies són reaccions immunològiques específiques davant d’una substància considerada inofensiva com ara la pols, el pol·len, els àcars, les picades de les abelles, certs medicaments, etc. Davant d’aquest agent, el sistema immunològic fabrica anticossos i el cos reacciona amb una resposta inflamatòria que pot ocasionar mucositats, congestió nasal, picor als ulls, esternuts, problemes respiratoris, etc.

5. Tractament i prevenció de les malalties infeccioses

pàgina 144

19. Per desencadenar en l’organisme una resposta immunològica sense provocar la malaltia. 20. a) Les vacunes. b) Els antimicòtics. c) Els antibiòtics. 21. La vacuna és un preparat que té la finalitat de desencadenar una resposta immunitària a la persona a la qual s’administra; els sèrums són preparats rics en anticossos actius davant un agent infecciós que s’han obtingut d’un altre organisme que sí que ha tingut la infecció i que, per tant, ha respost immunitàriament desenvolupant anticossos específics. La vacuna és un tractament preventiu i el sèrum s’aplica quan es creu que una persona pot haver estat en contacte amb els microorganismes patògens i no està vacunada contra la malaltia que provoquen. 22. Contra les infeccions bacterianes. Els fongs i els bacteris. 23. Les malalties que s’inclouen dins el calendari són: la diftèria, el tètan, la tos ferina, la poliomielitis, la malaltia invasiva per Haemophilus b, l’hepatitis B, la malaltia meningocòccica tipus C, el xarampió, la rubèola, la parotiditis, la varicel·la i en les noies de 10 a 12 anys la vacuna contra el virus del papil·loma humà.

Mapa conceptual

pàgina 145

24. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: saludables, bacteris, respiratòria, inflamatòria, vacunes. 25. Mantenir les mesures higièniques adequades, conèixer els factors de risc que causen les malalties, fer esport regularment i fer una dieta equilibrada, evitar el consum de drogues. 26. Per via cutània, digestiva, respiratòria i genital. 27. Els virus, els bacteris, els protozous i els fongs. 28. Amb antimicòtics els fongs, amb antibiòtics els bacteris, amb vacunes i sèrums les infeccions víriques i bacterianes.

62


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne Fem ciència

pàgina 146

29. Els símbols i les sigles més habituals que apareixen en els embalatges dels medicaments són les següents: Medicament que necessita recepta mèdica. Cal recepta de psicòtrops (tranquil·litzants, antidepressius, etc.) Cal recepta d'estupefaents (morfina, etc.) S’ha de conservar en frigorífic (no congelar). Caducitat inferior a cinc anys. •

Aportació reduïda per part dels beneficiaris de la Seguretat Social o d'altres entitats. Medicaments que poden reduir la capacitat de conducció o el maneig de maquinària perillosa. Medicaments que poden produir fotosensibilitat (reacció cutània desencadenada a dosis habitualment innòcues de radiació ultraviolada o visible).

ECM: Medicament d’especial control mèdic. EFP: Medicament publicitari. Es permet la seva publicitat i no li cal recepta per ser dispensada en farmàcies. EFG: Medicament genèric. H: Medicament d’ús hospitalari. Es dispensa únicament a les farmàcies dels centres hospitalaris. DH: Medicament de diagnòstic hospitalari. Ha de ser prescrita per especialistes adscrits a un hospital. TLD: Medicament de dispensació renovable. Per a tractaments de llarga durada. Medicament homeopàtics: aquests tipus de medicaments han d’indicar aquesta llegenda. 30. Analgèsic: Substància que suprimeix o disminueix la sensació dolorosa sense que hi hagi una pèrdua de la consciència, com el paracetamol. Ansiolític: Substància que actua en el sistema nerviós central i suprimeix la intranquil·litat i l’excitació pròpies de l’ansietat. Antipirètic: Substància que fa disminuir la febre sense afectar la temperatura d’un cos normal sense febre, com l’àcid acetilsalicílic i el paracetamol. Antibiòtic: Substància capaç d’inhibir el creixement dels microorganismes o d’eliminar-los, com la penicil·lina. Antihistamínic: Substància que interacciona amb els mecanismes fisiològics de la histamina i que es fan servir per combatre els símptomes de l’al·lèrgia. Diürètic: Substància que provoca una eliminació d’aigua i de sodi en l’organisme a través de l’orina. Hipnòtic: Substància que indueix el son, com els tranquil·litzants i els barbitúrics. 31. Substància que s’incorpora a un medicament per fer-lo més fàcil d’ingerir, més agradable o més eficaç. 32. Perquè si els infants els ingereixen, com que els seus cossos tenen poca massa, podrien causar-los intoxicacions greus o altres efectes secundaris com somnolència, mal de panxa, trastorns de la visió, cremades al voltant de la boca i la llengua...

63


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne Activitats d’aplicació i relació

pàgines 147 a 149

33. a) La salut es defineix com un estat complet de benestar, tant en l’àmbit físic com en el mental i el social. b) Es tracta d’un concepte més ampli que el d’absència de malaltia. Per exemple, una persona pot estar sana físicament, sense malalties, i no gaudir de bona salut si li manca un benestar mental o social. c) Tot i que l’OMS postula que la salut és un dret fonamental de les persones independentment de l’ètnia, la religió, la ideologia política i la condició econòmica i social, en els països poc desenvolupats l’Estat no pot fer front a les despeses que suposa garantir el dret a la salut de tota la població i la gent més desfavorida econòmicament té moltes mancances en aquest camp. Val a dir que als països desenvolupats les inversions en recerca i en equipaments són enormes comparats amb la dels països més pobres, de manera que uns poden oferir uns tractaments capdavanters i efectius i altres no. 34. a) Als països d’ingressos baixos (36 %). Als països d’ingressos alts (1 %). b) Als països d’ingressos alts (70 %). Als països d’ingressos baixos (43 %). c) Les poblacions amb un nivell d’ingressos baixos tenen dificultats per accedir a la sanitat i als hàbits de vida saludables. En conseqüència, la gent està més desatesa i no pot accedir als tractaments que en altres països estan a l’abast de la població. També ho agreugen factors com no tenir una bona dieta (que provoca malalties de carència, obesitat o desnutrició), les dificultat per accedir a l’educació, a la higiene i a l’aigua potable, així com no disposar de xarxes de clavegueram. Tots aquests aspectes determinen l’esperança de vida de la població. 35. a) El càncer de pulmó, de gola, la bronquitis crònica... b) L’artrosi, l’Alzheimer, el Parkinson... c) L’artritis reumatoide, l’esclerosi múltiple, la celiaquia... d) El daltonisme, la síndrome de Down, l’hemofília, la fibrosi quística. e) El càncer de tiroide, el limfoma.. 36. Col·lectiu: b, d, f, h. Individual: a, c, e, g. 37. a) Els tumors i les malalties cardiovasculars. No, els tumors són més freqüents en els homes i les malalties cardiovasculars en les dones. b) Mesures per reduir la mortalitat de les malalties del sistema circulatori: seguir una dieta equilibrada i variada, baixa en sal i en greixos animals, la pràctica regular d’exercici físic, evitar el consum de tabac i altres drogues, disposar d’una assistència sanitària de qualitat i fer campanyes de salut pública per ensenyar a prevenir i a combatre aquestes malalties. Mesures per reduir la mortalitat de les malalties del sistema respiratori: evitar el consum de tabac i altres drogues, vacunar-se si es tracta d’una persona de risc, practicar exercici físic de manera regular, disposar d’una assistència sanitària de qualitat i fer campanyes de salut pública per ensenyar a prevenir i a combatre aquestes malalties. c) Malalties endocrines: hipotiroïdisme, hipertiroïdisme, nanisme, diabetis mellitus , goll, amenorrea... Malalties mentals: ansietat, depressió, trastorn bipolar, trastorn obsessivo-compulsiu, esquizofrènia, anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa... Malalties del sistema nerviós: cefalees, demències, trastorns del son, epilèpsia, pèrdua de sensibilitat, trastorns d’atenció... Malalties respiratòries: bronquitis, càncer de pulmó, tuberculosi, amigdalitis, refredat, tos ferina, asma, pneumònia... Malalties digestives: apendicitis, càncer d’estómac i de còlon, diarrea, diftèria, gastroenteritis, restrenyiment, salmonel·losi, còlon irritable, úlcera pèptica... Malalties genitourinàries: cistitis, infecció d’orina, disfunció erèctil, esterilitat, gonorrea, candidiasi, herpes genital... d) Circular en cotxe seguint les normes de circulació i amb el cinturó cordat. Si es va en moto dur el casc posat. Ser prudent a la carretera tant quan es circula en vehicle com quan s’és un vianant, senyalitzar correctament les carreteres, intentar corregir els punts negres de les carreteres amb senyalitzacions o canviant el vial, fer campanyes de conscienciació ciutadana... 64


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne 38. Als països pobres la població infantil té problemes relacionats amb la desnutrició, malalties de carència i altres causades per la mala qualitat de l’aigua, fet que provoca infeccions digestives i diarrees. Als països rics els problemes relacionats amb la nutrició no impliquen una desnutrició, sinó tot el contrari: sobrepès, nivells alts de colesterol a la sang, problemes de restrenyiment per manca d’ingestió de fruita i vegetals... Als països rics la majoria de problemes es resoldrien seguint una dieta sana i variada, com la dieta mediterrània. Als països pobres la solució és molt més complexa perquè el principal problema és la manca de recursos de la població afectada, que en molts casos fa dècades que viuen en la pobresa agreujada per guerres i lluites armades. 39. a) A virus; B bacteri; C fong; D protozou. b) Malalties víriques: la grip, el refredat, la sida, la varicel·la, l’hepatitis, el xarampió... Malalties bacterianes: la salmonel·losi, la tuberculosi, la càries, el còlera, la diftèria, la lepra, la pesta, la sífilis... Malalties provocades per fongs: la tinya, el peu d’atleta, la micosi... Malalties provocades per protozous: la triquinosi, l’amebiasi, la malària, la sarna, la toxoplasmosi... c) El virus. Vol dir que el virus depèn totalment d’un altre organisme per sobreviure. d) Els fongs. e) Per evitar les infeccions víriques caldria fer servir vacunes i sèrums; per a les infeccions bacterianes, vacunes i antibiòtics. f) Fungicides, que són fàrmacs que destrueixen els fongs. 







40. a) Contagi. b) Fonts d’infecció. c) Vectors. d) Directa. e) Indirecta. 41. Via cutània, a través de lesions o microlesions de la pell. El tètan es transmet per aquesta via. Via digestiva, a través de la ingestió d’aigua o aliments contaminats. Les gastroenteritis, la salmonel·la i les diarrees es transmeten per aquesta via. Via respiratòria, inhalant l’aire o les petites gotetes de saliva que es desprenen parlant o tossint. El refredat, la grip i la tuberculosi fan servir aquesta via. Via genital, a través del contacte sexual com són les MTS (sida, gonorrea, herpes genital...) 42. Perquè en les femtes i en l’orina hi ha una gran quantitat de bacteris i en alguns casos de protozous que poden adherir-se a la mà i posteriorment ser dispersats sobre altres objectes quotidians o sobre el menjar. Si després ingerim aliments amb aquests bacteris es pot desencadenar una infecció en el tracte digestiu. 43. a) Generalment a través del contacte sexual; ara bé, també es pot contraure per transfusió de sang contaminada i en els casos de persones drogoaddictes si es comparteixen xeringues. b) Si el contagi esdevé a través d’una relació sexual, el contagi és directe, però si és a través de sang contaminada o una xeringa, el contagi és indirecte. c) El més important és mantenir relacions sexuals segures amb l’ús del preservatiu. També cal evitar fer servir maquinetes d’afaitar, arracades, pírcings i altres objectes punxats d’una altra persona. d) El virus ataca les cèl·lules del teixit immunitari, de manera que l’afectat té les defenses molt febles i es veu sotmès a moltes infeccions oportunistes. 44. El nostre organisme disposa de defenses que impedeixen que estiguem malalts contínuament. Les més importants són: Les barreres físiques com la pell i les mucoses que recobreixen les vies internes i eviten, en primer terme, l’entrada d’un gran nombre de gèrmens. La resposta inflamatòria duta a terme pels fagòcits, cèl·lules especialitzades a capturar i eliminar els gèrmens que penetren a l’interior de l’organisme per fagocitosi. La resposta immunitària específica realitzada pels limfòcits, cèl·lules que produeixen anticossos contra les partícules estranyes que es puguin presentar a l’interior de l’organisme. −

−

−

65


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne 45. Les defenses inespecífiques són les barreres físiques que proporcionen la pell i les mucoses, així com la resposta inflamatòria duta a terme pels fagòcits. En aquests dos casos, les defenses responen davant dels agents patògens sense tenir en compte la seva naturalesa. Les defenses específiques són la resposta que proporcionen els limfòcits, ja que cadascun és actiu davant d’un únic agent patogen. 46. La sang realitza una funció defensiva important perquè els leucòcits, que són un dels tres tipus de cèl·lules sanguínies, participen en la destrucció dels agents patògens que s’introdueixen en l’organisme. Hi ha diversos tipus de leucòcits, però els que tenen una funció defensiva més important són els fagòcits, amb capacitat per capturar i eliminar els agents patògens, i els limfòcits, que són els que fabriquen els anticossos. A més a més de la funció defensiva d’aquestes cèl·lules, el control de la circulació sanguínia en les parts del cos afectades per infeccions també és important; recordem la resposta inflamatòria, en què la dilatació dels vasos sanguinis suposa una major irrigació i, per tant, una major aportació de fagòcits a la zona infectada. De vegades, el sistema circulatori propicia l’expansió d’una infecció a la resta de l’organisme; això passa quan els agents infecciosos, les toxines o les cèl·lules canceroses es dispersen a altres parts de l’organisme a través de la sang. 47. Quan ens fem una ferida i la barrera física es trenca, els agents patògens poden penetrar en l’organisme. En aquesta situació es desencadena una resposta inflamatòria: la zona ferida s’inflama i s’envermelleix, amb un augment de la temperatura en el lloc de la lesió. Això es deu al fet que les cèl·lules de la zona lesionada alliberen unes substàncies que estimulen l’activitat d’altres cèl·lules amb les conseqüències següents: es produeix una dilatació dels vasos per augmentar la irrigació sanguínia i el transports de fagòcits. Aquest augment té com a conseqüència la inflamació i l’envelliment de la zona. També es produeix un augment local de la temperatura que afavoreix la mobilitat dels fagòcits. El resultat és la formació de pus per acumulació de teixit mort, bacteris morts i fagòcits vius i morts. 48. a) Els fagòcits, que són les cèl·lules grans de vora irregular (núm. 2), i els limfòcits que són de mida més petita i circulars, amb un nucli gran respecte a la mida total de la cèl·lula (núm. 3, 4 i 5). b) Els antígens, que acostumen a ser proteïnes de la membrana de l’agent patogen. c) 1 Els fagòcits capturen els agents patògens. 2 Els fagòcits exposen els antígens als limfòcits. 3 Sensibilització dels limfòcits. 4 Multiplicació dels limfòcits sensibilitzats. 5 Elaboració i alliberament dels anticossos. 6 Reacció dels anticossos davant dels antígens dels agents patògens. 7 Destrucció de les cèl·lules infectades. 

     

49. Que l’organisme estigui protegit o no al llarg de tota la vida davant d’una infecció que ja ha contret depèn de l’efectivitat de la memòria immunitària. En alguns casos, com en la varicel·la i el xarampió, els limfòcits sensibilitzats contra aquesta malaltia no perden la capacitat d’identificar els antígens i en cas d’un nou contacte amb el mateix agent infecciós, la resposta defensiva és molt ràpida i la malaltia no s’arriba a manifestar. En altres malalties com la grip l’agent infecciós que causa la malaltia modifica els antígens amb el pas del temps, de manera que els limfòcits sensibilitzats perden la capacitat per identificar-los. En aquest cas, els limfòcits deixen de ser efectius i l’organisme contrau altre cop la malaltia. 50. Resposta model: Beure i cuinar amb aigua potable, rentar bé la fruita i la verdura fresca, evitar la ingesta de carn i peix cru, utilitzar preservatiu en les relacions sexuals, tenir els animals domèstics en bones condicions de salut i higièniques, rentar-se bé les mans abans de menjar... 51. No, perquè les persones que estan a l’UCI acostumen a tenir el sistema immunològic deprimit i, són molt sensibles a les infeccions. També pot ser que estiguin superant una intervenció quirúrgica i en aquests casos, també s’han d’evitar les possibles infeccions oportunistes. Per aquesta raó, les mesures higièniques de les sales d’operacions són tan extremes.

66


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne 52. TRACTAMENT

MITJÀ CURATIU

MITJÀ PREVENTIU

Antimicòtics

Sí

No

Antibiòtics

Sí

No

Vacunes

No

Sí

Sèrums

Sí

No

53. a) Immunitat natural i activa. b) Immunitat artificial activa. c) Immunitat artificial passiva. 54. a) Als països desenvolupats la medicina ha avançat molt i hi ha diversos mètodes curatius per combatre les infeccions. També influeixen els hàbits de vida saludables i les mesures higièniques a les llars i als centres de salut, la presència d’aigua potable i de xarxes de clavegueram. Totes aquestes mesures han fet disminuir el nombre d’infeccions i també les morts provocades pels agents infecciosos perquè la població pot accedir a tractaments efectius. Per aquesta raó, als països desenvolupats la major part de les morts són a causa dels càncers i de les malalties pulmonars o cardiovasculars, en molts casos provocades per una vida sedentària, pel tabac, per una mala alimentació i per l’exposició a contaminants i a tòxics. b) Perquè les mesures higièniques són molt deficients, atès que molts d’ells no tenen aigua potable ni clavegueram i perquè no poden accedir a un sistema sanitari com el dels països desenvolupats. 55. a) El ratolí de la primera experiència mor perquè no disposava de memòria immunològica davant de l’agent infecciós, de manera que el sistema immunitari no va respondre amb prou rapidesa per vèncer la infecció. En canvi, en l’experiència B i C, els ratolins disposaven de limfòcits sensibilitats actius davant l’agent infecciós i capacitats per vèncer els virus actius. b) La rata de l’experiència B era immune al virus actiu perquè se li va administrar una dosi de sèrum abans de la infecció. Atès que el sèrum té una efectivitat temporal, una altra dosi de virus actiu passat un cert temps pot provocar la mort de la rata, si no és que durant la primera infecció el sistema immunitari de la rata desencadenés una reacció immunitària que li proporcioni memòria immunitària. Cal suposar que la rata de l’experiència C té memòria immunitària adquirida per l’administració de la vacuna i que aquesta encara serà efectiva, de manera que podrà eliminar els virus actius introduïts per segona vegada; se suposa, doncs, que no contraurà la malaltia. A l’experiència B la immunitat és passiva i a l’experiència C activa.


pàgina 150

56. a) Resposta oberta. b) Al·lotrasplantament: Trasplantament entre individus diferents genèticament però de la mateixa espècie. També s’anomena homotrasplantament . Autotrasplantament: Trasplantament dins d’un mateix individu. Xenotrasplantament: Trasplantament en què el donant i el receptor són d’espècies diferents. El trasplantament més habitual és l’al·lotrasplantament. c) El rebuig amb què el sistema immunològic respon a l’arribada d’un òrgan aliè. Perquè el sistema immunològic identifica antígens estranys i intenta eliminar-ne les cèl·lules que els contenen. Per solucionar el problema, el pacient ha de prendre medicaments immunodepressors per evitar que el cos respongui amb un rebuig al trasplantament, que suposaria la destrucció de l’òrgan o teixit estrany. Si hi ha rebuig, el pacient no pot abandonar la medicació durant la resta de la vida. d) Si tenim en compte solament els trasplantaments d’òrgans, a Catalunya es fan aproximadament unes 685 intervencions anuals, en els quals el ronyó i el fetge són els dos òrgans més trasplantats. Trasplantament de ronyó: uns 380 a l’any. Trasplantament de fetge: uns 200 a l’any. 67


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne Trasplantament de cor: uns 50 a l’any. Trasplantament de pulmons: uns 35 a l’any. Trasplantament de pàncrees: uns 20 a l’any. La representació es pot fer mitjançant un diagrama de barres o un de sectors. Comproveu que els alumnes representen correctament les dades en el diagrama.

Autoavaluació

pàgina 150

1.

Certes: c, d. Falses: a, b, e, f.

2.

Individuals: a, d, e. Col·lectives: b, c.

3.

a) Bacteri; pell. b) Digestiva; potable. c) Virus; respiratòria. d) Gonorrea; bacteri; genital.

4.

La virulència és la capacitat del microorganisme patogen per danyar l’organisme infectat i està condicionada per dos factors: la capacitat tòxica i la capacitat d’invasió.

5.

Fongs: principalment pluricel·lulars. Eucariotes. Càndida, Bacteris: unicel·lulars. Procariotes. Salmonel·la. Virus: acel·lulars. Rubèola. Protozous: unicel·lulars. Eucariotes. Toxoplasmosi.

6.

L’antigen identifica l’anticòs.

7.

Temps d’incubació: període de temps que transcorre des que l’agent patogen s’ha introduït a l’organisme fins que apareixen els símptomes de la malaltia. Reacció immunitària: procés dut a terme pel sistema immunitari en el qual participen els fagòcits i els limfòcits. Anticòs: substància que té la capacitat de reconèixer els agents patògens. Antigen: proteïna característica que es fa servir per identificar els agents patògens. Immunitat natural: si l’agent patogen penetra a l’organisme i aquesta ja disposa de limfòcits específics contra aquests gèrmens, la resposta immunitària és immediata i el microorganisme és eliminat abans que es multipliqui i produeixi la malaltia. Aquesta memòria fa que el cos disposi d’immunitat natural.

8.

Bacteris. Fongs.

Revista de ciència

pàgina 151

1.

Resposta oberta.

2.

L’asèpsia és el conjunt de tècniques destinades a evitar que els pacients es contaminin en una intervenció quirúrgica o en una cura mèdica. L’asèpsia s’aplica als quiròfans durant les intervencions, en les estades als hospitals i centres de salut.

3.

Perquè les llevadores no manipulaven els cadàvers a la sala d’autòpsies, de manera que el nombre d’agents infecciosos que transmetien a la mare durant el part era inferior que en el cas dels metges, que passaven de la sala d’autòpsies a la de parts amb la mateixa roba, el mateix instrumental i sense rentar-se les mans.

4.

La roba, les mans i l’instrumental dels metges, que actuaven de vectors transportant agents infecciosos des dels cadàvers a les parteres. Els agents infecciosos passaven dels cadàvers a les mans o als 68


Unitat 8. La salut i la malaltia Solucionari del llibre de l’alumne instruments dels metges i, a continuació, quan ajudaven a parir a les parteres s’introduïen a les vies genitals femenines. 5.

Una millora en la higiene dels metges i de l’instrumental que consistia a rentar-se curosament les mans i l’instrumental amb clorur de calci, un agent desinfectant.

6.

Resposta oberta. Podeu encetar la conversa amb el cas de com s’administra una injecció en un CAP: el facultatiu fa servir agulles i xeringues d’un sol ús, neteja amb desinfectant la zona on s’ha de clavar l’agulla, llença en dipòsits especials les agulles i els materials utilitzats i realitza totes aquestes operacions amb guants de plàstics d’un sol ús.

TIC: A la pàgina web trobareu informació per definir els termes proposats. En primer lloc es defineix el terme asèpsia i a continuació les tècniques per aconseguir-ho que són l’esterilització i l’antisèpsia. A la pàgina 2 es mostra un autoclau, com el mètode per aconseguir esterilitat per ebullició.

69


Unitat 9. Esculpir el relleu Solucionari del llibre digital Per començar

.pàgina 153.

1.

Les roques del penya-segat es desgasten, s’erosionen. S’ha format pel desgast que produeixen les onades quan piquen repetidament sobre les roques.

2.

De la duresa del material i de la intensitat de l’onatge, factors que determinen el grau d’erosió. Segons el grau d’erosió, la línia de la costa tindrà un aspecte o un altre.

3.

El factor més important és l’onatge, tot i que també intervenen els corrents marins i les marees.

4.

Les aigües salvatges.

5.

No, perquè la vegetació reté el sòl amb les arrels i l’aigua no erosiona el sòl amb tanta facilitat.

6.

A les platges i zones costaneres formades per sorra fina.

7.

La temperatura, la pluviositat i la intensitat del vent són factors que determinen el clima d’una regió i que a la vegada tenen molta influència en el paisatge. Per exemple, la pluviositat ens proporciona informació sobre la quantitat de precipitació d’una zona i la manera en què aquesta cau. La temperatura és un factor determinant en la vegetació: en indrets àrids molta part de la superfície no està recoberta de vegetació i el sòl es pot perdre amb més facilitat que en altres indrets, com per exemple un prat o un bosc, on la vegetació cobreix la major part del sòl.

8.

No; el paisatge canvia lentament per l’acció dels agents geològics externs que erosionen el relleu, transporten els materials i els dipositen en altres indrets.

1. El modelatge del relleu

.pàgines 154 i 155

1.

Els climes àrids. El clima glacial. Perquè en els climes àrids la coberta vegetal acostuma a ser reduïda i el vent és l’agent geològic dominant. En canvi, en els climes glacials, la temperatura és molt freda durant tot l’any i les neus perpètues formen glaceres que són l’agent erosiu principal.

2.

Si la vegetació recobreix tot el sòl, serà més difícil que es formin xaragalls; ara bé, tot dependrà de la força de les aigües salvatges i del pendent del terreny.

3.

Perquè l’aigua i el vent, amb el pas del temps, desgasten la superfície de les roques, Aquesta acció es veu afavorida per la presència de diàclasis, que són esquerdes horitzontals i verticals que permeten que l’aigua penetri a la roca i la meteoritzi.

4.

Dolina: Depressió càrstica en forma d’embut, de dimensions molt variables, formada per dissolució de roques generalment calcàries. Estalagmita: Concreció calcària en forma de columna, que ha crescut cap amunt, formada al sòl d’una cova per les gotes que cauen de la volta. Estalactita: Concreció generalment calcària i de forma cilíndrica, amb un canalicle paral·lel a l’eix longitudinal, originada per un degotall, que penja de la volta d’una cova. Rascler: Conjunt de solcs, d’estries i de canals profunds separats per arestes tallants irregulars d’un centímetre a un metre de profunditat, que s’originen a la superfície de les roques calcàries per l’acció corrosiva de les aigües salvatges, pluvials o marines. Engolidor: Fissura en un terreny càrstic per on un corrent d'aigua superficial penetra en el subsòl.

5.

Perquè l’energia que necessiten els agents geològics externs per dur a terme el modelatge del relleu prové principalment de l’energia solar i de la gravetat. L’energia solar és la responsable de l’evaporació de l’aigua i, per tant, d’alimentar el cicle de l’aigua: l’aigua de la superfície terrestre s’evapora i passa a formar part de l’atmosfera, posteriorment precipita en forma de neu o pluja i retorna al mar a través dels rius. A més, la força de la gravetat fa moure l’aigua d’una posició més alta fins a una posició més baixa, ja sigui en els pendents sobre la superfície terrestre o en desplaçaments verticals de l’aigua en els oceans. 70


Unitat 9. Esculpir el relleu Solucionari del llibre digital 2. El modelatge de les aigües superficials

.pàgines 156 i 157

6.

Aigües salvatges: Fracció de les aigües superficials que circula fora dels rius i dels torrents. Aigües superficials: Fracció d’aigua que precipita i que s’escola per la superfície del terreny. Aigües subterrànies: Fracció d’aigua que precipita i que es filtra en el sòl. L’aigua salvatge és la responsable de la formació dels xaragalls.

7.

Els factors que determinen la la capacitat d’erosió d’un riu riu són el cabal i la velocitat de l’aigua: a més cabal, més erosió i a més velocitat de l’aigua, més erosió. Els factors que determinen la sedimentació d’un riu són la velocitat de l’aigua i la mida dels sediments: a més velocitat, més lluny es dipositen els sediments, i com més grans siguin els sediments, menys distància recorren.

8.

a) Perquè les les aigües aigües que cobrien la la plana plana d’inundació transportaven molts sediments que posteriorment sedimentaven i enriquien el terreny. b) No, perquè en la majoria dels grans rius hi ha diversos embassaments que retenen els sediments i que eviten que aquests siguin transportats aigües avall. A més, els embassaments serveixen per regular el cabal de l’aigua i per esmorteir les crescudes dels rius.

9.

Els meandres són les corbes que descriuen els rius. Els Els meandres es troben en els els cursos mitjans i baixos dels rius.

3. El modelatge glacial

.pàgina 158

10. Als Pirineus. Les valls en U, les valls penjades i les llacunes, que són formes originades per l’erosió glacial, i les morenes, que s’originen per sedimentació glacial. 11. De dipòsits de materials heterogenis arrossegats per les glaceres. l’erosió d’una glacera alpina; la glacera ha erosionat les parets i el fons de 12. Aquesta vall s’ha originat per l’erosió la vall i s’ha produït un perfil transversal en forma de U. 13. Ivó: Estany format per erosió glacial. Al modelatge glacial. Als cims dels Pirineus. Exemple d’alguns ivons catalans: estany de Guils, estany de Malniu, estany Gento, estany Certascan, estany de Sant Maurici, estany Negre, estany de Mar, estany Redon...

4. El modelatge eòlic

.pàgina 159

14. El modelatge eòlic serà més evident en situacions de baixa humitat, poca cobertura vegetal i elevada presència de materials solts. 15. En el fons marí poc profund, proper a la costa, i en els llits arenosos o fangosos dels rius. En el primer cas els provoca l’onatge i en el segon els corrents d’aigua.

5. El modelatge litoral

.pàgines 160 i 161

16. Quan els materials que formen la línia de la costa no tenen la mateixa resistència a l’erosió es produeix una erosió diferencial, de manera que en les zones on les roques són més resistents es formen cales i badies i en aquells punts on les roques s’erosionen amb més dificultat es formen caps i promontoris. Els arcs i les cavitats característiques dels penya-segats també es produeixen a conseqüència de l’erosió diferencial. 17. a) La línia de la costa retrocedeix perquè l’acció erosiva de les les onades i dels materials que arrossega l’aigua colpegen repetidament les roques dels penya-segats i n’erosionen la base; els materials que 71


Unitat 9. Esculpir el relleu Solucionari del llibre digital queden per sobre, la la volada, acaba desprenent-se per la força de la gravetat, de manera que es produeix un retrocés del penya-segat i de la línia de la costa. b) En els casos en què els rius dipositen els sediments que arrosseguen les seves aigües en la desembocadura, davant la línia de la costa. La forma que s’origina per aquest tipus de sedimentació s’anomena delta i i solament succeeix si la quantitat de sediments que arrossega el riu és superior a la que s’emporta el mar. 18. Estuari: Espai costaner i aquàtic on es barreja el cabal d’un riu amb l’aigua marina, especialment afectat per les marees. Els estuaris es formen en la desembocadura dels rius si el mar es veu afectat per marees fortes; en aquest cas, el mar arrossega els sediments i no s’acumulen a la desembocadura, tal com passa en els deltes. Per tant, deduïm que en els mars on les marees són fortes, com en el Cantàbric, es formaran estuaris, mentre que en mars on les marees són poc acusades es formaran deltes, com en el mar Mediterrani en què hi ha el delta de l’Ebre, del Nil, del Roine i del Po.

6. L’evolució del relleu

.pàgina 162

19. Segons el model de W. Davis, l’evolució del relleu s’inicia amb un procés de rejoveniment en el qual s‘eleva el terreny. A partir d’aquest moment comencen a actuar els processos destructius dividits en tres fases: la fase de joventut en la qual el relleu és abrupte, l’erosió de la superfície molt intensa i les valls que es formen són profundes i estretes. A la fase de maduresa el relleu se suavitza per l’acció de l’erosió, tot i cada vegada és menys intensa; el resultat és un relleu de muntanyes de menys altitud, de formes arrodonides i amb valls obertes. A la fase de senilitat o vellesa l’erosió és pràcticament nul·la i el relleu que s’origina és pla amb alguns turons disseminats. 20. Perquè no es tracta tract a d’un cicle en què la fase fase de construcció construcció actua en primer lloc lloc i a continuació continuació els els processos destructius, sinó que és un cicle en què participen els agents geològics externs modificant el relleu però que en qualsevol moment poden intervenir els agents geològics interns a través del moviment de les plaques tectòniques, amb l’activitat volcànica i amb l’activitat sísmica. Així, el relleu d’un lloc concret depèn de l’acció conjunta dels agents geològics interns i externs.

Mapa conceptual

.pàgina 163

21. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: vent, meandres, glacial, eòlic, sedimentació. 22. Les aigües superficials, les glaceres, el vent i el mar. 23. El modelatge de les aigües superficials i el modelatge glacial. 24 Modelatge de les les aigües superficials: pilar coronat, terrassa fluvial. Modelatge glacial: vall penjada. Modelatge eòlic: loess. Modelatge litoral: delta, arc natural, fletxa. 25. Les tres fases són la la joventut, la maduresa i la senilitat.

Fem ciència

.pàgina 164

26. Com més alt és el percentatge d’àcid sulfúric, més gran és la degradació de les fulles.. les diposita a la zona que que simula el desert de llims. En la 26. El vent arrossega les partícules més fines i les fracció que simula el desert de sorra s’han dipositat les partícules de sorra gruixuda, mentre que les pedres de mida superior no han estat arrossegades i continuen en la fracció que simula el desert de pedres. 72


Unitat 9. Esculpir el relleu Solucionari del llibre digital 28. Sí. Els tacs de fusta fan que part de la sorra, tan fina com gruixuda, quedi retinguda i no es desplaci a més distància.


.pàgines 1167 a 167

29. El vent, les aigües superficials, les glaceres i el mar. No tots els agents geològics externs actuen amb la mateixa intensitat en tot el territori: l’orografia, la naturalesa de les roques que formen el relleu i el clima són els factors que determinen quins són els agents geològics que predominen; per exemple a la franja litoral predominen el mar i el vent; a les zones àrides el vent i l’aigua superficial, als boscos i en les superfícies cobertes de vegetació l’aigua superficial i als cims de les altes muntanyes els glacials. 30. a) B, C, A. b) A la imatge B, l’aigua penetra a través de les diàclasis i comença el procés de meteorització. A les arestes dels blocs, el desgast és més intens perquè hi ha més superfície de contacte amb l’aigua. A la imatge C, la meteorització fragmenta la roca en les diàclasis i es forma arena que queda retinguda entre els blocs; el volum dels blocs comença a disminuir i cada cop les formes són més arrodonides. A la imatge A, l’arena ha estat retirada per l’aigua i els blocs s’amunteguen sobre l’aigua. Sota les roques queda arena residual. 31. a) 1 Dolina; 2 gorja; 3 avenc; 4 columna; 5 galeria; 6 avenc; 7 estalactita; 8 estalagmita 9 cova. b) Calcàries. c) Les roques en què predomina el carbonat de calci es dissolen en aigua si aquesta conté àcid carbònic; la presència d’aquesta substància a l’aigua, que és habitual perquè es forma en reaccionar l’aigua amb el diòxid de carboni de l’aire, dissol la roca i origina coves, galeries, avencs, engolidors, diàclasis, rasclers, etc, les formes característiques del relleu càrstic. 

















32. a) Meandres. b) En el punt A hi ha més erosió i en el B més sedimentació. c) A la part externa del meandre, la velocitat de l’aigua és més gran que a la part interna; en circular més ràpid, l’aigua erosiona el marge exterior amb més intensitat que a l’interior de la corba, indret on es dipositen els sediments; el resultat és un seguit de corbes pronunciades al llarg de la vall. 33. a) La superior. b) Les cascades, que són salts d’aigua, i els escarpaments, que són vessants amb una forta inclinació. 34. a) Els còdols es desgastaran a mesura que es desplacin i adoptaran formes arrodonides provocades pel desgast. b) En els cursos alts dels rius, hi trobem les roques de mida més gran, atès que en aquests punts l’aigua del riu porta molta velocitat perquè el terreny és abrupte i es poden arrossegar roques més grans; a mesura que el curs del riu avança, els materials de mida mitjana i petits són transportats per saltació i per rodolament, de manera que com a més distància es desplacin, més arrodonits seran. 35. A Circ; B llengua; C zona terminal. a) La morena A és central; la morena B és lateral. b) Són el resultat de la confluència de les morenes laterals de dues o més llengües glacials. c) A la part inferior de la imatge s’han unit com a mínim sis llengües de glacera. 





36. Els sediments transportats pel riu seran més arrodonits perquè els xocs de les pedres transportades contra el llit del riu i amb altres pedres en pol·leixen els marges i com que les roques rodolen, s’erosionen tots els costats. En les morenes, els materials transportats solament s’erosionen per la cara que frega amb el terra. 37. Els alvèols es formen per l’impacte que ocasionen les partícules arrossegades pel vent sobre les roques. Les roques fungiformes es formen perquè el vent arrossega més quantitat de partícules a prop del terra que no pas en alçada, de manera que les parts baixes de les roques es desgasten més ràpidament 73


Unitat 9. Esculpir el relleu Solucionari del llibre digital que les parts superiors. El paviment desèrtic es forma per deflació, el vent eleva les partícules i se les emporta de manera que sobre la superfície solament queden les roques grans i arrodonides. a) Són formes originades per l’erosió eòlica. b) Reviseu que els alumnes hagin representat correctament cada forma d’erosió originada pel vent. 38. La deflació és el procés pel qual el vent eleva i transporta les partícules. L’abrasió eòlica consisteix en el desgast que ocasionen les partícules en suspensió sobre la superfície del relleu. Deflació paviment desèrtic. Abrasió eòlica alvèols i roques fungiformes. 



39. a) Segons la brúixola, el vent predominant és el del nord-est, que és la direcció d’on procedeix el vent; es tractaria de vent de gregal. La duna es desplaçaria en la mateixa direcció. b) La vegetació dificulta l’avançament de les dunes perquè les arrels de les plantes fixen la sorra i la immobilitzen. c) El primer pas va ser la construcció artificial d’una duna litoral que servís com a barrera natural per frenar l’avanç de la sorra expulsada pel mar. Es van plantar unes estaques, unes al costat de les altres que s’anaven alçant a mesura que s’acumulava la sorra. A continuació van fixar la duna amb la plantació de diverses espècies vegetals pròpies de l’ecosistema dunar i posteriorment amb pi i altres plantes que cobrissin totalment el sòl. La causa que va provocar la formació i l’avançament de les dunes a Guardamar del Segura va ser la massiva desforestació dels boscos del curs alt del Segura. Aquesta desforestació va fer augmentar moltíssim la quantitat de sediments erosionats de la capçalera del riu que eren arrossegats fins a la desembocadura i que posteriorment s’acumulaven a les platges d’aquesta població alacantina. 40. a) Els relacionats amb l’erosió. b) Comproveu que els alumnes hagin identificat correctament la plataforma d’abrasió i el penya-segat. c) El desgast continuat de les onades sobre la base d’un penya-segat origina les plataformes d’abrasió. d) La formació d’una platja per l’acumulació de sediments solts. 41. a) En el diferent grau d’erosió a què és sotmès un relleu en funció de la duresa de la roca que el constitueix. Així, si la roca s’erosiona amb més facilitat que la resta es formen cales i badies, mentre que si són més resistents a l’erosió que les roques del voltant es generen caps i promontoris. b) 1 Promontori; 2 cap; 3 penya-segat; 4 arc natural; 5 illot; 6 tómbol. c) El tómbol. d) A El desgast continuat que provoquen l’onatge, les marees i els corrents sobre la línia de la costa erosionen el relleu, especialment sobre el cap i sobre el promontori. B Amb l’erosió continuada, el promontori es transforma en un penya-segat, en el qual, per erosió diferencial, s’hi forma un arc natural. Pel que fa a l’acció erosiva del mar sobre el cap, ha fet que l’extrem més allunyat hagi originat un illot. C L’erosió del penya-segat ha provocat un retrocés de la línia de la costa; també cal destacar la formació d’un tómbol, una barra de sediments que comunica l’illa amb el continent. Aquests materials han estat dipositats per l’onatge i pels corrents. 

















42. Onatge: Moviment de les ones que es forma en qualsevol extensió d’aigua per l’acció del vent sobre la superfície de l’aigua. Marea: Moviment alternatiu d’ascens i de descens del nivell de les aigües de l’oceà, degut a les atraccions combinades de la Lluna i del Sol. Corrent marí: Corrent periòdic o permanent d'una massa d'aigua de mar en una determinada direcció i velocitat. Marea atracció del Sol i de la Lluna. Onatge Acció del vent sobre la superfície de l’aigua. Corrent Diferències de temperatura i acció del vent. 





43. a) A Fase de maduresa; B fase de senilitat o vellesa; C fase de joventut. b) A La fase de maduresa es caracteritza per mostrar un relleu suau, on l’erosió cada cop és menys intensa; les muntanyes perden altitud i les formes són més arrodonides. Les valls són més obertes. B La fase de senilitat mostra un relleu pla en el qual poden aparèixer alguns turons disseminats pel territori. L’erosió és pràcticament nul·la. 









74


Unitat 9. Esculpir el relleu Solucionari del llibre digital C La fase de joventut es caracteritza per mostra un relleu abrupte i una erosió de la superfície molt intensa. Les valls que es formen són profundes i estretes. c) Resposta oberta. 


.pàgina 168

44. a) El balanç de masses és la diferència entre el volum de neu que s’acumula i es transforma en gel durant l’hivern i la que es fon per la calor. El punt d’equilibri marca la situació en què la glacera ni creix ni es fa petita, de manera que la diferència entre el gel que es fon i el que es renova és de zero. Si el punt d’equilibri es desplaça i el balanç de masses passa a ser negatiu, la glacera cada any es fa més petita perquè a l’estiu es desfà més gel que el que s’incorpora a l’hivern. b) El retrocés es va fer evident a partir del 1980. c) Totes les causes giren al voltant de l’increment de la temperatura mitjana del planeta, molt condicionada per l’efecte d’hivernacle. Si augmenta la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera, la temperatura del planeta creix i les glaceres retrocedeixen. Així, com a causes antròpiques que fan augmentar l’efecte d’hivernacle destaquen el consum de combustibles fòssils; una causa no antròpica seria l’emissió de diòxid de carboni en les grans erupcions volcàniques. d) Les principals conseqüències són un augment del nivell del mar amb totes les repercussions que això comporta (pèrdua de moltes regions habitables i de zones de conreus inundades), la desaparició de moltes espècies lligades al clima glacial, reducció de la quantitat d’aigua emmagatzemada, canvis en els corrents marins a causa de variacions importants en la salinitat de l’aigua... e) Reduir al mínim el consum de combustibles fòssils. f) La situació de les glaceres dels Pirineus és preocupant perquè cada any es redueixen, tant en superfície ocupada com en el gruix del gel. Val a dir, que de mitjana, les glaceres europees han perdut un 25 % de la seva superfície en 30 anys com a conseqüència de l’augment de la temperatura de la Terra. Les glaceres més petites, com les situades als Pirineus, són les primeres en notar els efectes del canvi climàtic: es desfan més ràpidament que les grans glaceres.

Autoavaluació

.pàgina 168

1.

L’antiguitat del relleu, els agents geològics externs, el clima, el grau de deformació de les roques, el tipus de roca.

2.

Vertaderes: a, d, e. Falses: b) El poder d’un riu és directament proporcional al cabal. c) En els trams alts del riu el perfil té forma de V, mentre que en els trams baixos té forma de U. Aigües superficials: Meandre. Plana d’inundació, con de dejecció. Glacial: Vall penjada. Morena. Eòlic: Alvèol, pilar coronat. Loess. Litoral: Arc natural, penya-segat. Tómbol, delta.

3.

4.

a) Vall que s’ha eixamplat, tot adoptant un perfil en U a causa de l’erosió més intensa de les seves parets i fons provocada per les aigües dels rius o del gel de les glaceres alpines. b) Aigües superficials que circulen per fora dels canals (rius i torrents). c) Acumulació, en forma de ventall, dels materials arrossegats pels torrents en el punt on el pendent disminueix bruscament i l’aigua ja no pot arrossegar la càrrega que transportava. d) Desgast i poliment de la superfície del relleu a causa de les partícules en suspensió arrossegades pel vent.

5.

Són formes de modelatge litoral originades per sedimentació. Les barres són paral·leles a la costa; les fletxes estan connectades per un dels seus extrems a la costa; els tómbols uneixen una illa i el continent.

75


Unitat 9. Esculpir el relleu Solucionari del llibre digital 6.

La resistència a l’erosió de les roques dels estrats superiors d’un promontori és més gran que la de les roques de la base, per tant, es generen cavitats en la part inferior i es formen arcs.

Revista de ciència

.pàgina 169

1.

Resposta oberta.

2.

Fa uns 18.000 anys.

3.

De l’extensa conca d’aquest riu, que inclou part de Catalunya, d’Aragó, de Castella-la Manxa, de la Rioja, de Navarra, del País Basc, de Castella i Lleó i de Cantàbria. No, la forma del delta de l’Ebre ha anat creixent des de la seva formació fins l’any 1937; a partir d’aquest moment el delta retrocedeix.

4.

Els motius principals són: una gran crescuda que va obrir una nova obertura al mar, la disminució dràstica del volum de sediments aportat pel riu a conseqüència del gran nombre d’embassaments que hi ha a la conca i que retenen la major part dels materials transportats pel riu i pel fenomen de subsidència, que suposa l’enfonsament de la plana uns 2 mm cada any respecte al nivell del mar.

5.

El canvi climàtic afectarà negativament si les previsions estimades es confirmen, atès que en pujar el nivell del mar es reduirà la superfície del delta i creixerà la salinitat dels aqüífers; també hi haurà un canvi en el règim de pluges que farà disminuir el cabal del riu.

6.

Resposta oberta. Els alumnes han de citar aspectes com la pèrdua de la superfície destinada als cultius, la pèrdua de les zones de nidificació dels ocells, molt important no tan sols per les espècies que viuen al delta durant tot l’any sinó per aquelles que el fan servir com a àrea de descans en els seus moviments migratoris, la desaparició dels pobles situats enmig del delta, la salinització de les aigües, el descens del turisme...

TIC: La pàgina web proposada estudia com salvar el delta de l’Ebre davant de l’amenaça que suposa el canvi climàtic. Al llarg del document se citen les actuacions que el Ministeri ja està duent a terme i d’altres que s’haurien de fer a llarg termini per evitar que el delta redueixi la seva superfície i per aturar l’entrada d’aigua salada.

76


Unitat 10. Els recursos naturals Solucionari del llibre de l’alumne .pàgina 171.

Per començar 1.

La majoria part dels recursos naturals, incloent els combustibles fòssils, s’extreuen de la geosfera. Ara bé la biosfera (agricultura), la hidrosfera (energia i aigua), el Sol (energia solar) i l’atmosfera (energia i gasos) també en proporcionen.

2.

Els minerals, les roques, el carbó, el gas natural, el petroli...

3.

L’energia eòlica, l’energia solar i l’energia geotèrmica. L’obtenció d’electricitat i d’energia tèrmica.

4.

L’energia eòlica. És una font d’energia inesgotable. Energia elèctrica.

5.

Que l’aigua, tot i que és un bé renovable, és escassa i per això s’ha d’utilitzar de manera racional i mirar de retornar-la a la natura en bones condicions.

6.

Els combustibles que es van formar fa milions d’anys a partir de restes de matèria orgànica morta, com el petroli, el gas natural i el carbó.

7.

L’energia elèctrica, el gas natural, la pila d’hidrogen.

8.

Resposta model: desplaçar-se en transport públic, reciclar les matèries primeres, racionalitzar els recursos, reduir els residus que es generen...

1. El medi com a recurs natural

.pàgines 172 i 173

1.

Resposta model: a) Una explotació minera. b) Un indret en on hi hagi restes romanes o d’un altre període de la història i que estigui envoltat de natura. c) Els parcs infantils d’un nucli urbà.

2.

Els recursos renovables tenen una taxa de renovació alta o fins i tot es consideren inesgotable mentre que la taxa de renovació dels no renovables és baixa o molt baixa. Aquest fet determina que els recursos renovables no s’esgoten en ser utilitzats, mentre que en els no renovables el seu consum suposa una disminució de la disponibilitat del recurs.

3.

Biomassa: Massa total dels éssers vius que formen part de la comunitat d'un ecosistema. Des d’un punt de vista agrícola, la biomassa és massa orgànica constituïda per residus provinents de la recol·lecció, de la ramaderia, de les transformacions industrials de productes de l'agricultura i de deixalles urbanes. La biomassa és un recurs renovable perquè es considera inesgotable, i energètic perquè en ser consumit proporciona energia.

2. Els recursos de la biosfera 4.

.pàgina 174

En la ramaderia extensiva els ramats pasturen a l’aire lliure; els animals es poden desplaçar i moure’s lliurement pel terreny que tenen a disposició. S’alimenten amb una dieta molt similar a la que tenen en llibertat, tot i que de vegades els grangers poden administrar-los hi menjar. A la ramaderia intensiva els animals es crien en granges en el mínim de temps possible i generalment en poc espai. S’alimenten de pinso. La ramaderia extensiva té com a avantatge la qualitat del producte que ofereix, que és més natural que els obtinguts en la ramaderia intensiva; com a inconvenients hi ha la dificultat de disposar de grans extensions de terreny per tenir els ramats, els atacs dels óssos, guineus... La ramaderia intensiva té com a avantatges que el temps de criança és menor, però les despeses en alimentació del bestiar, en medicament i en tributs són molt altes; generalment, de la ramaderia intensiva no s’obtenen aliments catalogats com a biològics perquè són alimentats amb pinso i medicats amb fàrmacs químics. 77


Unitat 10. Els recursos naturals 5.

Solucionari del llibre de l’alumne

És una modalitat agrícola que respecta el creixement natural dels productes i que no utilitza compostos químics de síntesi com ara adobs industrials, pesticides, o herbicides per fertilitzar els camps ni per controlar les plagues. El resultat són uns vegetals més lliures de residus químics, generalment de temporada i molt apreciats pel gust i per la qualitat.

3. L’aigua dolça com a recurs

.pàgina 175

6.

Usos en què l’aigua es consumeix: quan s’utilitza a l’agricultura, a la ramaderia, a la indústria i per al proveïment de la població i els serveis. Usos en què l’aigua no es consumeix: quan es fa servir per obtenir energia o per fer activitats lúdiques.

7.

Que l’aigua no està distribuïda homogèniament al llarg del planeta i que hi ha regions, inclosa la nostra, en què és escassa; la sobreexplotació i la contaminació també poden malmetre l’aigua i fer-la inservible.

8.

Resposta oberta.

4. Els recursos energètics 9.

.pàgines 176 i 177

Perquè tots tres es van formar fa milions d’anys a partir de restes de matèria orgànica morta.

10. Fonts energètiques renovables: els biocombustibles (fusta, carbó vegetal, els biocarburants, el biogàs), l’energia mareomotriu, l’energia geotèrmica, l’energia solar, l’energia eòlica i l’energia hidroelèctrica. Fonts energètiques no renovables: el petroli, el gas natural, el carbó i l’energia nuclear de fissió. 11. De la geosfera s’obté l’energia geotèrmica i l’energia nuclear; de la hidrosfera, l’energia hidroelèctrica i mareomotriu; de la biosfera, el biogàs, i de l’atmosfera, l’energia eòlica. 12. Resposta model: El carbó quan es crema a les centrals tèrmiques, l’energia eòlica, l’energia geotèrmica, l’energia solar fotovoltaica, l’energia nuclear, l’energia mareomotriu i l’energia hidroelèctrica.

5. La gestió sostenible dels recursos

.pàgina 178

13. Perquè explotem els recursos amb un ritme molt superior al ritme en què es renoven; a més, cada dia que passa la demanda dels recursos creix i aquest fet compromet la disponibilitat dels recursos per a les generacions futures. 14. Resposta oberta.

Mapa conceptual

.pàgina 179

15. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: renovables, hidrosfera, nuclear, solar, ramaderia. 16. Qualsevol bé que s’obté de la natura i que és útil per a les persones. 17. En renovables i no renovables. Renovables: l’energia eòlica i l’energia solar. No renovables: els combustibles fòssils i l’energia nuclear. 18. De la geosfera. 19. Sí; de la hidrosfera.

78


Unitat 10. Els recursos naturals Solucionari del llibre de l’alumne .pàgina 180

Fem ciència

20. En primer lloc calculem les tones de paper que es reciclen; per obtenir aquesta dada calculem el 45 % del consum total de paper: 5.500 tones · 0,45 = 2.475 tones de paper recuperat. Per saber el consum d’aigua multipliquem el nombre de tones de paper recuperat per la quantitat d’aigua estalviada en cada tona: 2.475 · 50.000 L d’aigua, que fan un total de 123.750.000 L d’aigua. Repetim l’operació amb el nombre d’arbres no talats: 2.475 · 14, que suposa haver salvat de la tala un total de 34.650 arbres. 21. Resposta oberta. 22. No, el paper d’autocopiat, el paper tèrmic per a fax, el paper adhesiu, el cartó dels envasos, el paper encerat o el paper que porta una làmina de plàstic per sobre no es pot dipositar en el contenidor habitual de paper; aquests papers especials s’han de tractar per poder ser reciclats.


.pàgines 181 a 183

23. La sal que es fa servir per cuinar es pot obtenir d’una explotació minera i també d’unes salines. Quan la sal s’extreu d’una mina es considera un recurs natural no renovable, mentre que si s’obté d’una salina en què s’ha fet evaporar l’aigua de mar i de la qual se n’han recuperat les sals, es tracta d’un recurs renovable. 24. a) Resposta model: D’un bosc es poden obtenir recursos naturals que provenen de la biosfera; en destaquen la fusta, el suro, fibres vegetals, carbó vegetal, biomassa per obtenir combustibles i altres productes com ara mel, fruits silvestres, plantes aromàtiques i animals de caça. b) Són recursos naturals renovables i la majoria són recursos materials, tret de la biomassa, la fusta amb finalitats energètiques i el carbó vegetal. c) Quan s’exploten els recursos amb un ritme superior al de la seva regeneració. 25. RECURS NATURAL

TIPUS DE RECURS

PRODUCTES QUE S’OBTENEN I USOS

Renovable

Aliments, pells.

No renovable

Carbó, petroli, gas; obtenció d’energia.

Energia eòlica

Renovable

Biocombustibles

Renovable

Aigua

Renovable

Energia solar

Renovable

Energia elèctrica. Carbó vegetal, bioetanol, biogàs, biodièsel; obtenció d’energia. Energia elèctrica. S’utilitza a la indústria, ramaderia, agricultura i per a la població... Energia elèctrica i energia tèrmica.

Agricultura

Renovable

Aliments.

Pesca

Renovable

Aliments.

Boscos

Renovable

Minerals

No renovable

Biocombustibles, aliments. Àrids, combustibles, materials per a la construcció.

Ramaderia Combustibles fòssils

26. Perquè els beneficis que proporciona l’hulla són inferiors als costos que suposa obtenir-los, ja sigui perquè les despeses del transport són grans, perquè l’explotació minera està obsoleta i se n’extreu poca quantitat o perquè es tracta d’un carbó de mala qualitat i el preu és baix... En canvi, el diamant és una pedra preciosa molt valuosa, de manera que petites troballes ja compensen els costos de l’explotació. 79


Unitat 10. Els recursos naturals Solucionari del llibre de l’alumne 27. a) La caça que es practica a la imatge superior és esportiva, mentre que la segona imatge es tracta d’una caça de subsistència. b) En la caça esportiva, el caçador practica un esport, mentre que en la caça de subsistència el caçador captura les preses per alimentar-se i per obtenir-ne pells. c) A la primera imatge, el caçador du una escopeta i binocles per tal d’identificar les preses a major distància; a la segona imatge, el caçador fa servir un arc amb fletxes rudimentari. El segon tipus de cacera sembla més sostenible perquè es capturen un nombre limitat de preses. Ara bé, si la caça esportiva es practica en àrees privades de caça i seguint les normes que els regulen, se suposa que també es una pràctica sostenible. 28. Sí, perquè substitueix la fauna i la flora autòctones per un conjunt d’espècies seleccionades per la seva productivitat. L’agricultura de subsistència i l’ecològica. 29. Resposta oberta. Aquesta activitat tracta de fomentar en els alumnes i les alumnes la capacitat per apreciar les propietats de sabor i de qualitat dels productes que consumim, més enllà de l’aspecte extern. 30. Resposta model: Les principals causes de l’explotació pesquera són la presència de massa vaixells de pesca per la quantitat de peix que hi ha, caladors exhaurits en poc temps i una política pesquera permissiva que potencia una pesca no sostenible. Algunes de les mesures que es poden dur a terme per evitat la sobrepesca són determinar temps de veda, àrees de pesca protegides, introduir esculls artificials per afavorir la cria i el desenvolupament dels alevins, fomentar la piscicultura, controlar la qualitat de l’aigua del mar per evitar vessaments tòxics, reduir la quantitat de peixos morts sense valor comercial que es capturen amb la pesca, etc. 31. a) Les comunitats que van consumir més aigua durant l’any 2003 van ser Cantàbria, Andalusia, Aragó i Castella i Lleó. L’any 2008 van ser la Comunitat Valenciana, Cantàbria i Astúries. b) Les comunitats que van consumir menys aigua durant l’any 2003 van ser les Balears, les Canàries i la Rioja. L’any 2008 van ser Navarra, Ceuta i Melilla i en tercer lloc les Balears, Catalunya i el País Basc. c) Les comunitats que més han reduït el consum d’aigua per habitant i dia són Catalunya (44 litres), Castella-la Manxa (29 litres) i Andalusia (27 litres). d) Les comunitats que més han incrementat el consum d’aigua per habitant i dia són la Comunitat Valenciana (26 litres), les Canàries (22 litres) i Astúries (16 litres). e) El preu per metre cúbic d’aigua més barat és a la comunitat de Galícia i el més car a les Balears. f) A simple vista no es veu cap relació directa perquè hi ha casos, com Galícia, que tot i tenir el preu de l’aigua molt barat el consum pràcticament s’ha mantingut constant i relativament baix al llarg del temps; en canvi, a les Canàries, les Balears i Múrcia hi ha hagut un augment del consum d’aigua en aquest període i el preu de l’aigua és elevat. g) Resposta oberta. Comproveu que els alumnes hagin classificat les comunitats en la categoria que els pertoca: Menys de 140 litres: Balears, Catalunya, Navarra, País Basc, Ceuta i Melilla. De 141 a 150 litres: Aragó, Galícia, Madrid. De 151 a 160 litres: Andalusia, Canàries, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia, la Rioja. De 161 a 170 litres: -De 171 a 180 litres: Astúries. Més de 180 litres: Cantàbria, Comunitat Valenciana. Si observem el mapa acolorit es pot apreciar que no hi ha una relació directa entre el consum d’aigua i la disponiblitat perquè hi ha comunitats autònomes que consumeixen molta o poca aigua tan en les zones on abunden les precipitacions i l’aigua és abundant com en les més àrides. 32. a) A l’agricultura, amb un 67 % del consum total d’aigua del planeta. b) Que Catalunya és un país en què l’agricultura consumeix un percentatge d’aigua superior a la mitjana mundial i que es dedica poca aigua a la indústria. També es podria pensar que les tècniques de reg aplicades a l’agricultura no són prou efectives i que es consumeix molta aigua en aquest ús; si es milloressin les tècniques de reg, es podria estalviar molta aigua. c) El 18 %, que equival a 198 m3 d’aigua. 80


Unitat 10. Els recursos naturals Solucionari del llibre de l’alumne d) Que a Catalunya el consum d’aigua és força moderat si es compara amb el consum mitjà d’una persona que viu als Estats Units, però suficient per satisfer les necessitats de les persones. Segons l’OMS, per al consum humà es considera una quantitat adequada de 100 litres per habitant i dia. Si el valor del consum d’aigua per càpita a Catalunya el comparem amb el d’una persona que viu a Uganda, podem deduir que és gairebé tres vegades superior, cosa que demostra que vivim en una societat desenvolupada però que procura mantenir el consum d’aigua dins d’uns marges racionals perquè considerem que és un recurs limitat. 33. Unes instal·lacions que aprofiten la calor interna de la Terra per escalfar aigua; si l’energia que s’aconsegueix és suficient per fer bullir aigua, s’obté vapor que fa moure unes turbines i es genera energia elèctrica; si l’aigua no arriba a bullir, aleshores l’aigua calenta es fa servir per a la calefacció de les llars i altres edificis. L’energia geotèrmica és un recurs renovable. Les centrals geotèrmiques no són gaire habituals perquè l’energia geotèrmica és un recurs que solament es pot explotar en aquells indrets de la superfície terrestre en què arriba la calor interna de la Terra. 34. a) L’energia solar no es pot fer servir durant la nit i l’energia eòlica depèn de la intensitat del vent, que sigui suficient per a moure les pales del generador però no prou elevat per malmetre el sistema. b) Un indret obert, on bufi el vent de manera habitual i més o menys sostinguda. També s’ha d’estudiar que no sigui un corredor natural de les aus. Per instal·lar una central solar no hi ha tants problemes perquè es poden aprofitar les taulades dels edificis i les zones obertes. 35. FONT ENERGÈTICA Combustibles fòssils Biomassa

AVANTATGES Tenen un poder calorífic alt. Aprofiten els residus orgànics. No incrementen la quantitat de CO2 atmosfèric.

Energia mareomotriu

És una energia neta.

Energia geotèrmica

No provoca efectes negatius en el medi. És neta; no contamina. Les instal·lacions tenen un període de vida llarg.

Energia solar Energia nuclear

Una sola central pot produir molta energia elèctrica.

Energia eòlica

És una energia neta i fàcil d’obtenir.

Energia hidroelèctrica

És renovable i no provoca residus

INCONVENIENTS Contribueixen a l’efecte d’hivernacle i al boirum. La demanda actual excedeix el ritme de regeneració dels boscos. Es necessiten grans inversions per muntar les instal·lacions. No es poden obrir instal·lacions a tot arreu. No es pot emmagatzemar sense transformació; no sempre fa prou sol. A la nit no capten energia. És molt perillosa quan es produeixen fuites radioactives. Els residus que es generen són perillosos i molt contaminants. Necessiten un espai gran per instal·lar les centrals eòliques. No sempre subministren energia. Les grans preses alteren el cabal natural del riu.

36. A: L’energia mecànica s’obté de l’aigua; es tracta d’un recurs renovable i es feia servir per moldre gra i oli en els molins, per fer anar la maquinària de les antigues papereres i empreses tèxtils... B: En cremar el carbó s’obté energia calorífica que es pot transformar en energia mecànica o en energia elèctrica; és un recurs no renovable i es fa servir per obtenir energia per a calefaccions o per obtenir energia elèctrica. C: L’energia mecànica s’obté del vent; és un recurs renovable i es feia servir principalment per a moldre gra i oli en els molins. D: En cremar la biomassa s’obté energia calorífica; és un residu renovable que es fa servir com a combustible per a les calefaccions. 81


Unitat 10. Els recursos naturals Solucionari del llibre de l’alumne 37. El Sol és la font principal energètica del planeta perquè a més a més de l’energia que emet i que captem amb les plaques solars, alimenta la resta de fonts energètiques. Els organismes fotosintètics utilitzen l’energia solar per transformar la matèria inorgànica en matèria orgànica i són els responsables de la formació dels combustibles fòssils com el carbó, el petroli i el gas natural. L’energia solar activa el cicle de l’aigua, que a la vegada ens permet obtenir energia hidroelèctrica i també escalfa les masses d’aire en diferent mesura, de manera que es generen moviments d’aire atmosfèrics que aprofitem per obtenir energia eòlica. 38. a) Resposta oberta. b) Perquè fabricar productes d’un sol ús suposa invertir molta matèria primera i energia per fer un producte que solament es farà servir una vegada i que un cop fet servit es considera un residu, els quals en molts casos no es reciclen. El consumidor haurà de tornar a comprar un nou producte quan el vulgui tornar a fer servir i això suposa més consum energètic i menys estalvi. c) No, els beneficis acostumen a retornar a les butxaques dels inversos, no pas als consumidors ni a les persones que han fabricat els productes o que han venut les matèries primeres. Per aquesta raó, els beneficis es reparteixen entre una part petita de la població i en conseqüència, les persones riques ho continuen sent i a les persones pobres els és molt difícil abandonar aquesta condició. d) Perquè paguen el preu just pels productes, ja siguin matèries primeres o productes manufacturats; d’aquesta manera, les persones que fabriquen o que conreen aquests productes poden dur una vida digna.


.pàgina 184

39. a) La pedrera del Mèdol suposava un recurs natural de valor econòmic. De la pedrera, se n’extreien blocs de roca calcària per a la construcció. b) No, actualment la pedrera del Mèdol es considera un recurs natural de valor paisatgístic i cultural perquè ens permet obtenir informació dels costums de la societat romana i també de la vegetació i de la fauna que s’hi pot trobar.

Autoavaluació

.pàgina 184

1.

Qualsevol bé que s’obté de la natura i que proporciona un benefici per a les persones.

2.

b) La silvicultura no explota els conreus. c) El gas natural no és un recurs renovable. e) Sí, són recursos naturals renovables, sí.

3.

Els renovables es regeneren a una velocitat superior o similar a la que són consumits. Els no renovables es consumeixen a un ritme superior al de la seva regeneració, que a escala de temps humana es considera ínfima.

4.

Els biocombustibles són recursos energètics renovables que estan formats per biomassa, és a dir, per matèria orgànica. Com a biocombustibles destaquen: la fusta, el carbó vegetal, els biocarburants (bioetanol, biodièsel) i el biogàs.

5.

A l’agricultura i la ramaderia, a la indústria, per al proveïment de la població i els serveis, per obtenir energia, per realitzar activitats lúdiques.

6.

a) A. Central solar; B. Central nuclear. b) A. L’energia solar. B. La desintegració d’àtoms radioactius. La central solar, sí; la central nuclear, no.

7.

c.

82


Unitat 10. Els recursos naturals Solucionari del llibre de l’alumne 8.

La sobreexplotació pesquera: extreure un gran nombre d’exemplars sense deixar temps que es recuperi la població.

9.

Fer un consum responsable dels recursos: estalviar energia, aigua, racionalitzar el consum, reutilitzar i reciclar.

Revista de ciència

.pàgina 185

1.

Resposta oberta.

2.

Perquè el foc va suposar una millora important en les condicions de vida dels éssers humans: servia per escalfar-se durant les èpoques fredes, per cuinar el menjar, per il·luminar les coves, per protegir-se dels depredadors i per treballar millor els materials com els metalls i les ceràmiques.

3.

L’energia que procedia dels animals de tir i també de les persones, l’energia que s’obtenia de la combustió de la fusta o d’una altra matèria orgànica, l’energia hidràulica i l’energia eòlica. El resultat de la utilització d’aquestes fonts d’energia va ser una millora en el rendiment dels conreus i del comerç.

4.

La biomassa tradicional en aquest context fa referència a la llenya, a les restes vegetals del bosc i al carbó vegetal.

5.

Perquè si això suposa consumir els recursos a un ritme superior que el ritme en què es renoven, aquesta actitud compromet els recursos de les generacions futures.

6.

Resposta oberta. Aquesta activitat està pensada perquè els alumnes i les alumnes reflexionin sobre l’ús actual que fem de l’energia. Es pot treballar la idea que canviar els hàbits de consum energètic no vol dir renunciar a la qualitat de vida que gaudim: petits actes com ser conscients de l’energia que malbaratem ens poden servir per estalviar molts recursos.

TIC: L’enllaç adreça directament a un document en PDF en què s’exposa una breu cronologia de les principals revolucions tecnològiques dutes a terme per l’ésser humà.

83


Unitat 11. L’activitat humana i el medi Solucionari del llibre de l’alumne Per començar 1.

.pàgina 187.

2.

Resposta model. La construcció d’infraestructures, la crema de boscos, les activitats mineres, els vessaments tòxics, l’agricultura, els embassaments... No, també es poden fer actuacions per millorar el medi com ara replantar un bosc cremat, introduir una espècie en una àrea en la qual ja havia desaparegut, construir corredors biològics, instal·lar depuradores....

3.

Els vessaments tòxics sobre el sòl o sobre l’aigua, la sobrepesca, el consum de combustibles fòssils que són els causants de l’efecte hivernacle i, per tant, de l’escalfament global...

4.

Fer un consum sostenible dels recursos, no malmetre l’entorn, reciclar el màxim possible els residus i sempre que es pugui fer servir energies renovables...

5.

A les refineries es manipula el petroli per obtenir-ne combustibles, olis sintètics, pintures, plàstics, asfalts, fibres sintètiques i molts altres productes. Sí, és una activitat que causa un fort impacte en primer lloc per la gran quantitat de residus que genera, molts dels quals gasosos i per l’impacte visual que suposen les instal·lacions. Una manera de reduir l’impacte és assegurar-se que compleixen totes les normatives de seguretat i d’emissió de gasos; cal que produeixin el mínim de residus possibles i que aquests siguin tractats correctament per tal que no perjudiquin el medi.

6.

Perquè és un recurs natural amb un alt valor paisatgístic, ecològic i també científic fa que és el principal territori volcànic de Catalunya.

7.

Resposta oberta.

1. L’impacte ambiental

.pàgina 188

1.

No es correcte perquè qualsevol modificació del medi ambient provocada per l’activitat humana s’anomena impacte ambiental , independentment de si són accions que produeixen un dany sobre el medi (impacte negatiu) com llençar residus al bosc o de si són accions beneficioses (impactes positius) com replantar una àrea forestal cremada.

2.

No, perquè els terratrèmols no estan provocats per l’activitat humana.

3.

L’enjardinament d’una zona urbana és un impacte local en el qual es veu afectada la biosfera. El vessament de petroli és un impacte d’abast regional que afecta la biosfera, la hidrosfera i també la geosfera si la marea negra arriba a la costa.

2. Els impactes sobre la biosfera

.pàgina 189

4.

Les principals causes que fan disminuir la biodiversitat són la modificació dels ecosistemes, la introducció d’espècies noves, la captura d’espècies protegides, la sobreexplotació pesquera, l’ús de tècniques pesqueres agressives amb el medi, la tala de boscos i el cultiu d’espècies protegides en decrement de les varietats autòctones, entre moltes altres. Per afavorir la biodiversitat podem protegir les àrees més sensibles, controlar les espècies invasores, fer front al canvi climàtic, promoure el consum sostenible dels recursos naturals, dur a terme programes de reintroducció d’espècies protegides...

5.

No, hi ha espècies que tenen més capacitat de supervivència que d’altres; aquesta flexibilitat pot ser donada per la capacitat per modificar la dieta, per sobreviure en condicions ambientals diferents, per canviar d’hàbitat, la facilitat que tenen per suportar la pressió de l’ésser humà, etc. Per exemple, les rates són animals fàcilment adaptables i poc vulnerables als impactes ambientals mentre que els linxs ibèrics estan considerats una espècie en perill d’extinció justament pel contrari. 84


Unitat 11. L’activitat humana i el medi Solucionari del llibre de l’alumne 6.

Les principals espècies animals en perill d’extinció inclouen el linx ibèric, el xoriguer petit, el fartet, el trencalòs i el visó europeu, entre d’altres. Les accions que es duen a terme per protegir les espècies en perill d’extinció són l’aplicació de programes de reintroducció en el medi natural i la protecció del seu l’hàbitat perquè disposin d’espai per alimentar-se i per trobar parella. En els casos com el trencalòs, potser és necessari facilitar-li aliment.

3. Els impactes sobre l’atmosfera

.pàgina 190 i 191

7.

El canvi climàtic és d’abast global, la pluja àcida d’abast regional i les emissions gasoses d’una indústria d’abast local.

8.

Els òxids de nitrogen i de sofre que s’alliberen a l’atmosfera quan es cremen combustibles fòssils, especialment carbó.

9.

A les persones els causa problemes respiratoris, irritacions a les mucoses, càncers; dificulta l’absorció dels nutrients, de manera que s’atura el creixement de les plantes, cauen les fulles i pot ocasionar la mort; causa la mort dels vegetals i animals que viuen a l’aigua perquè en canvia la composició.

10. L’ozó és beneficiós per al desenvolupament de la vida quan forma part de la capa d’aquest gas que hi ha a uns 25 km d’altitud, a l’estratosfera; quan l’ozó es troba a altituds inferiors, a les capes baixes de l’atmosfera, es considera un agent contaminant responsable del boirum de les ciutats. 11. No és correcte, perquè tot i que alguns dels contaminants de l’atmosfera són substàncies artificials fabricades per l’ésser humà, com els CFC, altres molècules presents de forma natural a l’atmosfera es poden considerar contaminants si es troben en concentracions més elevades del normal, com el cas del diòxid de carboni o de l’ozó a les capes baixes de l’atmosfera.

3. Els impactes sobre l’atmosfera

.pàgina 192

L’efecte d’hivernacle

12. El diòxid de carboni és un gas que reté la calor que desprèn la Terra; aquesta característica és la responsable de l’efecte hivernacle i que augmenti la temperatura mitjana del planeta. Per tant, hi ha una relació directa entre la quantitat de diòxid de carboni a l’atmosfera i la temperatura: si augmenta la quantitat de diòxid de carboni a l’atmosfera, la temperatura de la Terra també augmenta. Des de la Revolució Industrial l’ésser humà consumeix grans quantitats de combustibles fòssils que, en ser cremats, alliberen diòxid de carboni a l’atmosfera i la temperatura global del planeta s’incrementa dècada darrera dècada. 13. Alguns dels efectes que es preveuen són un escalfament global del planeta, un desgel massiu de les glaceres alpines i de les glaceres dels pols, una pujada del nivell del mar que negarà els deltes, els manglars i les terres a poca altitud sobre el nivell del mar, una major aridesa els deserts, una alteració dels corrents marins, la desaparició de moltes espècies, la reducció de les pluges...

4. Els impactes sobre l’aigua dolça

. pàgina 193

14. Perquè quan se sobreexploten els aqüífers litorals penetra aigua del mar a l’aqüífer, de manera que cada vegada l’aigua dels aqüífers conté una fracció major de sal. 15. Sí, perquè l’aigua que retorna al medi ho fa a una temperatura molt superior a la que tenia inicialment i com que la quantitat d’oxigen dissolt a l’aigua disminueix a mesura que la temperatura augmenta, l’aigua que retorna al riu o al mar és més pobra en oxigen que abans de ser utilitzada, de manera que els organismes vius de l’ecosistema aquàtic disposen de menys oxigen per al seu metabolisme. 16. Quan l’aigua estancada fa pudor de descomposició vol dir que està eutrofitzada; per arribar a aquesta situació cal que a l’aigua hi hagi una concentració molt elevada de nutrients, de manera que creix 85


Unitat 11. L’activitat humana i el medi Solucionari del llibre de l’alumne massivament la població d’organismes fotosintètics; a la llarga, augmenta el nombre d’organismes herbívors que s’alimenten de les algues i aquest fet provoca una reducció de la quantitat d’oxigen de l’aigua i solament sobreviuen els organismes anòxics, els que no utilitzen oxigen, com els bacteris descomponedors. El metabolisme d’aquests microorganismes té com a productes el metà, l’àcid sulfúric i residus de sofre que són les substàncies que provoquen l’olor de peix podrit.

5. Els impactes sobre mars i oceans

.pàgina 194

17. Els abocaments de petroli, les aigües residuals no tractades i els residus sòlids que fan cap al mar a través dels rius o que són abocats des dels vaixells. 18. Les marees negres alteren tota la cadena tròfica marina: el plàncton mor perquè la taca de petroli impedeix que hi arribi llum solar i que puguin fer la fotosíntesi; el zooplàncton també mor perquè es queda ràpidament sense aliment i tota la cadena tròfica que s’alimenta d’aquests microorganismes també en surt mal parada. A més, els animals ingereixen el cru i s’intoxiquen o moren ofegats perquè la coberta protectora (pell o plomes) ja no els protegeix del fred i de la humitat. Si la taca arriba a la costa i recobreix les roques costaneres i la platja, els animals que hi viuen moren per ofegament o per intoxicació. 19. La paraula chapapote es fa servir per designar les taques de petroli o oli mineral que procedeixen d’un vessament d’un vaixell i que en arribar a la costa cobreixen les roques i la sorra. A Galícia, el novembre del 2002, un petrolier anomenat Prestige va tenir un accident a prop de les costes gallegues i es va enfonsar provocant una marea negra que en arribar a la costa va afectar centenars de quilòmetres.

6. Els impactes sobre el sòl

.pàgina 195

20. L’erosió d’un sòl és major com més gran sigui el pendent del terreny, com més desprotegit de vegetació es trobi, com més àrid sigui el sòl i com més torrencials siguin les pluges. 21. La diferència entre l’un i l’altre depèn de si el procés es veu agreujat per la intervenció humana: La desertificació està provocada pels canvis en les condicions climàtiques i agreujada per les activitats humanes com la desforestació, la sobrepastura, la sobreexplotació de conreus o la manca de reg. La desertització es deu exclusivament a factors climàtics i és el resultat natural de l’evolució d’un ecosistema. Per tant, es pot considerar que la desertificació és un impacte ambiental negatiu i la desertització no perquè no està provocat per l’activitat humana. −

−

22. No, perquè el cinabri és d’origen natural i no ha estat incorporat per l’ésser humà.

7. Els residus

.pàgines 196 i 197

23. Resposta oberta. 24. Resposta oberta. Aquesta activitat té com a finalitat fer que els alumnes i les alumnes s’adonin que possiblement a les seves llars podrien reciclar més residus i que les accions individuals són tan importants com les accions realitzades per les administracions, si no més. 25. Les incineradores són plantes que cremen a altes temperatures (més de 850 ºC) els residus no reciclables que acostumen a arribar de les plantes de tractament de residus. La calor que es desprèn de la combustió es transmet a una caldera que fa bullir l’aigua; el vapor que es genera fa funcionar una turbina que produeix energia elèctrica; aquesta electricitat es fa servir per al funcionament de la planta i els excedents s’envien a la xarxa de subministrament d’electricitat. Les restes de la combustió s’intenten utilitzar com a materials de reompliment. 86


Unitat 11. L’activitat humana i el medi Solucionari del llibre de l’alumne Els impacte ambientals negatius que poden ocasionar són l’emissió de partícules tòxiques a l’atmosfera, males olors provocades per les deixalles i infiltracions en els aqüífers. Per evitar les males olors es fan servir uns potents ventiladors que aspiren els vapors i eviten que s’estenguin a les poblacions veïnes; per reduir al màxim les partícules emeses a l’exterior es depuren els gasos, i per evitar les infiltracions en el dipòsit d’emmagatzematge de residus, la fossa és recoberta d’una gruixuda capa de ciment.

8. Mesures preventives i correctores

.pàgina 198

26. Les mesures preventives estan destinades a evitar els impactes negatius i les mesures correctores a corregir-los quan ja han tingut lloc. Mesures correctores: la restauració dels talussos de les carreteres, la depuració de les aigües residuals, la reforestació de les zones boscoses cremades... Mesures preventives: l’elaboració dels estudis d’impactes ambientals, estalviar aigua i matèries primeres, reciclar el màxim de residus... 27. La majoria de les mesures són de caràcter preventiu.

Mapa conceptual

.pàgina 199

28. D’esquerra a dreta i de dalt a baix: la biosfera, hidrosfera, boirum, salinització, desertificació, sostenible. 29. Qualsevol modificació del medi provocada per l’activitat humana. 30. En impactes ambientals positius i en impactes ambientals negatius. 31. La biosfera (superpoblació i pèrdua de la biodiversitat), l’atmosfera (pluja àcida i efecte hivernacle), la hidrosfera (contaminació i eutrofització), el sòl (l’erosió i la contaminació). 32. Gestionar els residus que es generen, reduir, reutilitzar i reciclar els residus, aplicar mesures correctores i preventives i utilitzar els recursos d’una manera sostenible.

Fem ciència

.pàgina 200

33. Sí, com més concentrada és la solució, més degradació pateixen les fulles. 34. Sí, com més quantitat de pluja àcida han rebut les fulles, més degradació han patit. 35. La duresa de les fulles, la superfície de la fulla...


.pàgines 201 a 203

36. És un impacte ambiental negatiu, d’abast regional o fins i tot mundial, molt greu i que segons la quantitat de material radioactiu emès afectar amb més o menys mesura la biosfera, la hidrosfera, l’atmosfera i el sòl (la geosfera). 37. Resposta model: a) La recuperació de la capa d’ozó. b) La infiltració de pesticides i purins en els aqüífers. c) La introducció de l’ós als Pirineus. d) L’emissió de diòxid de carboni a l’atmosfera. 38. a) L’impacte ambiental que observem és la reforestació del vessant. Podem suposar que si en l’actualitat aquest indret no té vegetació arbòria és perquè en èpoques anteriors els arbres es van talar per obtenir terres de pastura o de conreu o perquè hi va haver un incendi. 87


Unitat 11. L’activitat humana i el medi Solucionari del llibre de l’alumne b) La reforestació seria un impacte ambiental positiu i l’anterior tala d’arbre un impacte ambiental negatiu. c) Són impactes locals. 39. a) La desaparició de les praderies de posidònia provoca una disminució de la quantitat d’oxigen dissolt a l’aigua de mar i una major mortalitat dels alevins que es protegeixen dels depredadors amagats entre les seves fulles. b) La pesca d’arrossegament i les àncores dels vaixells. 40. Podria provocar una sobreexplotació pesquera de la zona, de manera que la quantitat de peix disminuiria molt i els pescadors tradicionals obtindrien unes captures molt minses. La pesca duta a terme pels vaixells factoria és tan agressiva que podria posar en perill la supervivència de les espècies pesqueres comercials. 41. Els gasos principals de l’atmosfera són el nitrogen (78 %), l’oxigen (21 %), l’argó (0,93 %), el diòxid de carboni (0,033 %) i en concentracions més petites el neó, l’ozó, l’heli, l’hidrogen i el vapor d’aigua. Els contaminants atmosfèrics més importants són el diòxid de carboni, l’ozó, els òxids de sofre i de nitrogen i els metalls pesants. 42. Perquè els corrents atmosfèrics arrosseguen els fums des de Gran Bretanya fins a Escandinàvia. 43. Contaminants primaris: òxids de nitrogen i òxids de sofre. Contaminants secundaris: àcid sulfúric i àcid nítric. 44. No és correcte perquè no hi ha cap forat a la capa d’ozó, sinó un aprimament del gruix de la capa en les regions situades en els pols del planeta. 45. Es tracta d’una boira groguenca o marronosa que es genera a les ciutats quan hi ha molt de trànsit i insolació; en aquestes condicions es forma ozó (O 3) a les capes baixes de l’atmosfera i s’origina la boira irritant que altera les mucoses, fa plorar els ulls i desencadena al·lèrgies i afeccions respiratòries. El boirum és característic de les ciutats amb molta circulació de vehicles; en situacions anticiclòniques, quan no hi ha moviments importants de les masses d’aire, els contaminants emesos per les calefaccions i els vehicles no es dispersen i queden concentrats a les capes baixes de l’atmosfera, sobre la ciutat. 46. a) De la radiació solar. b) Perquè la quantitat d’energia solar que incideix sobre l’equador és molt més gran que la que arriba als pols. 47. Si a l’atmosfera terrestre no hi haguessin gasos d’efecte hivernacle la temperatura del planeta seria molt inferior a l’actual i no s’hi hauria pogut desenvolupar la vida. Si la proporció de gasos augmenta, tal com està succeint a l’actualitat, també ho farà la temperatura global del planeta. Per recordar alguns dels efectes de l’escalfament global es pot consultar la solució de l’activitat 13 d’aquesta unitat. 48. Els principals gasos d’efecte hivernacle són, per ordre d’importància, el vapor d’aigua, el diòxid de carboni (CO2), l’ozó (O3), el metà (CH4), els òxids de nitrogen (NOx) i els gasos CFC o fluorocarbonats. El diòxid de carboni, el metà i els òxids de nitrogen s’originen principalment per la combustió de combustibles fòssils; l’ozó de les capes baixes de l’atmosfera també té el mateix origen. Els gasos CFC provenen de fugues dels gasos refrigerants de les neveres i dels esprais. No; en algunes situacions com en les erupcions volcàniques es poden alliberar a l’atmosfera molta quantitat de diòxid de carboni i en aquest cas no té un origen antròpic. 49. La utilització de combustibles fòssils provoca l’alliberació de diòxid a l’atmosfera que contribueix a augmentar l’efecte hivernacle. Com més quantitat de gasos hivernacle hi ha a l’atmosfera, més augmenta la temperatura del planeta (escalfament global) i més quantitat de gel es fon en els pols; l’increment d’aigua dolça que procedeix del desglaç i que va a parar al mar en fa augmentar el nivell. 50. De manera indirecta sí; els embassaments retenen els sediments que transporten els rius, de manera que l’aigua que surt dels embassaments transporta pocs materials i, per tant, no arriba tanta quantitat 88


Unitat 11. L’activitat humana i el medi Solucionari del llibre de l’alumne de sediments al mar si es compara amb la que hi arribava quan no hi havia embassaments. Un menor aportament de sediments al mar repercuteix negativament en la quantitat de sorra que es diposita a les platges, que acostumen a perdre més sorra per erosió de la que reben i es produeix un retrocés de la línia de la costa. 51. Els principals agents contaminants són els residus domèstics, agrícoles (fertilitzants i pesticides), ramaders (purins), les aigües residuals (matèria orgànica), els residus industrials (metalls, tòxics, hidrocarburs...), la mineria (metalls) i deixalles sòlides com ara plàstics, llaunes, vidres... 52. c, b, d, e, a. 53. Resposta model: Algunes de les malalties infeccioses transmeses per l’aigua són: El còlera: provoca diarrees abundants i vòmits, sense febre. L’afectat es pot deshidratar ràpidament. El bacteri que provoca la malaltia, Vibrio cholerae , es transmet per l’aigua, els aliments i el marisc. La febre tifoidea: provoca febre alta durant molts dies, amb deliris, dolor abdominal, mal de cap i insomni. La salmonel·losi: el bacteri Salmonella typhi és el responsable de la malaltia i es contagia a través d’aigua o aliments contaminats. La poliomielitis: És una malaltia vírica que causa paràlisi de les extremitats. El virus es transmet per l’aigua contaminada i afecta principalment la població infantil. La disenteria: Produeix febre, dolor abdominal i diarrea i és causada per bacteris del gènere Shigella o per protozous. Es transmet a través d’aigües contaminades. Totes aquestes malalties infeccioses són més habituals en els països on les condicions higièniques del l’aigua no són les adequades i on és habitual que els residus fecals contaminin l’aigua de boca. Disposar d’una xarxa d’aigua potable en bon estat i d’un sistema de clavegueram fa disminuir considerablement la incidència d’aquestes malalties. 54. a) En el pas A es pesa el recipient i el filtre que es farà servir per retenir la matèria orgànica. En el pas B es filtra l’aigua de la mostra i a continuació es diposita en un forn a 110 ºC (pas C) per extreure’n tota l’aigua. En el pas D es pesa altre cop el recipient amb el filtre i el residu i es calcula l’increment de pes respecte de la mesura anterior; la diferència entre la segona pesada i la primera correspon a la matèria en suspensió de l’aigua. b) Si fem la resta entre P2 – P 1 obtenim el valor de la massa de matèria en suspensió, que en aquest cas és de (62 g – 54 g ) 8 g de matèria en suspensió per litre d’aigua; es tracta d’un valor molt superior al 10 mg/L, per tant, no és aigua transparent. c) Per calcular la quantitat de matèria en suspensió que hi haurà en un litre, multipliquem per 5 la quantitat de matèria de la mostra de 200 mL d’aigua, que és en aquest cas de 0,025 mg: 5 · 0,025 mg = 0,125 mg. Atès que l’aigua potable no pot contenir més de 0,1 mg/L de matèries en suspensió, l’aigua de la mostra no es considera potable perquè supera en 0,025 ml aquest valor. d) No, perquè l’aigua pot dur substàncies tòxiques com ara mercuri, partícules radioactives i dioxines que no són orgàniques però sí que contaminen l’aigua. 55. L’autodepuració és la capacitat natural dels rius i del mar per depurar les aigües. Aquest procés el duen a terme els microorganismes aquàtics que degraden la matèria orgànica en suspensió i que la converteixen en matèria inorgànica. Aquesta matèria inorgànica servirà d’aliment a les algues, organismes que en fer la fotosíntesi alliberen oxigen i enriqueixen l’aigua, fet que permetrà que altres organismes pugin viure a l’aigua. La capacitat autodepuradora de l’aigua té un límit; quan la quantitat de residus que van a parar a l’aigua és massa gran es trenca l’equilibri i proliferen els organismes descomponedors que fan disminuir la quantitat d’oxigen dissolt a l’aigua; aleshores la resta d’organismes de l’ecosistema moren per manca d’oxigen i es considera que el medi aquàtic s’ha eutrofitzat. En aquesta situació el procés d’autodepuració s’atura i comença a tenir lloc la putrefacció: es produeix metà i altres substàncies que fan molta pudor. 56. Resposta model: Els principals impactes ambientals negatius sobre ports i platges acostumen a estar provocats per una pressió excessiva de l’ésser humà: la presència de molta gent a la platja provoca l’acumulació de residus a la franja costanera, la captura de diverses espècie animals, la destrucció de les fràgils dunes costaneres... Un altre aspecte important són la construcció dels ports, estructures que 89


Unitat 11. L’activitat humana i el medi Solucionari del llibre de l’alumne trenquen el recorregut natural de la sorra i dificulten la regeneració natural de les platges després de les tempestes. 57. a) Pesca, sal i petroli. b) La contaminació de les seves aigües per abocaments de petroli, d’aigües residuals no tractades i per residus sòlids. c) Els accidents dels vaixells que transporten petroli des dels pous productors fins a les refineries, el rentatge dels trancs d’emmagatzematge dels petroliers i els vessaments produïts en els pous de petroli. d) Se’ls mengen i moren per intoxicació o s’hi enreden i moren per estrangulació. 58. Si hi ha incendis que deixen el terreny desproveït de vegetació o es talen els arbres dels boscos, durant les pluges l’aigua erosiona el terreny i s’emporta els components del sòl a un altre indret, de manera que el gruix del sòl es fa cada vegada més prim fins que perd la capacitat per a mantenir una coberta vegetal, procés que es coneix amb el nom de desertificació. 59. Quan els vehicles 4 x 4 passen per camins no pavimentats, pels llits dels rius, tallafocs, o camp a través, erosionen el terreny i deterioren la superfície per on han circulat perquè la tracció que fan les rodes sobre el sòl és gran i els components del sòl es desprenen, tot afavorint l’erosió. 60. Les activitats humanes que influeixen en l’erosió del sòl són la desforestació, els incendis forestals, les pastures intensives i la sobreexplotació dels conreus. 61. a) L’ampolla de vidre surt de l’empresa que l’ha fabricat per anar a parar a l’empresa que s’encarregar d’omplir-la amb alguna substància. Un cop plena i mitjançant diversos canals de distribució, l’ampolla arriba a un centre comercial o a una botiga detallista. El consumidor adquireix l’ampolla i un cop consumit el producte que conté, l’ampolla s’hauria de dipositar en el contenidor per al vidre. Si l’ampolla fa cap al contenidor de rebuig, probablement a les plantes de tractament de residus separaran l’ampolla de la resta de residus no reciclables. D’aquesta manera l’ampolla farà cap a la planta de reciclatge on se separaran els vidres segons el color; posteriorment, els fragments de vidre serviran per fabricar noves ampolles. b) Resposta oberta. c) Reutilitzar significa donar un nou ús a l’objecte i reciclar vol dir separar l’objecte de la resta de residus per poder-ne recuperar les matèries primeres i fer-les servir per fabricar productes nous. d) Per reduir el volum de residus que es generen, que és molt elevat. 62. La millor manera d’evitar que els residus sòlids urbans i les aigües residuals facin cap al mar és fer-ne una gestió adequada: les aigües residuals s’han de tractar a les plantes depuradores, que permeten retornar al medi l’aigua consumida a les llars i a les indústries amb una qualitat suficient perquè s’hi desenvolupin els organismes vius. Pel que fa als residus sòlids, aquests han d’arribar a les plantes de tractament on se’n separaran les matèries primeres que poden ser reciclades i la resta es cremarà a les plantes incineradores o s’emmagatzemarà en els abocadors de residus. Si la gestió de residus no es fa correctament, part d’aquests residus fan cap al mar. 63. a) Les indústries (incloent agricultura i ramaderia) i els comerços. b) Resposta oberta. c) Resposta model. Endurir la legislació en l’emmagatzematge dels residus de la mineria, controlar que els residus de l’agricultura i de la ramaderia es reciclin correctament, reciclar correctament els purins, evitar que les filtracions dels purins contaminin el sòl, reduir el consum de fertilitzats i herbicides... 64. Les mesures correctores que es duen a terme en els talussos volen aconseguir assentar els materials dels pendents; segons la naturalesa dels materials, si s’han dipositat de nou o si estan molt compactats, les mesures correctores seran diferents; en general, s’hi planta vegetació per evitar l’erosió i el desplaçament dels materials, es fixen els materials amb malles per evitar despreniments i si hi ha habitatges propers, s’hi col·loquen pantalles acústiques per reduir el soroll.

90


Unitat 11. L’activitat humana i el medi Solucionari del llibre de l’alumne 65. Impacte

Pèrdua de diversistat

Què ho provoca? La introducció d’espècies noves en un territori, amb la caça d’espècies protegides, l’agricultura i la ramaderia intensiva, la sobreexplotació pesquera...

Pluja àcida

L’ús de combustibles fòssils, especialment el carbó.

Efecte hivernacle

L’ús de combustibles fòssils.

Destrucció de la capa d’ozó Contaminació de la hidrosfera

Contaminació del sòl

Els gasos CFC i els gasos emesos pels avions supersònics. Els residus domèstics i de les indústries, els abocaments de petroli, els abocaments d’aigües residuals no tractades. L’activitat industrial, els accidents que suposen un vessament de productes en les empreses, els fertilitzants i herbicides utilitzats en l’agricultura.

Com ho podem evitar? Protegint les àrees sensibles, controlar les espècies invasores, fer front al canvi climàtic, promoure el consum sostenible dels recursos, dur a terme programes de reintroducció d’espècies protegides... Potenciant l’ús de les energies renovables. Potenciant l’ús de les energies renovables. No fent servir els gasos CFC com a refrigerants ni els aerosols. Fent una gestió integral dels residus i controlant que no s’aboqui il·legalment petroli al mar. Potenciant l’agricultura ecològica, i disposant de recursos per controlar que les empreses apliquin correctament la normativa.

66. Les mesures estarien destinades a integrar l’espai en el paisatge; per fer-ho, s’hauria de plantar vegetació autòctona, tant d’espècies arbòries com de matolls, protegir els talussos de l’erosió i dels despreniments, crear pantalles vegetals que disminueixin l’impacte visual de les parets nues i si és necessari s’ha d’aportar terres fèrtils que facilitin l’arrelament de les plantes...


.pàgina 204

67. a) Tot i que la gràfica que representa la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera tendeix a créixer amb el pas del temps però fa algunes oscil·lacions, hi ha una relació directa entre la concentració d’aquest gas a l’atmosfera i la temperatura mitjana del planeta: si hi ha més diòxid de carboni a l’atmosfera, la temperatura mitjana de la terra és més gran. b) De l’any 1300 al 1900 la temperatura va pujar, aproximadament, una dècima part d’un grau. De l’any 1900 al 2000 la temperatura va pujar, aproximadament mig, grau. c) L’augment més brusc té lloc a meitat del segle XX, quan es generalitza l’ús dels vehicles privats i augmenta el consum de petroli per abastir de combustibles la flota automobilística. Anteriorment, a la meitat del segle XVIII, va començar a augmentar la temperatura mitjana del planeta a causa de la revolució industrial, que va suposar un consum de carbó molt més elevat, no tan sols per escalfar les llars sinó, per obtenir energia a les siderúrgies, a les empreses tèxtils i a la resta d’indústries.

Autoavaluació

.pàgina 204

1.

Qualsevol modificació del medi ambient provocada per l’activitat humana.

2.

La pèrdua de biodiversitat, la bioacumulació de substàncies tòxiques i la pèrdua d’hàbitats i la superpoblació.

3.

Perquè a les capes baixes l’ozó actua com a contaminant, però si es localitza a l’estratosfera, a la capa d’ozó, aleshores és beneficiós perquè absorbeix els raigs ultraviolats emesos pel Sol.

4.

Perquè a les capes baixes l’ozó actua com a contaminant, però si es localitza a l’estratosfera, a la capa d’ozó, aleshores és beneficiós perquè absorbeix els raigs ultraviolats emesos pel Sol... 91


biologia Solucionari del llibre de l'alumne[1].pdf

Recommend Documents