Els premianencs i el mar. La pesca

LA PESCA

C

om a qualsevol poble lligat al mar, la pesca sempre ha estat present a Premi à, des dels temps m és remots. L’home va descobrir ben aviat que el mar era una font inesgotable d ’aliment i va comen çar a enginyar tota una s èrie d’estris i sistemes de pesca per capturar el peix que passava prop de la vora. Hams, fitores i trampes van ser els estris m és elementals utilitzats per pescar des de la costa. Despr és, gràcies a la invenció de la xarxa i, sobretot, a partir de la construcci ó d’embarcacions, la captura del peix es va poder estendre m és enllà de les costes, mar endins. I la pesca va esdevenir un ofici i una ind ústria important.

Les comunitats humanes que van viure en les nostres contrades abans de l ’edat mit jana no ens han deixat gaires traces de les seves activitats pesqueres. Al poblat ib èric de la Cadira del Bisbe (Premi à de Dalt) s’hi han trobat hams, generalment de bronze, i restes dels peixos capturats aleshores, que daten del segle IV  abans de Crist. Els romans tamb é van explotar el nostre litoral. A la vil ·la romana descoberta a l ’Horta Ferrerons, s’hi ha trobat un fragment d ’un gran ham de bronze, del segle V  dC, i peixos gravats en peces de cer àmica, del segle II dC. Aquests elements permeten deduir que, efectivament, a la zona de Premi à es pescava des de temps remots.

Restes d’hams i de peixos de m és de dos mil anys d’antiguitat.

-78-

La pesca amb canya  Un dels sistemes més elementals de pesca que s’ha practicat des de sempre a les platges i roquissars de Premià és la pesca amb canya. Quan arriba el bon temps –tot i que hi ha qui pesca tot l’any– una legió de pescadors afeccionats planta les canyes a les platges i entre les roques del passeig, sobretot de matinada i al capvespre, quan el sol encara no és fort i el peix està més actiu. Avui dia es considera una modalitat de pesca esportiva però antigament més d’un àpat i de dos deurien dependre de l’habilitat i la sort del pescador de canya. “El pesca-  dor de canya en gasta més que no en guanya”  , diu la dita. Per ò, a Premià de Mar, els nois del poble i els pescadors natius funcionaven a l ’inrev és de la dita; és a dir, sovint en treien profit, d’aquesta activitat, com a m ínim en forma de coneixements i experi ències. Vegem-ne un exemple, a trav és del testimoni d ’un antic practicant d ’aquest sistema ancestral de pesca:

“ Recordem í del carrer  À   À ngel à,  en Pallar è s,s, gran aficionat a  Recordem un operari i ve í  ngel Guimer à  la pesca amb canya, a qui entre els anys 1956 a 58 li port  à vem vem plom vell, que ell fo-  nia i n ’ ’omplia o  mplia uns motlles per a fer ploms per pescar. Un cop fets, ens en donava uns  quants, segons el plom aportat. En Pallar è s ens enseny à  h  am, à a fer el nus per lligar l ’ ’ham, a fer les cametes i la manera m é s f  à cil cil de posar-les i treure-les, a escollir les millors  canyes  ‘ mascles  mascles ’ ’ dels torrents, i tot un seguit de maneres d ’ arranjar arranjar les canyes per pes-  car, amb boia i popera , o a  ’ l l’ ’ arrossegai  a  rrossegai ’ ’,  amb tres o quatre hams i una popera a la   punta. Tamb é ens feu, en el seu taller, els primers arpons per a ca  ç ar ar pops.  An à  v  em a un torrent a cercar una canya mascle bona. La canya mascle  é s la que no fa  àvem ‘  ’ i acostuma a tenir els espais entre nusos m é s llargs que la canya femella. L ’è  ’è - -   plumero 

-79-

 poca de collir-la eren els mesos de gener i febrer, quan est  à madura. Un cop collida es   pelava de fullaraca i de grop, i amb un drap de cot ó , s ’ untava untava amb oli d ’ oliva oliva i es dei-  xava assecar a l ’ ’ombra. o  mbra. Un cop seca, al cap d ’ un un mes, se li feien els lligams de protecci ó  ó.  En el cimerol o punta de la canya es cobrien uns cinc cent í metres metres amb un fil prim de  ànem, ís.s . A  c à  n  em, ben enrrotllat i tibat, amb un nus d ’ estrenyiment, estrenyiment, a fi d ’ ’evitar e  vitar que s ’ ’obr  o  br í  baix s ’ hi hi col ·locava una anella feta amb un retall de tub de llaut ó , que servia d ’ ’acabat  a  cabat  é de protecci ó  ó.  Despr é  és  s ’ aparellava i tamb é  aparellava amb un fil de  ‘ nailon  nailon ’ recuperat i desembu-  llat, dels que la mar tornava, amb una longitud d ’ una una vegada i mitja la llargada de la  canya;  é s a dir, que mai no super é s dues vegades la llargada de la canya. A l ’ extrem extrem del   fil s ’ ’hi h  i feia una baga on s ’ ’hi h  i penjaven, a gust de cadasc ú  ú,  les cametes amb els hams. Amb  aquesta canya pesc à  v  em a  ‘ l l’ ’ arrossegai  a  rrossegai ’ , que consistia a posar l ’ esquer esquer a l ’ ’ham h  am o hams, àvem amb uns petits ploms, llen ç  a  r-lo a l ’ ’aigua a  igua i caminar a poc a poc, seguint la costa. çar-lo La pesca amb boia era m é s tranquil ·la i es feia en llocs concrets com les Roques d ’ en  en  àrrega,  rrega, davant del Pla de l ’ ’ Os, Pons, la Desc à  Os, i altres racons que cadasc ú sabia. La  èl  m é  é s gruixuda, i en la baga del fil hi pass à vem canya era un p è  vem una cameta amb  una boia, dues o tres poperes petites, i una de grossa a l ’ extrem, extrem, sense esquer. L ’ ’es-  e  s-  quer era pasta de pescar que ens f  è iem iem nosaltres amb arengades trinxades, farina  i oli brut de la paella de fregir peix, tot ben pastat, fins que tingu  é s una consis-  t è  n  cia semblant a la plastilina. Es feia una bola que es posava a les poperes i ja es-  ència tava a punt. Recordem una pasta feta amb unes llaunes grans d ’ anxoves, anxoves, que ens  regalava en Cisa dels transports, inflades i pudentes, que a m é s d ’ ’empudegar  empudegar la ca-  sa en fer la pasta, ens donava un resultat extraordinari. Amb aquesta pasta pesc à -  -  rem a dojo; tot era tirar i treure un peix darrera l ’ altre. altre.

La platja va i ve, però la pesca amb canya es manté.

(HISTÒRIA  ONOM À STICA S TICA DE PREMI À  DE M AR , J. G ÓMEZ MEZ I F. L ÓPEZ)

-80-

-81-

 poca de collir-la eren els mesos de gener i febrer, quan est  à madura. Un cop collida es   pelava de fullaraca i de grop, i amb un drap de cot ó , s ’ untava untava amb oli d ’ oliva oliva i es dei-  xava assecar a l ’ ’ombra. o  mbra. Un cop seca, al cap d ’ un un mes, se li feien els lligams de protecci ó  ó.  En el cimerol o punta de la canya es cobrien uns cinc cent í metres metres amb un fil prim de  ànem, ís.s . A  c à  n  em, ben enrrotllat i tibat, amb un nus d ’ estrenyiment, estrenyiment, a fi d ’ ’evitar e  vitar que s ’ ’obr  o  br í  baix s ’ hi hi col ·locava una anella feta amb un retall de tub de llaut ó , que servia d ’ ’acabat  a  cabat  é de protecci ó  ó.  Despr é  és  s ’ aparellava i tamb é  aparellava amb un fil de  ‘ nailon  nailon ’ recuperat i desembu-  llat, dels que la mar tornava, amb una longitud d ’ una una vegada i mitja la llargada de la  canya;  é s a dir, que mai no super é s dues vegades la llargada de la canya. A l ’ extrem extrem del   fil s ’ ’hi h  i feia una baga on s ’ ’hi h  i penjaven, a gust de cadasc ú  ú,  les cametes amb els hams. Amb  aquesta canya pesc à  v  em a  ‘ l l’ ’ arrossegai  a  rrossegai ’ , que consistia a posar l ’ esquer esquer a l ’ ’ham h  am o hams, àvem amb uns petits ploms, llen ç  a  r-lo a l ’ ’aigua a  igua i caminar a poc a poc, seguint la costa. çar-lo La pesca amb boia era m é s tranquil ·la i es feia en llocs concrets com les Roques d ’ en  en  àrrega,  rrega, davant del Pla de l ’ ’ Os, Pons, la Desc à  Os, i altres racons que cadasc ú sabia. La  èl  m é  é s gruixuda, i en la baga del fil hi pass à vem canya era un p è  vem una cameta amb  una boia, dues o tres poperes petites, i una de grossa a l ’ extrem, extrem, sense esquer. L ’ ’es-  e  s-  quer era pasta de pescar que ens f  è iem iem nosaltres amb arengades trinxades, farina  i oli brut de la paella de fregir peix, tot ben pastat, fins que tingu  é s una consis-  t è  n  cia semblant a la plastilina. Es feia una bola que es posava a les poperes i ja es-  ència tava a punt. Recordem una pasta feta amb unes llaunes grans d ’ anxoves, anxoves, que ens  regalava en Cisa dels transports, inflades i pudentes, que a m é s d ’ ’empudegar  empudegar la ca-  sa en fer la pasta, ens donava un resultat extraordinari. Amb aquesta pasta pesc à -  -  rem a dojo; tot era tirar i treure un peix darrera l ’ altre. altre.

La platja va i ve, però la pesca amb canya es manté.

(HISTÒRIA  ONOM À STICA S TICA DE PREMI À  DE M AR , J. G ÓMEZ MEZ I F. L ÓPEZ)

-80-

-81-

Malgrat els materials sofisticats amb qu è es fabriquen les canyes de pescar modernes, el principi b àsic d’aquests sistema de pesca continua sent el mateix des de fa centenars d’anys: un fil amb un ham subjectat a l ’extrem d’una canya. I ara per ara, no hi ha res que substitueixi l ’habilitat i els coneixements del pescador, la majoria dels quals venen de lluny. El poeta Mas i Abril recull la tradici ó de fer-se un mateix la canya de pescar en un dels seus poemes dedicat al pescador de canya, del qual en reprodu ï m uns fragments:

 A Premià de Mar, un dels llocs preferits dels pescadors de canya eren les desaparegudes Roques d’en Pons. Molta gent es pregunta d ’on els ve el nom, a aquestes roques. Oralment hem recollit una explicaci ó que té més de llegenda que de fet documentat. Diu que a comen çament del segle  XX , quan es van posar de moda els banys de mar, la minyona d ’una fam ília d’estiuejants es va anar a banyar a aquest indret i se li va quedar el peu atrapat entre les roques. La noia va demanar auxili i un tal senyor Pons que passava per all à la va ajudar a treure el peu de l ’esvoranc. Des d’aleshores se les coneix com les Roques d ’en Pons. És possible... Per ò, segurament, corren altres explicacions sobre l’origen d’aquest topònim que algun dia valdria la pena investigar.

Quin xicot de la marina  no s ’ ’ha  ha sentit pescador?   Jo, com els altres, hi queia, tamb é  é a aquesta afici ó  ó.  Cap el torrent de can Boba  me ’ n anava un demat í . Escullo una canya dreta  i amb un cimerol ben fi.  Amb un ganivet de ferro  i del tot desmanegat  repelava aquella canya  que era una preciositat. (...) 

Lligo el cordill a la canya   posant-hi un pel excel ·lent  i amb un ham de mitja mosca  cap a la sorra corrent. Primera feina que em toca  e  squer cercar;  é s la de l ’ ’esquer uns cucs prims que a la bromera  se solen sempre trobar..  Amb tota cura procuro  recobrir l ’ ’ ham ham amb un cuc  i el tiro amb mes pobres forces  tan mar endintre com puc. I la santa paci è  ència  ncia ma companyona sigu é  é , esperant una i altra hora  aquell peixet que no ve...

Sempre s’ha dit que les Roques d ’en Pons van quedar soterrades quan es va construir el port, l ’any 1972. Però en Joan Lloveras, pescador ja jubilat, ens diu que va ser la Renfe qui primer les va malmetre, abocant tones de roques a la platja per refor çar la via del tren i protegir-la dels temporals. La construcci ó del port les va acabar de tapar.

(DE C ARA  ARA A  M AR , 1930) Les Roques d’en Pons, actualment soterrades pel port.

-82-

-83-

Malgrat els materials sofisticats amb qu è es fabriquen les canyes de pescar modernes, el principi b àsic d’aquests sistema de pesca continua sent el mateix des de fa centenars d’anys: un fil amb un ham subjectat a l ’extrem d’una canya. I ara per ara, no hi ha res que substitueixi l ’habilitat i els coneixements del pescador, la majoria dels quals venen de lluny. El poeta Mas i Abril recull la tradici ó de fer-se un mateix la canya de pescar en un dels seus poemes dedicat al pescador de canya, del qual en reprodu ï m uns fragments:

Quin xicot de la marina  no s ’ ’ha  ha sentit pescador?   Jo, com els altres, hi queia, tamb é  é a aquesta afici ó  ó.  Cap el torrent de can Boba  me ’ n anava un demat í . Escullo una canya dreta  i amb un cimerol ben fi.  Amb un ganivet de ferro  i del tot desmanegat  repelava aquella canya  que era una preciositat. (...) 

Lligo el cordill a la canya   posant-hi un pel excel ·lent  i amb un ham de mitja mosca  cap a la sorra corrent. Primera feina que em toca  e  squer cercar;  é s la de l ’ ’esquer uns cucs prims que a la bromera  se solen sempre trobar..  Amb tota cura procuro  recobrir l ’ ’ ham ham amb un cuc  i el tiro amb mes pobres forces  tan mar endintre com puc. I la santa paci è  ència  ncia ma companyona sigu é  é , esperant una i altra hora  aquell peixet que no ve...

 A Premià de Mar, un dels llocs preferits dels pescadors de canya eren les desaparegudes Roques d’en Pons. Molta gent es pregunta d ’on els ve el nom, a aquestes roques. Oralment hem recollit una explicaci ó que té més de llegenda que de fet documentat. Diu que a comen çament del segle  XX , quan es van posar de moda els banys de mar, la minyona d ’una fam ília d’estiuejants es va anar a banyar a aquest indret i se li va quedar el peu atrapat entre les roques. La noia va demanar auxili i un tal senyor Pons que passava per all à la va ajudar a treure el peu de l ’esvoranc. Des d’aleshores se les coneix com les Roques d ’en Pons. És possible... Per ò, segurament, corren altres explicacions sobre l’origen d’aquest topònim que algun dia valdria la pena investigar. Sempre s’ha dit que les Roques d ’en Pons van quedar soterrades quan es va construir el port, l ’any 1972. Però en Joan Lloveras, pescador ja jubilat, ens diu que va ser la Renfe qui primer les va malmetre, abocant tones de roques a la platja per refor çar la via del tren i protegir-la dels temporals. La construcci ó del port les va acabar de tapar.

(DE C ARA  ARA A  M AR , 1930) Les Roques d’en Pons, actualment soterrades pel port.

-82-

-83-

Pescadors d’ofici Des de l’època visigòtica fins prop del segle  XVIII gaireb é no hi ha dades de l ’activitat pesquera a la nostra costa. Sabem, per ò, que a l ’edat mitjana els pescadors estaven sotmesos al domini dels senyors feudals i dels monestirs. Tamb Tamb é hi havia poblacions que estaven sota la jurisdicci ó del rei, propietari formal del mar. Com en el cas de la pagesia, aquesta relaci ó de vassallatge dels pescadors es tradu ï a en tributs que tenien l ’obligació de satisfer. Aix ò volia dir haver de sortir a pescar per proveir la taula del senyor feudal amb una part de les captures. O haver de pagar l ’anomenat “delme del peix”, una mena d ’impost que equivalia a la desena part dels guanys obtinguts amb la venda del peix. Aquesta situaci ó es va mantenir vigent fins que es van derogar els privilegis feudals sobre les pesqueres l ’any 1817. Com aquell que diu, fa quatre dies!  A més del vassallatge feudal, els pescadors de la nostra costa, i els de tota aquesta banda del Mediterrani, Mediterrani, van haver de suportar els continus atacs dels pirates. La por a les r àtzies dels pirates moros, que assaltaven els nuclis poblats i s ’enduien presoners per vendre ’ls com a esclaus al nord d’À frica, frica, feia que la majoria de la poblaci ó visqués a l’interior, lluny de la costa. La pirateria va ser una veritable plaga, no nom és per a la pesca, sin ó per a les activitats marítimes en general, fins m és enllà del segon ter ç del segle  XVIII. Es tenen not ícies d’un atac de pirates davant de Matar ó el 1762, en què una barca de Sitges, empaitada per una embarcació de moros algerians, es va haver de refugiar a la platja. I l ’any 1778 el governador de Girona va comunicar unes ordres als batlles i regidors de les poblacions de la costa que obligaven a tothom que descobr ís embarcacions de moros o en tingu és notícia, a donar el corresponent av ís, sota la multa de vint-i-cinc lliures en cas d ’incompliment.

-84-

Un xabec pirata perseguint una presa? (Torre de St. Jaume, Premià de Dalt).

-85-

Pescadors d’ofici Des de l’època visigòtica fins prop del segle  XVIII gaireb é no hi ha dades de l ’activitat pesquera a la nostra costa. Sabem, per ò, que a l ’edat mitjana els pescadors estaven sotmesos al domini dels senyors feudals i dels monestirs. Tamb Tamb é hi havia poblacions que estaven sota la jurisdicci ó del rei, propietari formal del mar. Com en el cas de la pagesia, aquesta relaci ó de vassallatge dels pescadors es tradu ï a en tributs que tenien l ’obligació de satisfer. Aix ò volia dir haver de sortir a pescar per proveir la taula del senyor feudal amb una part de les captures. O haver de pagar l ’anomenat “delme del peix”, una mena d ’impost que equivalia a la desena part dels guanys obtinguts amb la venda del peix. Aquesta situaci ó es va mantenir vigent fins que es van derogar els privilegis feudals sobre les pesqueres l ’any 1817. Com aquell que diu, fa quatre dies!  A més del vassallatge feudal, els pescadors de la nostra costa, i els de tota aquesta banda del Mediterrani, Mediterrani, van haver de suportar els continus atacs dels pirates. La por a les r àtzies dels pirates moros, que assaltaven els nuclis poblats i s ’enduien presoners per vendre ’ls com a esclaus al nord d’À frica, frica, feia que la majoria de la poblaci ó visqués a l’interior, lluny de la costa. La pirateria va ser una veritable plaga, no nom és per a la pesca, sin ó per a les activitats marítimes en general, fins m és enllà del segon ter ç del segle  XVIII. Es tenen not ícies d’un atac de pirates davant de Matar ó el 1762, en què una barca de Sitges, empaitada per una embarcació de moros algerians, es va haver de refugiar a la platja. I l ’any 1778 el governador de Girona va comunicar unes ordres als batlles i regidors de les poblacions de la costa que obligaven a tothom que descobr ís embarcacions de moros o en tingu és notícia, a donar el corresponent av ís, sota la multa de vint-i-cinc lliures en cas d ’incompliment.

-84-

Un xabec pirata perseguint una presa? (Torre de St. Jaume, Premià de Dalt).

-85-

Cap a finals del segle  XVIII la pirateria va anar de baixa definitivament i la gent va començar a perdre la por a establir-se prop de la costa. La pesca tenia aleshores molta importància a tota la prov íncia marítima de Matar ó, a la qual pertanyia Premi à. Des de molt antic, la pesca havia contribu ï t al desenvolupament dels nuclis urbans costaners, que havien estat –i alguns encara ho eren – senzills barris de pescadors dels pobles “de munt” o “de dalt”. Aquests pescadors, agrupats en gremis, serien els principals impulsors dels processos d ’independència de les poblacions de mar. En aquesta època –primera meitat del segle  XVIII– Premià encara era un sol municipi. Hi ha documents en qu è els habitants del ve ï nat nat de mar demanen erigir-se en parròquia aut ònoma de la de dalt. Per ò aquesta no accedeix si no obt é una prim ícia sobre la pesca, la principal activitat dels premianencs de mar. Per tant, segurament, la divisió entre els premianencs de dalt i de mar ja era anterior a la data en qu è es va fer oficial, el 1836. La separaci ó de parròquies es va produir uns quants anys després, el 1841. Les primeres dades sobre el nombre de premianencs dedicats a la pesca provenen del cadastre del 1728. Aquell any hi havia enregistrats a Premi à 29 pescadors, que representaven gaireb é el 16% de la poblaci ó treballadora. La pesca era la segona activitat professional, molt per sota de la pagesia que ocupava el 57% de la poblaci ó activa i era el grup social m és important a Premi à. Molts pescadors, per ò, tenien un petit tros de terra, on generalment hi conreaven vinyes, que no exigeixen tanta dedicació com altres conreus. D ’aquesta manera podien compaginar la feina del camp amb la pesca.

-86-

Els pescadors, impulsors de la independència dels barris de mar.

-87-

Cap a finals del segle  XVIII la pirateria va anar de baixa definitivament i la gent va començar a perdre la por a establir-se prop de la costa. La pesca tenia aleshores molta importància a tota la prov íncia marítima de Matar ó, a la qual pertanyia Premi à. Des de molt antic, la pesca havia contribu ï t al desenvolupament dels nuclis urbans costaners, que havien estat –i alguns encara ho eren – senzills barris de pescadors dels pobles “de munt” o “de dalt”. Aquests pescadors, agrupats en gremis, serien els principals impulsors dels processos d ’independència de les poblacions de mar. En aquesta època –primera meitat del segle  XVIII– Premià encara era un sol municipi. Hi ha documents en qu è els habitants del ve ï nat nat de mar demanen erigir-se en parròquia aut ònoma de la de dalt. Per ò aquesta no accedeix si no obt é una prim ícia sobre la pesca, la principal activitat dels premianencs de mar. Per tant, segurament, la divisió entre els premianencs de dalt i de mar ja era anterior a la data en qu è es va fer oficial, el 1836. La separaci ó de parròquies es va produir uns quants anys després, el 1841. Les primeres dades sobre el nombre de premianencs dedicats a la pesca provenen del cadastre del 1728. Aquell any hi havia enregistrats a Premi à 29 pescadors, que representaven gaireb é el 16% de la poblaci ó treballadora. La pesca era la segona activitat professional, molt per sota de la pagesia que ocupava el 57% de la poblaci ó activa i era el grup social m és important a Premi à. Molts pescadors, per ò, tenien un petit tros de terra, on generalment hi conreaven vinyes, que no exigeixen tanta dedicació com altres conreus. D ’aquesta manera podien compaginar la feina del camp amb la pesca.

-86-

Els pescadors, impulsors de la independència dels barris de mar.

-87-

Curiosament, Curiosament, en el cadastre del 1736 s ’observa que la gent de mar censada a Premi à va disminuir en relaci ó al cadastre anterior: del 16% van passar a ser nom és el 9% dels treballadors censats. Aquesta brusca disminució del nombre de pescadors i mariners s’atribueix a diverses causes. Una és la possibilitat que molts pescadors s ’haguessin posat a treballar la terra a jornal, en un temps favorable per al conreu de la vinya. Una altra podria ser, precisament, les incursions dels pirates barbarescos que, com hem dit abans, van sovintejar a la nostra costa fins a la segona meitat del segle  XVIII. I una tercera causa podrien ser les contínues lleves de gent mar per lluitar a la marina reial, en les guerres contra Anglaterra. L’any 1751 el rei Carles III va decretar les Ordenanzas de Matr í  c  ula que regulaven el ícula  reclutament de la marineria per al servei de les naus reials. Aquestes ordenances obligaven a tots els membres dels gremis de mar –o “   gremios de mareantes ”  ”,  com tamb é se’n deien– a estar inscrits a la Matr ícula i a servir a l  Armada  ’Armada del Rei. Aquest servei es decidia per sorteig entre tots els matriculats. Premià pertanyia a la prov íncia marítima de Matar ó, que comprenia el tros de costa que va de Montgat fins a Tossa. Els inspectors de la Matr ícula passaven les revistes generals de matr ícules en qu è hi consignaven el nombre i situaci ó de la gent de mar i de mestran ça –mestres d’aixa, calafats, etc. – que hi havia a cadascuna de les prov íncies marítimes de Catalunya. Gr àcies a una d ’aquestes inspeccions, feta el 1754, s’ha pogut saber que Premi à tenia 65 homes de mar censats: 41 mariners i 24 patrons, tots ells de barques de pesca. En canvi, no hi consten patrons d ’embarcacions comercials, potser perqu è no n’hi havia cap. Tampoc no hi figura cap mestran ça o petit taller dedicat a la construcci ó d’embarcacions. I la revista de l ’any 1765 ens diu que a Premi à hi havia 46 mariners, 24 patrons i 5 nois.

-88-

La sempre feixuga tasca de la treta a força de braços.

-89-

Curiosament, Curiosament, en el cadastre del 1736 s ’observa que la gent de mar censada a Premi à va disminuir en relaci ó al cadastre anterior: del 16% van passar a ser nom és el 9% dels treballadors censats. Aquesta brusca disminució del nombre de pescadors i mariners s’atribueix a diverses causes. Una és la possibilitat que molts pescadors s ’haguessin posat a treballar la terra a jornal, en un temps favorable per al conreu de la vinya. Una altra podria ser, precisament, les incursions dels pirates barbarescos que, com hem dit abans, van sovintejar a la nostra costa fins a la segona meitat del segle  XVIII. I una tercera causa podrien ser les contínues lleves de gent mar per lluitar a la marina reial, en les guerres contra Anglaterra. L’any 1751 el rei Carles III va decretar les Ordenanzas de Matr í  c  ula que regulaven el ícula  reclutament de la marineria per al servei de les naus reials. Aquestes ordenances obligaven a tots els membres dels gremis de mar –o “   gremios de mareantes ”  ”,  com tamb é se’n deien– a estar inscrits a la Matr ícula i a servir a l  Armada  ’Armada del Rei. Aquest servei es decidia per sorteig entre tots els matriculats. Premià pertanyia a la prov íncia marítima de Matar ó, que comprenia el tros de costa que va de Montgat fins a Tossa. Els inspectors de la Matr ícula passaven les revistes generals de matr ícules en qu è hi consignaven el nombre i situaci ó de la gent de mar i de mestran ça –mestres d’aixa, calafats, etc. – que hi havia a cadascuna de les prov íncies marítimes de Catalunya. Gr àcies a una d ’aquestes inspeccions, feta el 1754, s’ha pogut saber que Premi à tenia 65 homes de mar censats: 41 mariners i 24 patrons, tots ells de barques de pesca. En canvi, no hi consten patrons d ’embarcacions comercials, potser perqu è no n’hi havia cap. Tampoc no hi figura cap mestran ça o petit taller dedicat a la construcci ó d’embarcacions. I la revista de l ’any 1765 ens diu que a Premi à hi havia 46 mariners, 24 patrons i 5 nois.

La sempre feixuga tasca de la treta a força de braços.

-88-

-89-

Un inspector de matr ícules, Manuel de Zaldive, responsable de la revista general del 1773 i funcionari molt competent en la seva feina, va deixar escrit un reglament amb tota una s èrie de disposicions per al bon funcionament de la matr ícula i una normativa per al r ègim dels gremis de la gent de mar a tota la prov  íncia. És un document molt valu ós per con èixer alguns costums i pr àctiques propis de la marineria, la navegació i la pesca durant el segle  XVIII a la nostra costa.

La pesca de sardinals va ser l ’ofici de mar m és important de la comarca fins a la generalitzaci ó de les teranyines a partir de la guerra civil. Els sardinals eren unes xarxes que es feien servir per a pescar sardina i seit ó, aprofitant els moviments migratoris d’aquests peixos. El reglament del segle  XVIII establia que podien utilitzar-se des de la posta de sol fins a l ’alba, per ò sense calar mai la xarxa al fons. Nom és podien usar-se en qualsevol hora del dia d ’octubre a gener. Era un sistema de pesca molt profit ós, tant per l ’abastament local com per a l ’exportaci ó que en feien a França. Els guanys dels sardinals s ’havien de distribuir aplicant-ne dues part a l ’art, una altra a l ’embarcació i la resta a parts iguals entre el patr ó, els dos o tres homes que portés i el noi.

 Al reglament de Zaldive s ’hi contempla l ’activitat de la pesca a la prov íncia mar ítima de Matar ó d’una manera molt minuciosa. S ’hi expressen els diversos arts o sistemes de pesca q ue es feien s ervir a totes les platges. Tamb Tamb é s’hi descriuen els ormeigs i les seves caracter ístiques principals, la manera d ’utilitzar-los i l ’època apropiada. I s’hi consignen les penes a qu è s’exposaven aquells que pesquessin amb arts prohibits o ho fessin fora de temporada. El palangre i els sardinals eren, segons l ’esmentat reglament, dos dels arts de pesca més corrents a la nostra costa cap a l ’últim quart del segle  XVIII . El palangre palangre és un art molt antic que consisteix en un fil molt llarg del qual penja un enfilall d ’hams. Requeria un llagut de seixanta quintars, amb un patr ó, tres homes i un miny ó. Els guanys obtinguts amb la venda del peix, un cop dedu  ï t l ’import de l ’esquer i les despeses de ribatge –si n’hi havia –, es repartien segons el tradicional sistema de parts. Una quarta part era per l ’art, és a dir, pel seu propietari; i les tres parts restants s’havien de repartir entre el patr ó i la gent a parts iguals. Al miny  ó se li havia de donar all ò que mereix és “   por su cuerpo y trabajo ”  ” . El sistema de les parts encara es manté vigent.

 A banda d ’aquests dos arts, tamb é s’utilitzaven l ’aixàvega, el bolitx, la trainya, la solta, les nanses, les batudes i la fitora. Molts d ’aquests arts de pesca han arribat gairebé intactes fins als nostres dies. La pesca artesanal és un art i un ofici que ha passat de pares a fills, generaci ó darrera una altra, des dels temps m és remots. La introducció del motor i l ’invent de les portes per mantenir la boca de la xarxa oberta va imposar la pesca de r òssec, que es va estendre per tot arreu. Abans que s ’inventessin les portes es pescava amb dues barques, cadascuna de les quals estirava una de les cames de l’art perqu è s’arrossegués obert pel fons. A l ’època de la vela, totes dues barques, aparellades amb vela llatina, havien de navegar alhora i perfectament sincronitzades.  Això dóna una idea de la per ícia que havien de tenir aquells patrons. La pesca a r òssec practicada amb embarcacions cada cop m és potents va convertir aquesta activitat en una aut èntica ind ústria que ho ha capgirat tot. Per ò aquest ja és un salt massa gran en el temps i no volem anar tan lluny.

-90-

-91-

Un inspector de matr ícules, Manuel de Zaldive, responsable de la revista general del 1773 i funcionari molt competent en la seva feina, va deixar escrit un reglament amb tota una s èrie de disposicions per al bon funcionament de la matr ícula i una normativa per al r ègim dels gremis de la gent de mar a tota la prov  íncia. És un document molt valu ós per con èixer alguns costums i pr àctiques propis de la marineria, la navegació i la pesca durant el segle  XVIII a la nostra costa.  Al reglament de Zaldive s ’hi contempla l ’activitat de la pesca a la prov íncia mar ítima de Matar ó d’una manera molt minuciosa. S ’hi expressen els diversos arts o sistemes de pesca q ue es feien s ervir a totes les platges. Tamb Tamb é s’hi descriuen els ormeigs i les seves caracter ístiques principals, la manera d ’utilitzar-los i l ’època apropiada. I s’hi consignen les penes a qu è s’exposaven aquells que pesquessin amb arts prohibits o ho fessin fora de temporada.

La pesca de sardinals va ser l ’ofici de mar m és important de la comarca fins a la generalitzaci ó de les teranyines a partir de la guerra civil. Els sardinals eren unes xarxes que es feien servir per a pescar sardina i seit ó, aprofitant els moviments migratoris d’aquests peixos. El reglament del segle  XVIII establia que podien utilitzar-se des de la posta de sol fins a l ’alba, per ò sense calar mai la xarxa al fons. Nom és podien usar-se en qualsevol hora del dia d ’octubre a gener. Era un sistema de pesca molt profit ós, tant per l ’abastament local com per a l ’exportaci ó que en feien a França. Els guanys dels sardinals s ’havien de distribuir aplicant-ne dues part a l ’art, una altra a l ’embarcació i la resta a parts iguals entre el patr ó, els dos o tres homes que portés i el noi.

El palangre i els sardinals eren, segons l ’esmentat reglament, dos dels arts de pesca més corrents a la nostra costa cap a l ’últim quart del segle  XVIII . El palangre palangre és un art molt antic que consisteix en un fil molt llarg del qual penja un enfilall d ’hams. Requeria un llagut de seixanta quintars, amb un patr ó, tres homes i un miny ó. Els guanys obtinguts amb la venda del peix, un cop dedu  ï t l ’import de l ’esquer i les despeses de ribatge –si n’hi havia –, es repartien segons el tradicional sistema de parts. Una quarta part era per l ’art, és a dir, pel seu propietari; i les tres parts restants s’havien de repartir entre el patr ó i la gent a parts iguals. Al miny  ó se li havia de donar all ò que mereix és “   por su cuerpo y trabajo ”  ” . El sistema de les parts encara es manté vigent.

 A banda d ’aquests dos arts, tamb é s’utilitzaven l ’aixàvega, el bolitx, la trainya, la solta, les nanses, les batudes i la fitora. Molts d ’aquests arts de pesca han arribat gairebé intactes fins als nostres dies. La pesca artesanal és un art i un ofici que ha passat de pares a fills, generaci ó darrera una altra, des dels temps m és remots. La introducció del motor i l ’invent de les portes per mantenir la boca de la xarxa oberta va imposar la pesca de r òssec, que es va estendre per tot arreu. Abans que s ’inventessin les portes es pescava amb dues barques, cadascuna de les quals estirava una de les cames de l’art perqu è s’arrossegués obert pel fons. A l ’època de la vela, totes dues barques, aparellades amb vela llatina, havien de navegar alhora i perfectament sincronitzades.  Això dóna una idea de la per ícia que havien de tenir aquells patrons. La pesca a r òssec practicada amb embarcacions cada cop m és potents va convertir aquesta activitat en una aut èntica ind ústria que ho ha capgirat tot. Per ò aquest ja és un salt massa gran en el temps i no volem anar tan lluny.

-90-

-91-

El naixement d ’un poble Com ja s’ha dit i és prou conegut, Premi à de Mar va n éixer com a barri de mar del poble de Sant Pere de Premi à. Primer es van aixecar unes quantes barraques de pescadors, per a guardar-hi els estris de pesca. I a poc a poc va anar creixent un nucli urbà. Can Batlle va ser una de les primeres cases que s ’hi van construir, juntament amb can Manent i una altra que es trobava davant del desaparegut Bellamar. Can Batlle data del 1626 i actualment és l’edificació més antiga de Premi à de Mar. Can Manent és del 1634 i est à situada als terrenys aleshores coneguts com la Barraca d ’en Roig. Tenia vinyes que anaven des de la fa çana fins al mar. Tamb é tenia tarongers, com els que es podien trobar al llarg de tota la vall premianenca.

 Avarar i traure eren el pa de cada dia dels pescadors.

-92-

Can Manent va ser parada de dilig ència en el recorregut que es feia de Barcelona a Perpiny à. I a partir del 1687 va tenir dret a fleca, taverna i fonda; és a dir que feia les funcions d’una posta de carretera i atenia viatgers i cavalleries. Les activitats econ òmiques de la fam ília Manent van incloure el transport, ja que tenien carro, amb el qual van col ·laborar aportant pedres a la construcci ó de la l ínia del ferrocarril entre Barcelona i Matar ó. La fam ília Manent, una de les m és antigues de Premi à, amb arrels al poble des de fa 500 anys, va tenir una import ància cabdal en la independència del barri de mar de Premi à. Els Manent van donar els terrenys on s ’hi van construir l’Església i l Ajuntament,  ’ Ajuntament, pals de paller del nou municipi de Premi à de Mar, independent des del 1836.

-93-

El naixement d ’un poble Com ja s’ha dit i és prou conegut, Premi à de Mar va n éixer com a barri de mar del poble de Sant Pere de Premi à. Primer es van aixecar unes quantes barraques de pescadors, per a guardar-hi els estris de pesca. I a poc a poc va anar creixent un nucli urbà. Can Batlle va ser una de les primeres cases que s ’hi van construir, juntament amb can Manent i una altra que es trobava davant del desaparegut Bellamar. Can Batlle data del 1626 i actualment és l’edificació més antiga de Premi à de Mar. Can Manent és del 1634 i est à situada als terrenys aleshores coneguts com la Barraca d ’en Roig. Tenia vinyes que anaven des de la fa çana fins al mar. Tamb é tenia tarongers, com els que es podien trobar al llarg de tota la vall premianenca.

 Avarar i traure eren el pa de cada dia dels pescadors.

Can Manent va ser parada de dilig ència en el recorregut que es feia de Barcelona a Perpiny à. I a partir del 1687 va tenir dret a fleca, taverna i fonda; és a dir que feia les funcions d’una posta de carretera i atenia viatgers i cavalleries. Les activitats econ òmiques de la fam ília Manent van incloure el transport, ja que tenien carro, amb el qual van col ·laborar aportant pedres a la construcci ó de la l ínia del ferrocarril entre Barcelona i Matar ó. La fam ília Manent, una de les m és antigues de Premi à, amb arrels al poble des de fa 500 anys, va tenir una import ància cabdal en la independència del barri de mar de Premi à. Els Manent van donar els terrenys on s ’hi van construir l’Església i l Ajuntament,  ’ Ajuntament, pals de paller del nou municipi de Premi à de Mar, independent des del 1836.

-92-

-93-

L’economista i agr ònom brit ànic Arthur Young, en el seu Viatge a Catalunya  del 1787, descriu així el paisatge que va veure en passar per Premi à:

en dos. Però aquesta no es faria efectiva fins al 1836, any de la constituci ó del primer  Ajuntament de Premi à de Mar. I el 1841 tindria lloc la separaci ó religiosa de les dues parròquies. Premià de Mar s’havia convertit, ara s í, en un municipi del tot independent.

Molts vaixells i xarxes de pesca, amb fileres de bones cases blanques a la vora del  mar. I, mentre els homes s ó n a pescar, les dones s ’ ’ afanyen afanyen fent punta. I el Diccionario Geogr á  á fico   Universal  del 1832 en fa aquesta refer ència:

 Ara, la pres ència de gent de mar en el nou municipi era aclaparadora. En el cens de l’any 1875 hi havia registrats 170 mariners i 85 pilots, que constitu ï en en prop del 62% de la poblaci ó treballadora. Els pagesos, en canvi, no arribaven al 7%.

La Industria de Premi á  á de Abajo es la navegaci ó n y la pesca; con este objeto salen  cada a ñ  ño  muchas barcas hacia Francia.

La pesca i la navegaci ó formen part, doncs, de l ’essència marinera de Premi à de Mar i del seu origen com a municipi independent. El barri de mar de Premi à va anar creixent gr àcies a la pesca i al comer ç de cabotatge. Despr és s’hi afegiria l ’empenta econòmica del comer ç amb Amèrica, a l ’època daurada de la navegaci ó a vela. I l ’impuls definitiu el donaria la industrialitzaci ó, amb la instal ·lació de diverses f àbriques i l’arribada del ferrocarril. Aquest proc és va fer que al barri de mar de Premi à es visqués una vida més activa, vinculada al comer ç i a la ind ústria, força diferent del concepte tradicional agrari que es vivia a les zones de dalt. Aix ò va fer que la gent de mar volgu és decidir els seus afers pel seu compte i es va anar estenent un sentiment segregacionista. En conseqüència, l’any 1826, un tal Jos é Vallespí, en nom de vint-i-sis ve ï ns, ns, “ as  as í  í terres-  tres como mar í  t imos del vecindario de San Crist ó bal bal de Premi à  ítimos à,  llamado de Mar, hoy parte  integrante de Sant Pedro de Premi à , llamado de Dalt ” , demanava la partici ó del municipi

La pesca i la indústria van fer créixer el barri de mar de Premià.

-94-

-95-

L’economista i agr ònom brit ànic Arthur Young, en el seu Viatge a Catalunya  del 1787, descriu així el paisatge que va veure en passar per Premi à:

Molts vaixells i xarxes de pesca, amb fileres de bones cases blanques a la vora del  mar. I, mentre els homes s ó n a pescar, les dones s ’ ’ afanyen afanyen fent punta. I el Diccionario Geogr á  á fico   Universal  del 1832 en fa aquesta refer ència:

en dos. Però aquesta no es faria efectiva fins al 1836, any de la constituci ó del primer  Ajuntament de Premi à de Mar. I el 1841 tindria lloc la separaci ó religiosa de les dues parròquies. Premià de Mar s’havia convertit, ara s í, en un municipi del tot independent.  Ara, la pres ència de gent de mar en el nou municipi era aclaparadora. En el cens de l’any 1875 hi havia registrats 170 mariners i 85 pilots, que constitu ï en en prop del 62% de la poblaci ó treballadora. Els pagesos, en canvi, no arribaven al 7%.

La Industria de Premi á  á de Abajo es la navegaci ó n y la pesca; con este objeto salen  cada a ñ  ño  muchas barcas hacia Francia.

La pesca i la navegaci ó formen part, doncs, de l ’essència marinera de Premi à de Mar i del seu origen com a municipi independent. El barri de mar de Premi à va anar creixent gr àcies a la pesca i al comer ç de cabotatge. Despr és s’hi afegiria l ’empenta econòmica del comer ç amb Amèrica, a l ’època daurada de la navegaci ó a vela. I l ’impuls definitiu el donaria la industrialitzaci ó, amb la instal ·lació de diverses f àbriques i l’arribada del ferrocarril. Aquest proc és va fer que al barri de mar de Premi à es visqués una vida més activa, vinculada al comer ç i a la ind ústria, força diferent del concepte tradicional agrari que es vivia a les zones de dalt. Aix ò va fer que la gent de mar volgu és decidir els seus afers pel seu compte i es va anar estenent un sentiment segregacionista. En conseqüència, l’any 1826, un tal Jos é Vallespí, en nom de vint-i-sis ve ï ns, ns, “ as  as í  í terres-  tres como mar í  t imos del vecindario de San Crist ó bal bal de Premi à  ítimos à,  llamado de Mar, hoy parte  integrante de Sant Pedro de Premi à , llamado de Dalt ” , demanava la partici ó del municipi

La pesca i la indústria van fer créixer el barri de mar de Premià.

-94-

-95-

Les cases de pescadors

prove ï da da sovint per un dip òsit d’aigua de mina. Al pis de dalt hi havia tres habitacions, la del davant o alcova, composta de l ’espai per al matrimoni i una separaci ó destinada al nad ó; l ’habitació del mig amb el tinell, aprofitant la volta d ’escala que servia per a guardar-hi trastos, i l ’habitació del darrera.

L’origen mariner de Premi à de Mar tamb é va definir la fisonomia del poble, l ’aspecte dels carrers del nucli antic, que s ón semblants als d ’altres viles marineres del Maresme. A partir del segles  XVII i  XVIII, al llarg de la costa de Llevant, es van anar construint els pobles de mar. Una renglera de cases encarades a mar, amb un hortet al davant i algunes ac àcies. Al darrera, l ’eixida o badiu, amb un llimoner, un mandariner o un taronger. Al fons, el safareig per rentar la roba i la comuna. N ’hi havia que tenien pou i altres treien l ’aigua dels pous que hi havia al mig de molts carrers. Les cases, de fa çanes blanques i parets de t àpia, s’arrengleraven una al costat de l ’altra. Tenien les entrades amples per poder entrar-hi els estris de pesca i en algunes, fins i tot, la barca; i una porta de fusta massissa amb un forrellat que la tancava del tot i una cadena per deixar-la mig oberta per ò sense accés. A la part superior de la fa çana hi havia una sola finestra, m és aviat petita. I tant portes com finestres tenien dintells de pedra, i en molts casos estaven rematades per una franja blava que les emmarcava. S’anomenaven “cases de cos”. Un cos correspon a una amplada de cinc metres de façana per un fond ària indeterminada, depenent del terreny.  A baix, a l ’entrada, s’hi guardaven els estris de pesca; i en dies de mal temps s ’hi feien nanses, s’hi reparaven ralls i xarxes, i s ’hi preparaven els aparells per a la pesca. A la planta baixa, passada l ’entrada, hi havia l ’escala per anar al pis de dalt i el sotaescala, de vegades rebost, de vegades estufa per guardar-hi el llevat del pa. Despr és venia la cuina menjador amb la pastera, i a continuaci ó, sota la campana, el forn, la llar i els fogons. A sota de la finestra, de cara l ’eixida, la pica de rentar plats, amb una aixeta

-96-

S’ha conservat un inventari dels b éns d’un pescador premianenc, fet el 13 de setembre de 1721, que dóna idea de la senzillesa i austeritat amb qu è vivien els pescadors al segle  XVIII. INV NVENT ENTARI DEL DELS S BÉN S D E S ALVADOR  ESTIBALT, PREMI À , FE FET T EL 13 DE SET SETEMB EMBRE RE DE 1721

PESCADOR PESC ADOR DE  A l’entrada de la casa 

5 nances noves, 30 palangres de mitja qualitat, 15 de mitja bordera i 15 de menuts, 3 sirgues  ànem, i una orsera de c à  n  em, 3 peces de sardinals, un de darrera qualitat i dos de mitja qualitat. En la cuina de la casa  1 olla de ferro usada, 1 caldera usada, 1 pastera usada, 1 sort de plats de terra, 1 sort de  culleres de fusta i olles de terra. En el celler  ó tes àrregues,  rregues, 3 b ó  ótes 1 cup amb son brescat de fusta tot nou, 1 altre cup xic, 4 b ó  tes de 7 c à  t es de 5  àrregues,  rregues, 1 b ó  óta àrregues.  rregues. c à  t a de 3 c à  En lo  “ aposento  aposento ”  ” del damunt de l ’  ’ entrada  entrada  ànoves,  noves, 1 flassada, tot  1 caixa amb: 4 tovalles, 4 eixugamans, 4 coixineres, 4 tovalloles, 2 v à  ànem,  nem, 1 gambet ó  ó,  1 capot  usat, 1 cofre, 2 llits usats amb ses m à rfegues, rfegues, 12 rams de fil de c à  i unes calces, tot usat.

-97-

Les cases de pescadors L’origen mariner de Premi à de Mar tamb é va definir la fisonomia del poble, l ’aspecte dels carrers del nucli antic, que s ón semblants als d ’altres viles marineres del Maresme. A partir del segles  XVII i  XVIII, al llarg de la costa de Llevant, es van anar construint els pobles de mar. Una renglera de cases encarades a mar, amb un hortet al davant i algunes ac àcies. Al darrera, l ’eixida o badiu, amb un llimoner, un mandariner o un taronger. Al fons, el safareig per rentar la roba i la comuna. N ’hi havia que tenien pou i altres treien l ’aigua dels pous que hi havia al mig de molts carrers. Les cases, de fa çanes blanques i parets de t àpia, s’arrengleraven una al costat de l ’altra. Tenien les entrades amples per poder entrar-hi els estris de pesca i en algunes, fins i tot, la barca; i una porta de fusta massissa amb un forrellat que la tancava del tot i una cadena per deixar-la mig oberta per ò sense accés. A la part superior de la fa çana hi havia una sola finestra, m és aviat petita. I tant portes com finestres tenien dintells de pedra, i en molts casos estaven rematades per una franja blava que les emmarcava. S’anomenaven “cases de cos”. Un cos correspon a una amplada de cinc metres de façana per un fond ària indeterminada, depenent del terreny.  A baix, a l ’entrada, s’hi guardaven els estris de pesca; i en dies de mal temps s ’hi feien nanses, s’hi reparaven ralls i xarxes, i s ’hi preparaven els aparells per a la pesca. A la planta baixa, passada l ’entrada, hi havia l ’escala per anar al pis de dalt i el sotaescala, de vegades rebost, de vegades estufa per guardar-hi el llevat del pa. Despr és venia la cuina menjador amb la pastera, i a continuaci ó, sota la campana, el forn, la llar i els fogons. A sota de la finestra, de cara l ’eixida, la pica de rentar plats, amb una aixeta

prove ï da da sovint per un dip òsit d’aigua de mina. Al pis de dalt hi havia tres habitacions, la del davant o alcova, composta de l ’espai per al matrimoni i una separaci ó destinada al nad ó; l ’habitació del mig amb el tinell, aprofitant la volta d ’escala que servia per a guardar-hi trastos, i l ’habitació del darrera. S’ha conservat un inventari dels b éns d’un pescador premianenc, fet el 13 de setembre de 1721, que dóna idea de la senzillesa i austeritat amb qu è vivien els pescadors al segle  XVIII. INV NVENT ENTARI DEL DELS S BÉN S D E S ALVADOR  ESTIBALT, PREMI À , FE FET T EL 13 DE SET SETEMB EMBRE RE DE 1721

PESCADOR PESC ADOR DE  A l’entrada de la casa 

5 nances noves, 30 palangres de mitja qualitat, 15 de mitja bordera i 15 de menuts, 3 sirgues  ànem, i una orsera de c à  n  em, 3 peces de sardinals, un de darrera qualitat i dos de mitja qualitat. En la cuina de la casa  1 olla de ferro usada, 1 caldera usada, 1 pastera usada, 1 sort de plats de terra, 1 sort de  culleres de fusta i olles de terra. En el celler  ó tes àrregues,  rregues, 3 b ó  ótes 1 cup amb son brescat de fusta tot nou, 1 altre cup xic, 4 b ó  tes de 7 c à  t es de 5  àrregues,  rregues, 1 b ó  óta àrregues.  rregues. c à  t a de 3 c à  En lo  “ aposento  aposento ”  ” del damunt de l ’  ’ entrada  entrada  ànoves,  noves, 1 flassada, tot  1 caixa amb: 4 tovalles, 4 eixugamans, 4 coixineres, 4 tovalloles, 2 v à  ànem,  nem, 1 gambet ó  ó,  1 capot  usat, 1 cofre, 2 llits usats amb ses m à rfegues, rfegues, 12 rams de fil de c à  i unes calces, tot usat.

-96-

-97-

La devoció a Sant Crist òfol

No se sap exactament quan Sant Crist òfol va ser adoptat com a patr ó del primitiu barri de mar de Premi à, el futur Premi à de Mar. Però sí que se sap que aquest barri va aixecar una esgl ésia pròpia a fi de complir les obligacions religioses dins del seu Erecci ó  nucli urb à. Mossèn Josep Sanabre en un escrit titulat “ Erecci  ó en Parr ò  òquia  quia Indepen-  ò fol   de Premi à  à de Mar, 7 de juliol de 1841 ” , fa refer ència a un dodent de Sant Crist ò  cument que indica el seg üent: “ que ésia ò fol   fou  que la primera pedra de l ’ Esgl  Esgl é  s ia de Sant Crist ò  col ·locada el 15 de desembre de 1798, que el 10 de juliol de 1820, fetes les obres fins a  les trones, fou autoritzada com a capella p ú blica blica i s ’ ’ hi hi va celebrar la primera missa, i que  el 7 de juliol de 1841 es va segregar de Sant Pere ”  ”. 

Rememorar la relaci ó dels premianencs amb el mar i no aturar-nos davant de la portalada de l ’església parroquial de Sant Crist òfol seria passar de llarg per un dels aparadors m és importants de la nostra hist òria marinera. La portalada de l ’església és una síntesi dels or ígens de Premi à de Mar com a poble de pescadors i un s ímbol del proc és cap a la independ ència municipal. Tradicionalment, la devoci ó dels pescadors i mariners de Premi à s’ha repartit entre Sant Cristòfol i la Mare de D éu de la Cisa, als quals s ’encomanaven en cas de perill. El sant que ajuda el Nen Jes ús a passar el riu, patr ó de camins i de viatgers i advocat contra les pestes –que moltes vegades venien per mar –, és també el protector dels mariners. Aquesta devoció que els homes de mar han sentit sempre per aquest sant queda reflectida en els diversos goigs que se li han dedicat. Els Goigs a llaor del glori ó  ós  m à  àrtir ò fol    , escrits per r tir Sant Crist ò  en Francesc Mas i Abril el 1951, resumits aquí en dues estrofes, en són un bon exemple: ós,  s, la via  Empreneu, joi ó     a l ’  ’espatlla un Nin rosset. Feu la ruta per migdia  àrrega, amb la c à  r  rega, alegret. Tan bon punt a l poble entr à  v  eu  àveu  van negar-se uns pescadors... I el primer miracle obr à  r  eu, àreu, Sant Crist ò  s  !  ò fol   glori ó  ós! 

Com emp è ès  per una flama  creix el poble m é és  que abans. óna I teixits d ó  n  a de fama, bons pilots i capitans. Fan al m ó  ón   la volta entera  recordant el Nin xam ó  s  , ós, i la imatge vostra, austera, Sant Crist ò  s  !  ò fol   glori ó  ós! 

-98-

L’actual esgl ésia substitueix una antiga capella de finals del segle  XVII que hi havia en uns terrenys propietat de Can Manent, i que aquesta fam ília va donar per a construir-hi la parr òquia i l Ajuntament  ’Ajuntament del nou municipi. Els principals impulsors van ser-ne els pescadors i mariners agrupats en el Gremio de Mareantes , desitjosos de regir els seus propis destins. D’aquella antiga capella nom és se n’ha conservat la portalada, l ’element m és important del nostre temple. Est à feta de granit, del tipus “ull de serp”, que probablement prov é de l’antiga pedrera de la Cisa, i és d’estil Barroc. Els muntants estan decorats amb elements de la flora i fauna marina, fruit del fort arrelament de l ’activitat pesquera en aquest boc í de costa. A la llinda que uneix les pilastres laterals hi ha representada una escena de pesca, amb una barca de vela llatina i uns pescadors amb barretina. A la part superior hi ha la imatge de Sant Crist òfol, emmarcada per una capella amb una ornamentaci ó força ufanosa que fa la impressi ó que la imatge és d’una factura diferent a la de la resta del portal.

-99-

La devoció a Sant Crist òfol Rememorar la relaci ó dels premianencs amb el mar i no aturar-nos davant de la portalada de l ’església parroquial de Sant Crist òfol seria passar de llarg per un dels aparadors m és importants de la nostra hist òria marinera. La portalada de l ’església és una síntesi dels or ígens de Premi à de Mar com a poble de pescadors i un s ímbol del proc és cap a la independ ència municipal. Tradicionalment, la devoci ó dels pescadors i mariners de Premi à s’ha repartit entre Sant Cristòfol i la Mare de D éu de la Cisa, als quals s ’encomanaven en cas de perill. El sant que ajuda el Nen Jes ús a passar el riu, patr ó de camins i de viatgers i advocat contra les pestes –que moltes vegades venien per mar –, és també el protector dels mariners. Aquesta devoció que els homes de mar han sentit sempre per aquest sant queda reflectida en els diversos goigs que se li han dedicat. Els Goigs a llaor del glori ó  ós  m à  àrtir ò fol    , escrits per r tir Sant Crist ò  en Francesc Mas i Abril el 1951, resumits aquí en dues estrofes, en són un bon exemple: ós,  s, la via  Empreneu, joi ó     a l ’  ’espatlla un Nin rosset. Feu la ruta per migdia  àrrega, amb la c à  r  rega, alegret. Tan bon punt a l poble entr à  v  eu  àveu  van negar-se uns pescadors... I el primer miracle obr à  r  eu, àreu, Sant Crist ò  s  !  ò fol   glori ó  ós! 

Com emp è ès  per una flama  creix el poble m é és  que abans. óna I teixits d ó  n  a de fama, bons pilots i capitans. Fan al m ó  ón   la volta entera  recordant el Nin xam ó  s  , ós, i la imatge vostra, austera, Sant Crist ò  s  !  ò fol   glori ó  ós! 

-98-

No se sap exactament quan Sant Crist òfol va ser adoptat com a patr ó del primitiu barri de mar de Premi à, el futur Premi à de Mar. Però sí que se sap que aquest barri va aixecar una esgl ésia pròpia a fi de complir les obligacions religioses dins del seu Erecci ó  nucli urb à. Mossèn Josep Sanabre en un escrit titulat “ Erecci  ó en Parr ò  òquia  quia Indepen-  ò fol   de Premi à  à de Mar, 7 de juliol de 1841 ” , fa refer ència a un dodent de Sant Crist ò  cument que indica el seg üent: “ que ésia ò fol   fou  que la primera pedra de l ’ Esgl  Esgl é  s ia de Sant Crist ò  col ·locada el 15 de desembre de 1798, que el 10 de juliol de 1820, fetes les obres fins a  les trones, fou autoritzada com a capella p ú blica blica i s ’ ’ hi hi va celebrar la primera missa, i que  el 7 de juliol de 1841 es va segregar de Sant Pere ”  ”.  L’actual esgl ésia substitueix una antiga capella de finals del segle  XVII que hi havia en uns terrenys propietat de Can Manent, i que aquesta fam ília va donar per a construir-hi la parr òquia i l Ajuntament  ’Ajuntament del nou municipi. Els principals impulsors van ser-ne els pescadors i mariners agrupats en el Gremio de Mareantes , desitjosos de regir els seus propis destins. D’aquella antiga capella nom és se n’ha conservat la portalada, l ’element m és important del nostre temple. Est à feta de granit, del tipus “ull de serp”, que probablement prov é de l’antiga pedrera de la Cisa, i és d’estil Barroc. Els muntants estan decorats amb elements de la flora i fauna marina, fruit del fort arrelament de l ’activitat pesquera en aquest boc í de costa. A la llinda que uneix les pilastres laterals hi ha representada una escena de pesca, amb una barca de vela llatina i uns pescadors amb barretina. A la part superior hi ha la imatge de Sant Crist òfol, emmarcada per una capella amb una ornamentaci ó força ufanosa que fa la impressi ó que la imatge és d’una factura diferent a la de la resta del portal.

-99-

És una peça singular dins del seu g ènere, que denota una certa identificaci ó entre els elements de la pesca i el culte. Es podria dir que és una mena de portalada votiva, ja que s’hi representen el Sant, les barques i els fruits que la mar ens ofereix, en una mena de simbiosi entre la pregaria i el goig d ’obtenir els b éns necessaris per a la subsistència, material i espiritual. Durant la guerra civil l ’església de Sant Crist òfol va ser parcialment enderrocada i la portalada, que uns premianencs havien pogut rescatar de la destrucci ó, va anar a parar al Museu Mar ítim de Barcelona, on la van instal ·lar com a portal en un dels seus murs. L’any 1950, amb motiu de la reconstrucci ó del temple, se’n va demanar la devolució, però va caldre negociar amb diversos bisbes i presidents de la Diputaci ó, perquè n’oferien una c òpia en pedra artificial. Finalment, per ò, la portalada es va poder recuperar i va ser col ·locada de nou al lloc on havia estat sempre, a l ’entrada de la parr òquia de Sant Crist òfol. I qui se’n va quedar una c òpia, com a mostra d ’art d’inspiració marinera, va ser el Museu Mar ítim de Barcelona.

El 1950 la portalada de l’església va tornar al seu lloc original.

-100-

-101-

És una peça singular dins del seu g ènere, que denota una certa identificaci ó entre els elements de la pesca i el culte. Es podria dir que és una mena de portalada votiva, ja que s’hi representen el Sant, les barques i els fruits que la mar ens ofereix, en una mena de simbiosi entre la pregaria i el goig d ’obtenir els b éns necessaris per a la subsistència, material i espiritual. Durant la guerra civil l ’església de Sant Crist òfol va ser parcialment enderrocada i la portalada, que uns premianencs havien pogut rescatar de la destrucci ó, va anar a parar al Museu Mar ítim de Barcelona, on la van instal ·lar com a portal en un dels seus murs. L’any 1950, amb motiu de la reconstrucci ó del temple, se’n va demanar la devolució, però va caldre negociar amb diversos bisbes i presidents de la Diputaci ó, perquè n’oferien una c òpia en pedra artificial. Finalment, per ò, la portalada es va poder recuperar i va ser col ·locada de nou al lloc on havia estat sempre, a l ’entrada de la parr òquia de Sant Crist òfol. I qui se’n va quedar una c òpia, com a mostra d ’art d’inspiració marinera, va ser el Museu Mar ítim de Barcelona.

El 1950 la portalada de l’església va tornar al seu lloc original.

-100-

-101-

Detall d’una escena de pesca a la llinda de la portalada.

 Adorns que relacionen el culte amb l’ofici dels fidels.

-102-

-103-

Detall d’una escena de pesca a la llinda de la portalada.

 Adorns que relacionen el culte amb l’ofici dels fidels.

-102-

-103-

La vida i la mort al mar

l’est. Entre l ’extrem de l’espigó i les platges de Ponent es creava una maregassa creuada que empenyia les barques cap al delta del Llobregat. El temporal va durar fins l’endemà. Malgrat els esfor ços del bot de la Sociedad Espa ñ  o  la de Salvamento de N á u-  u-  ñola  fragos i dels remolcadors del port de Barcelona, que van salvar molts pescadors, no es va poder evitar el desastre i moltes barques van acabar destrossades al peu de Mont ju ï c. c. Durant els dies posteriors al temporal, la platja de Can Tunis es va omplir de cadàvers i de restes de les embarcacions.

la mar et d ó  n  a i la mar et pren “ , Les històries i llegendes de la mar ens diuen que “ la óna que és generosa i gasiva, i que t é dues germanes: la vida i la mort. La mar és font de vida i de subsistència per a pescadors i mariners. Per ò cada any cobra el seu tribut i s’emporta alg ú. Diuen que és una mena de sacrifici al d éu Posidó, que recluta ànimes per servir-lo en el seu palau. En la hist òria dels pescadors i mariners de Premi à abunden les tempestes, els naufragis i els casos de companys ofegats i desapareguts. Hi ha tamb é la llegenda que diu que cada any, el dia del nostre patr ó, Sant Crist òfol, el mar es cobra una vida com a contribució, ja sigui mariner, pescador o banyista... Sens dubte, la desgr àcia marítima que ha deixat m és empremta en la mem òria popular és el temporal del 1911, que va causar una gran quantitat de p èrdues en homes i embarcacions. Gaireb é totes les poblacions del Maresme van resultar-ne afectades. La matinada del 31 de gener del 1911, els pescadors van sortir a la mar sense cap indici que fes presagiar el mal temps. Cap a mig mat í, el cel es va comen çar a tapar i es va tornar d ’un negre que feia esgarrifar. De seguida, una violenta tempesta va caure sobre la flota pesquera. Unes cinquanta barques de Pineda, Calella i Sant Pol van trobar refugi a la platja d ’aquesta poblaci ó. Però la majoria de les embarcacions va ser arrossegada cap a Barcelona, on van intentar buscar refugi. Per ò les obres de prolongació del disc de l’est, feien impossible l ’entrada a port amb vents del nord i de

-104-

Els pescadors de Premi à de Mar Pau Lloveras i el seu fill Josep –l’avi i el pare de Joan Lloveras – que anaven a bord d ’una barca petita, van tenir la sort de ser rescatats per un dels remolcadors. A casa seva ja els donaven per morts. En canvi, dels sis tripulants d ’una barca de Vilassar, amb la qual s ’havien trobat en comen çar el temporal, se’n van ofegar cinc. El sis è es va salvar perqu è es va fer un salvavides improvisat, embolicant-se amb els barnois, que s ón els rosaris de suros petits q ue van enfilats en una corda i fixats a la part alta de les peces de sardinals. Aquell dia fat ídic Vilassar de Mar va perdre nou pescadors. Un altre pescador premianenc, en Pere Cisa, conegut com “Pere Pescador”, també va viure el temporal del 1911 i n ’explicava l ’experiència en una entrevista de l ’any 1976:

Era un dia normal, un xic gris, per ò  “ Era ò no semblava que acabaria en gran tempes-  ta. Un cop aparellada la barca, jo i el meu pare ens f  è  i em a la mar. A l ’ ’ arribar  arribar  èiem a mig cam í  í,  un cop de vent ens va fer encallar i la barca va engolir unes quinze   portadores d ’ ’ aigua, aigua, que an à  r  em traient. A l ’ ’arribar r  em les xarxes i el  àrem  arribar al lloc, cal à  àrem  pare i jo ens v à rem rem posar a dormir. Entremig dels somnis sent í em em els altres pesca- 

-105-

La vida i la mort al mar la mar et d ó  n  a i la mar et pren “ , Les històries i llegendes de la mar ens diuen que “ la óna que és generosa i gasiva, i que t é dues germanes: la vida i la mort. La mar és font de vida i de subsistència per a pescadors i mariners. Per ò cada any cobra el seu tribut i s’emporta alg ú. Diuen que és una mena de sacrifici al d éu Posidó, que recluta ànimes per servir-lo en el seu palau. En la hist òria dels pescadors i mariners de Premi à abunden les tempestes, els naufragis i els casos de companys ofegats i desapareguts. Hi ha tamb é la llegenda que diu que cada any, el dia del nostre patr ó, Sant Crist òfol, el mar es cobra una vida com a contribució, ja sigui mariner, pescador o banyista... Sens dubte, la desgr àcia marítima que ha deixat m és empremta en la mem òria popular és el temporal del 1911, que va causar una gran quantitat de p èrdues en homes i embarcacions. Gaireb é totes les poblacions del Maresme van resultar-ne afectades. La matinada del 31 de gener del 1911, els pescadors van sortir a la mar sense cap indici que fes presagiar el mal temps. Cap a mig mat í, el cel es va comen çar a tapar i es va tornar d ’un negre que feia esgarrifar. De seguida, una violenta tempesta va caure sobre la flota pesquera. Unes cinquanta barques de Pineda, Calella i Sant Pol van trobar refugi a la platja d ’aquesta poblaci ó. Però la majoria de les embarcacions va ser arrossegada cap a Barcelona, on van intentar buscar refugi. Per ò les obres de prolongació del disc de l’est, feien impossible l ’entrada a port amb vents del nord i de

l’est. Entre l ’extrem de l’espigó i les platges de Ponent es creava una maregassa creuada que empenyia les barques cap al delta del Llobregat. El temporal va durar fins l’endemà. Malgrat els esfor ços del bot de la Sociedad Espa ñ  o  la de Salvamento de N á u-  u-  ñola  fragos i dels remolcadors del port de Barcelona, que van salvar molts pescadors, no es va poder evitar el desastre i moltes barques van acabar destrossades al peu de Mont ju ï c. c. Durant els dies posteriors al temporal, la platja de Can Tunis es va omplir de cadàvers i de restes de les embarcacions. Els pescadors de Premi à de Mar Pau Lloveras i el seu fill Josep –l’avi i el pare de Joan Lloveras – que anaven a bord d ’una barca petita, van tenir la sort de ser rescatats per un dels remolcadors. A casa seva ja els donaven per morts. En canvi, dels sis tripulants d ’una barca de Vilassar, amb la qual s ’havien trobat en comen çar el temporal, se’n van ofegar cinc. El sis è es va salvar perqu è es va fer un salvavides improvisat, embolicant-se amb els barnois, que s ón els rosaris de suros petits q ue van enfilats en una corda i fixats a la part alta de les peces de sardinals. Aquell dia fat ídic Vilassar de Mar va perdre nou pescadors. Un altre pescador premianenc, en Pere Cisa, conegut com “Pere Pescador”, també va viure el temporal del 1911 i n ’explicava l ’experiència en una entrevista de l ’any 1976:

Era un dia normal, un xic gris, per ò  “ Era ò no semblava que acabaria en gran tempes-  ta. Un cop aparellada la barca, jo i el meu pare ens f  è  i em a la mar. A l ’ ’ arribar  arribar  èiem a mig cam í  í,  un cop de vent ens va fer encallar i la barca va engolir unes quinze   portadores d ’ ’ aigua, aigua, que an à  r  em traient. A l ’ ’arribar r  em les xarxes i el  àrem  arribar al lloc, cal à  àrem  pare i jo ens v à rem rem posar a dormir. Entremig dels somnis sent í em em els altres pesca- 

-104-

dors com cridaven: mira, fulano ja lleva; en Pepet se ’ n va! Les veus ens varen des-   pertar, i veient el cel molt encapotat, recollim tot seguit les xarxes i, arranjant els  aparells, ens encaminem cap a terra. La mar era molt moguda; millor dit, al  ç a-  a-  da, i plovia amb pluja de tempesta. El patr ó anava consultant la br ú ixola ixola i mi-  rant per sota la vela cap al lloc on cr  è iem iem que hi havia la costa. No es veia res a  és  de dues hores que naveg à vem quatre passes. Feia m é  vem quan, entremig de les veles, érem  rem mig borr ó  ó s el far de la nostra costa, el cim del Montcabrer. La visi  ó  ens  vei é  don à à  nims i distension à  rem prop de casa i, encara  à à nims à un xic els nostres nervis; ja  é rem que llunyana, era la nostra costa . L ’ ’ avi, avi, el patr ó  ó , don à  à ordre de plegar veles i de  arriar el m à  rem fer tot seguit amb penes i treballs. Costej à vem, vem, àstil,  stil, feina que v à  à rem cercant la sortida; i aix í  O í arrib à  àrem  rem enfront del Pla de l ’ ’Os,   s, on tot el poble espe-  rava a fi de donar ajut a la seva gent si tornava. Enfil  à rem rem cap a la platja i es   pot dir que sort í  rem d ’ ’ una una estirada. Des de la platja, a resguard, vei é rem rem moltes  í rem barca de Vilassar i del Masnou. Totes Totes cercaven port o varadero i dues se n ’ anaren  anaren  a Barcelona on es varen ofegar ” .  Al Maresme, el balan ç de v íctimes del temporal del 1911 va ser esgarrif ós: 34 morts i 13 embarcacions perdudes. Cal afegir-hi el 11 morts de Badalona i els 24 de la Barceloneta, que va ser la zona m és castigada. En aquest barri barcelon í s’hi van produir situacions dram àtiques, com la d ’una família que va perdre el pare i quatre fills, i una altra que va perdre vuit membres.

-105-

terrible”, amb un dibuix al ·lusiu d’un gran dramatisme i una petita estrofa que expressa la fatalitat amb qu è es va viure el desastre, en uns temps convulsos i de gran conflictivitat social, com els que afectaven el m ón obrer a comen çament del segle  XX :

De fills de les nostres platges 

 ¡ oh é te n ’ has oh mar, b é  has dragat!  En les lluites de la p à tria  tria  tu tamb é  é en vols prendre part.

La premsa es va fer ress ò del sinistre durant un parell de mesos. I ja des de l ’endemà del temporal es va posar en marxa una campanya per recaptar diners per a les fam ílies dels afectats. Amb aquest objectiu es va editar una postal recordatori de “La nit

 Al llarg del temps, tant a Premi à com a tota la costa hem viscut naufragis i p èrdues de pescadors. L’últim que recordem era un dels pescadors m és populars de Premi à de Mar, en Bartomeu Morales, que el 16 de desembre del 2003 va desapar èixer quan feinejava a 9 milles de la costa. Al cap de dinou dies d ’incertesa i després d’una recerca infructuosa, el seu cos sense vida apareixia a la costa de Mallorca. La p èrdua d’aquest veterà home de mar va ser molt sentida i Premi à de Mar li va donar l ’últim ad éu en un funeral multitudinari i emocionat. Una vegada m és el mar s’havia cobrat el seu tribut.

-106-

-107-

dors com cridaven: mira, fulano ja lleva; en Pepet se ’ n va! Les veus ens varen des-   pertar, i veient el cel molt encapotat, recollim tot seguit les xarxes i, arranjant els  aparells, ens encaminem cap a terra. La mar era molt moguda; millor dit, al  ç a-  a-  da, i plovia amb pluja de tempesta. El patr ó anava consultant la br ú ixola ixola i mi-  rant per sota la vela cap al lloc on cr  è iem iem que hi havia la costa. No es veia res a  és  de dues hores que naveg à vem quatre passes. Feia m é  vem quan, entremig de les veles, érem  rem mig borr ó  ó s el far de la nostra costa, el cim del Montcabrer. La visi  ó  ens  vei é  don à à  nims i distension à  rem prop de casa i, encara  à à nims à un xic els nostres nervis; ja  é rem que llunyana, era la nostra costa . L ’ ’ avi, avi, el patr ó  ó , don à  à ordre de plegar veles i de  arriar el m à  rem fer tot seguit amb penes i treballs. Costej à vem, vem, àstil,  stil, feina que v à  à rem cercant la sortida; i aix í  O í arrib à  àrem  rem enfront del Pla de l ’ ’Os,   s, on tot el poble espe-  rava a fi de donar ajut a la seva gent si tornava. Enfil  à rem rem cap a la platja i es   pot dir que sort í  rem d ’ ’ una una estirada. Des de la platja, a resguard, vei é rem rem moltes  í rem barca de Vilassar i del Masnou. Totes Totes cercaven port o varadero i dues se n ’ anaren  anaren  a Barcelona on es varen ofegar ” .  Al Maresme, el balan ç de v íctimes del temporal del 1911 va ser esgarrif ós: 34 morts i 13 embarcacions perdudes. Cal afegir-hi el 11 morts de Badalona i els 24 de la Barceloneta, que va ser la zona m és castigada. En aquest barri barcelon í s’hi van produir situacions dram àtiques, com la d ’una família que va perdre el pare i quatre fills, i una altra que va perdre vuit membres.

terrible”, amb un dibuix al ·lusiu d’un gran dramatisme i una petita estrofa que expressa la fatalitat amb qu è es va viure el desastre, en uns temps convulsos i de gran conflictivitat social, com els que afectaven el m ón obrer a comen çament del segle  XX :

De fills de les nostres platges 

 ¡ oh é te n ’ has oh mar, b é  has dragat!  En les lluites de la p à tria  tria  tu tamb é  é en vols prendre part.

La premsa es va fer ress ò del sinistre durant un parell de mesos. I ja des de l ’endemà del temporal es va posar en marxa una campanya per recaptar diners per a les fam ílies dels afectats. Amb aquest objectiu es va editar una postal recordatori de “La nit

 Al llarg del temps, tant a Premi à com a tota la costa hem viscut naufragis i p èrdues de pescadors. L’últim que recordem era un dels pescadors m és populars de Premi à de Mar, en Bartomeu Morales, que el 16 de desembre del 2003 va desapar èixer quan feinejava a 9 milles de la costa. Al cap de dinou dies d ’incertesa i després d’una recerca infructuosa, el seu cos sense vida apareixia a la costa de Mallorca. La p èrdua d’aquest veterà home de mar va ser molt sentida i Premi à de Mar li va donar l ’últim ad éu en un funeral multitudinari i emocionat. Una vegada m és el mar s’havia cobrat el seu tribut.

-106-

-107-

Bartomeu Morales i Martí Mateu, Peix-Peix , l’any 1980.

Bartomeu Morales, cridat pel mar de ben jovenet.

-108-

-109-

Bartomeu Morales i Martí Mateu, Peix-Peix , l’any 1980.

Bartomeu Morales, cridat pel mar de ben jovenet.

-108-

-109-

Una nissaga de pescadors Una de les fam ílies de pescadors m és conegudes de Premi à de Mar, i al mateix temps una de les m és antigues de la poblaci ó, és la fam ília Lloveras. Trobem Trobem el s eu nom en època reculada, quan l ’actual carrer Marina era el carrer de Can Lloveras i el carrer Mossèn Josep Paradeda es deia carrer Joan Lloveras.  Abans de ser pescadors, els Lloveras van ser forners. El Forn Lloveras  ha estat el negoci familiar des del 1838. Ens explica en Joan Lloveras que el seu avi Pau, que tenia un cap privilegiat pels n úmeros, va arrendar el forn als de Can Margenat per anar a fer de gerent de l ’empresa química Cros de Badalona. Per ò sembla que l’home se sentia com un ocell engabiat i un bon dia va deixar la feina i es va dedicar a la pesca amb una barca de vela llatina. El seu fill Josep tamb é va compaginar la fleca i la pesca. I a en Joan, el cuquet de la mar el va picar de ben jovenet. En plena classe, al col ·legi La Salle, els ulls li fugien de la pissarra fins a les palmeres del pati. Per la manera com el vent movia les palmes sabia si el dia era bo per anar a la llagosta amb el pare. M és d’una vegada l ’impacte d’un “borrador ” al cap, llen çat amb punteria des de la taula del professor, l’havia fet tornar de cop a l ’ensopida realitat de l ’aula. A 13 anys va decidir que aprenia m és amb l’avi i el pare a la barca que a l ’escola i es va fer pescador. En Joan Lloveras encara va pescar a vela, fins que cap all à a l’any 48 van instal ·lar a la barca un motor Trias Trias de benzina, de 5 cavalls de pot ència, i van anar a la llagosta i a sardinals. Primer navegaven a vela i a motor, fins que un dia la van desarborar i van cremar el pal al forn. Als anys 60 van canviar el motor de benzina per un dies-

Pau Lloveras, pescador i forner, a principis del segle XX .

-110-

-111-

Una nissaga de pescadors Una de les fam ílies de pescadors m és conegudes de Premi à de Mar, i al mateix temps una de les m és antigues de la poblaci ó, és la fam ília Lloveras. Trobem Trobem el s eu nom en època reculada, quan l ’actual carrer Marina era el carrer de Can Lloveras i el carrer Mossèn Josep Paradeda es deia carrer Joan Lloveras.  Abans de ser pescadors, els Lloveras van ser forners. El Forn Lloveras  ha estat el negoci familiar des del 1838. Ens explica en Joan Lloveras que el seu avi Pau, que tenia un cap privilegiat pels n úmeros, va arrendar el forn als de Can Margenat per anar a fer de gerent de l ’empresa química Cros de Badalona. Per ò sembla que l’home se sentia com un ocell engabiat i un bon dia va deixar la feina i es va dedicar a la pesca amb una barca de vela llatina. El seu fill Josep tamb é va compaginar la fleca i la pesca. I a en Joan, el cuquet de la mar el va picar de ben jovenet. En plena classe, al col ·legi La Salle, els ulls li fugien de la pissarra fins a les palmeres del pati. Per la manera com el vent movia les palmes sabia si el dia era bo per anar a la llagosta amb el pare. M és d’una vegada l ’impacte d’un “borrador ” al cap, llen çat amb punteria des de la taula del professor, l’havia fet tornar de cop a l ’ensopida realitat de l ’aula. A 13 anys va decidir que aprenia m és amb l’avi i el pare a la barca que a l ’escola i es va fer pescador. En Joan Lloveras encara va pescar a vela, fins que cap all à a l’any 48 van instal ·lar a la barca un motor Trias Trias de benzina, de 5 cavalls de pot ència, i van anar a la llagosta i a sardinals. Primer navegaven a vela i a motor, fins que un dia la van desarborar i van cremar el pal al forn. Als anys 60 van canviar el motor de benzina per un dies-

Pau Lloveras, pescador i forner, a principis del segle XX .

-110-

-111-

Moltes jornades de pesca davant la proa de la Carmen .

Bateig de l’Elvira , d’en Bagà, i de la Carmen , d’en Lloveras.

-112-

-113-

Moltes jornades de pesca davant la proa de la Carmen .

Bateig de l’Elvira , d’en Bagà, i de la Carmen , d’en Lloveras.

-112-

-113-

sel de 9 cavalls i despr és per un de 4 0. Els Lloveras van tenir diverses barques: la Car-  men , el San Antonio  –que es va incendiar a causa d ’una fuita de benzina, sort que duien la Carmen  a remolc i va servir de bot salvavides –, la  Josefa , la Carmen  II , i la Bellamar , un nom amb un fort regust premianenc.

ningú han viscut de cara al mar. A m és dels esmentats Joan Lloveras i Bartomeu Morales, recordem en Raimon i en Joan Font, Joan Morales, Joan Casanovas, Manuel Montguilot, Andreu Dulce, Miquel Pons, Pere Sur ós, Ramon Pla, Alfonso Bag à, Tomàs i Josep Bagà, Pere Cisa, Jaume Cusell, Josep L ópez, Pere Conesa, Josep Mach, Sebasti à Tudela, Mart í Mateu, Manuel Garc ía, Josep Lloses, Josep M. Escoda, Miquel Moya, Josep Serra, Francesc Pons, Santos Roca, Miquel G ómez, Ismael Tribes... i molts altres. Tots aquests pescadors d’ofici, censats o no sota aquest ep ígraf professional, van ser –i alguns encara en s ón– els dipositaris d’una cultura i d ’una tradició que es remunta a molts segles enrera. Quan l ’últim se’n vagi, tot aquest patrimoni s ’haurà perdut per sempre.

El pas de la vela al motor era inevitable i en les fotos m és recents, dels anys 50 en çà, gairebé no s’hi veu cap barca arborada. El motor va alliberar els pescadors de la depend ència del vent i de feixugues jornades de boga en qu è calia anar i tornar dels caladors a rem. També els va permetre arribar m és lluny i, en definitiva, treure-li m és suc al negoci. Tot i això hi ha un fet a destacar i és que una bona part dels pescadors premianencs compaginaven la pesca amb una altra feina, primer a l ’hort i després a la ind ústria. En el cens del 1906 a Premi à de Mar només hi consta inscrit com a pescador en Josep Cisa i Casalins. I en el del 1916 hi torna a apar èixer un sol pescador, en Joan Cisa i Argim ón, que llavors tenia 70 anys. És evident que hi havia m és pescadors al poble, per ò són els únics censats, segurament perqu è eren els que vivien oficialment de la pesca. El fet que la majoria de pescadors tinguessin un peu a terra i un altre a mar servia perquè, en cas de crisi o de baixada de feina en un o altre sector, sempre disposessin disposessin d ’un mitj à de subsistència a qu è agafar-se. Aix í, després de la guerra, fam ílies com els Lloveras, Morales, Cisa, Pla, Nadal... compaginaven la pesca amb les feines al forn familiar, a la B óvila, a Can Sanpere, a la pla ça de vendre o a la foneria de Can Roura. Seguint el fil de la mem òria i de les imatges que acompanyen aquest text, volem recordar les moltes fam ílies de pescadors –tot i el perill d ’oblidar-ne alguna – que amb el seu esforç i el seu treball han mantingut viva la tradici ó marinera de Premi à. Ells m és que

Quina bellesa de línies, la de les barques de vela!

-114-

-115-

sel de 9 cavalls i despr és per un de 4 0. Els Lloveras van tenir diverses barques: la Car-  men , el San Antonio  –que es va incendiar a causa d ’una fuita de benzina, sort que duien la Carmen  a remolc i va servir de bot salvavides –, la  Josefa , la Carmen  II , i la Bellamar , un nom amb un fort regust premianenc. El pas de la vela al motor era inevitable i en les fotos m és recents, dels anys 50 en çà, gairebé no s’hi veu cap barca arborada. El motor va alliberar els pescadors de la depend ència del vent i de feixugues jornades de boga en qu è calia anar i tornar dels caladors a rem. També els va permetre arribar m és lluny i, en definitiva, treure-li m és suc al negoci. Tot i això hi ha un fet a destacar i és que una bona part dels pescadors premianencs compaginaven la pesca amb una altra feina, primer a l ’hort i després a la ind ústria. En el cens del 1906 a Premi à de Mar només hi consta inscrit com a pescador en Josep Cisa i Casalins. I en el del 1916 hi torna a apar èixer un sol pescador, en Joan Cisa i Argim ón, que llavors tenia 70 anys. És evident que hi havia m és pescadors al poble, per ò són els únics censats, segurament perqu è eren els que vivien oficialment de la pesca.

ningú han viscut de cara al mar. A m és dels esmentats Joan Lloveras i Bartomeu Morales, recordem en Raimon i en Joan Font, Joan Morales, Joan Casanovas, Manuel Montguilot, Andreu Dulce, Miquel Pons, Pere Sur ós, Ramon Pla, Alfonso Bag à, Tomàs i Josep Bagà, Pere Cisa, Jaume Cusell, Josep L ópez, Pere Conesa, Josep Mach, Sebasti à Tudela, Mart í Mateu, Manuel Garc ía, Josep Lloses, Josep M. Escoda, Miquel Moya, Josep Serra, Francesc Pons, Santos Roca, Miquel G ómez, Ismael Tribes... i molts altres. Tots aquests pescadors d’ofici, censats o no sota aquest ep ígraf professional, van ser –i alguns encara en s ón– els dipositaris d’una cultura i d ’una tradició que es remunta a molts segles enrera. Quan l ’últim se’n vagi, tot aquest patrimoni s ’haurà perdut per sempre.

El fet que la majoria de pescadors tinguessin un peu a terra i un altre a mar servia perquè, en cas de crisi o de baixada de feina en un o altre sector, sempre disposessin disposessin d ’un mitj à de subsistència a qu è agafar-se. Aix í, després de la guerra, fam ílies com els Lloveras, Morales, Cisa, Pla, Nadal... compaginaven la pesca amb les feines al forn familiar, a la B óvila, a Can Sanpere, a la pla ça de vendre o a la foneria de Can Roura. Seguint el fil de la mem òria i de les imatges que acompanyen aquest text, volem recordar les moltes fam ílies de pescadors –tot i el perill d ’oblidar-ne alguna – que amb el seu esforç i el seu treball han mantingut viva la tradici ó marinera de Premi à. Ells m és que

Quina bellesa de línies, la de les barques de vela!

-114-

-115-

Les veles serveixen de tendals per fer menys feixuga la feina.

L’avi Bagà, el dia... del Domund ?

-116-

-117-

Les veles serveixen de tendals per fer menys feixuga la feina.

L’avi Bagà, el dia... del Domund ?

-116-

-117-

Les últimes barques de vela.

Els germans Morales, a la dreta, amb en Miquel Gómez, els anys 70.

Comença a arribar el motor.

Pescadors treballant. La nansa del mig és un viver de llagostes.

-118-

-119-

Les últimes barques de vela.

Els germans Morales, a la dreta, amb en Miquel Gómez, els anys 70.

Comença a arribar el motor.

Pescadors treballant. La nansa del mig és un viver de llagostes.

-118-

-119-

Pere Surós, pescador artesanal, el 1957.

El desaparegut Hostal del Varadero  Varadero , l’any 1954.

-120-

-121-

Pere Surós, pescador artesanal, el 1957.

El desaparegut Hostal del Varadero  Varadero , l’any 1954.

-120-

-121-

Miquel Moya, Pere Surós, Martí Pons i Josep Serra, el 1957.

La Josefa d  Josefa d’en Joan Lloveras torna de pescar, l’agost del 1955.

-122-

-123-

Miquel Moya, Pere Surós, Martí Pons i Josep Serra, el 1957.

La Josefa d  Josefa d’en Joan Lloveras torna de pescar, l’agost del 1955.

-122-

-123-

Desmallant, un dia d’abril del 1959.

-124-

Pescadors de Premià amb uns de Calella que venien cada estiu.

-125-

Desmallant, un dia d’abril del 1959.

Pescadors de Premià amb uns de Calella que venien cada estiu.

-124-

-125-

Manuel Montguilot i la Juanita  la Juanita , una Almera  una Almera d de 18 pams.

Miquel Pons i Jaume Cusell.

-126-

-127-

Manuel Montguilot i la Juanita  la Juanita , una Almera  una Almera d de 18 pams.

Miquel Pons i Jaume Cusell.

-126-

-127-

 Joan Lloveras, Josep L ópez i Rodolfo Torres, Rodri . Miquel Pons, Quela . Manuel Márquez, Manolo .

En Pere Surós remulla el peix acabat de pescar. 1957.

-128-

-129-

 Joan Lloveras, Josep L ópez i Rodolfo Torres, Rodri . Miquel Pons, Quela . Manuel Márquez, Manolo .

En Pere Surós remulla el peix acabat de pescar. 1957.

-128-

-129-

 Ad éu a la pesca artesanal

Per això les picabaralles entre la companyia del ferrocarril i els pescadors van ser constants. Quan hi havia temporal, els pescadors traslladaven les barques a tocar de les cases. Per ò la línia f èrria era una barrera dif ícil de superar i m és quan la companyia va comen çar a aixecar murs de separaci ó entre la platja i la via. A comen çament del segle passat els pescadors hissaven banderes negres a les antenes i pals de les barques en senyal de protesta per la construcció del mur del ferrocarril. En alguns llocs, com a Sant Pol, els pescadors enva ï en en les vies sistemàticament cada vegada que hi havia mal temps. I quan el temporal s ’enduia part de la via, la companyia es venjava del poble suspenent el servei de tren durant uns quants mesos. Finalment va guanyar el mar, menjant-se unes magn ífiques platges que durant molts anys s ’havien mantingut al mateix nivell de les cases. La platja va quedar enclotada en diversos punts i la barrera va esdevenir definitivament insuperable.

Com en el cas dels negocis de platja –banys, lloguer de casetes i tendals, xiringuitos, etc.– el vaiv é de la sorra tamb é va afectar els pescadors, que es van veure obligats a canviar sovint d ’ubicació, buscant un boc í de platja prou ample per posar-hi les barques i poder-hi treballar. Hi va haver pescadors a la platja del Pla de l ’Os i al davant de la Descàrrega. I un cop constru ï t el port, alguns hi van amarrar les barques i altres es van quedar en una petita platja que hi havia a l ’entrada. Per ò aquest espai estava afectat per l ’ampliació del port i els pescadors van s er requerits a traure les emb arcacions. Una bona part de les barques es van quedar all à abandonades, podrint-se a la sorra o mig enfonsades. De fet, la pesca a prop de la costa havia anat de baixa en els últims anys. Les agressions causades al fons mar í per la pesca de r òssec, l’extracció de sorra per regenerar les platges, arrabassant els ous, les cries i els caus de moltes esp ècies, la destrucció dels prats d’algues, la contaminaci ó, etc., van acabar amb el peix que vivia arran de platja. La pesca artesanal va deixar de tenir al ·licients, els pescadors que quedaven es van dedicar a altres oficis i les barques van quedar abandonades. Encara se ’n poden veure algunes en estat ag ònic a diverses platges del Maresme. A Premi à de Mar ja no en queden. Un final molt trist per a una relació tan estreta com la que existia entre els pescadors, la platja i la mar m és propera, i que s’havia mantingut en perfecte equilibri i harmonia durant centenars d ’anys.

El tren, la p èrdua de les platges, la davallada de les captures i la industrialitzaci ó de la pesca van comportar la progressiva desaparici ó dels pescadors artesanals. L’arribada del turisme, que va capgirar l ’economia i el sistema de vida dels pobles costaners, va acabar de netejar les platges de barques. La platja, o el que en quedava, s ’havia convertit en un immens sol àrium.

Per Però abans que la p èrdua de les platges, qui primer va alterar l ’hàbitat dels pescadors va ser el tren. El ferrocarril –dèiem en capítol dedicat a la platja – va ocupar l ’espai que tradicionalment havia estat dedicat a les feines n àutiques i on els pescadors hi tenien les barques.

-130-

-131-

 Ad éu a la pesca artesanal Com en el cas dels negocis de platja –banys, lloguer de casetes i tendals, xiringuitos, etc.– el vaiv é de la sorra tamb é va afectar els pescadors, que es van veure obligats a canviar sovint d ’ubicació, buscant un boc í de platja prou ample per posar-hi les barques i poder-hi treballar. Hi va haver pescadors a la platja del Pla de l ’Os i al davant de la Descàrrega. I un cop constru ï t el port, alguns hi van amarrar les barques i altres es van quedar en una petita platja que hi havia a l ’entrada. Per ò aquest espai estava afectat per l ’ampliació del port i els pescadors van s er requerits a traure les emb arcacions. Una bona part de les barques es van quedar all à abandonades, podrint-se a la sorra o mig enfonsades. De fet, la pesca a prop de la costa havia anat de baixa en els últims anys. Les agressions causades al fons mar í per la pesca de r òssec, l’extracció de sorra per regenerar les platges, arrabassant els ous, les cries i els caus de moltes esp ècies, la destrucció dels prats d’algues, la contaminaci ó, etc., van acabar amb el peix que vivia arran de platja. La pesca artesanal va deixar de tenir al ·licients, els pescadors que quedaven es van dedicar a altres oficis i les barques van quedar abandonades. Encara se ’n poden veure algunes en estat ag ònic a diverses platges del Maresme. A Premi à de Mar ja no en queden. Un final molt trist per a una relació tan estreta com la que existia entre els pescadors, la platja i la mar m és propera, i que s’havia mantingut en perfecte equilibri i harmonia durant centenars d ’anys.

Per això les picabaralles entre la companyia del ferrocarril i els pescadors van ser constants. Quan hi havia temporal, els pescadors traslladaven les barques a tocar de les cases. Per ò la línia f èrria era una barrera dif ícil de superar i m és quan la companyia va comen çar a aixecar murs de separaci ó entre la platja i la via. A comen çament del segle passat els pescadors hissaven banderes negres a les antenes i pals de les barques en senyal de protesta per la construcció del mur del ferrocarril. En alguns llocs, com a Sant Pol, els pescadors enva ï en en les vies sistemàticament cada vegada que hi havia mal temps. I quan el temporal s ’enduia part de la via, la companyia es venjava del poble suspenent el servei de tren durant uns quants mesos. Finalment va guanyar el mar, menjant-se unes magn ífiques platges que durant molts anys s ’havien mantingut al mateix nivell de les cases. La platja va quedar enclotada en diversos punts i la barrera va esdevenir definitivament insuperable. El tren, la p èrdua de les platges, la davallada de les captures i la industrialitzaci ó de la pesca van comportar la progressiva desaparici ó dels pescadors artesanals. L’arribada del turisme, que va capgirar l ’economia i el sistema de vida dels pobles costaners, va acabar de netejar les platges de barques. La platja, o el que en quedava, s ’havia convertit en un immens sol àrium.

Per Però abans que la p èrdua de les platges, qui primer va alterar l ’hàbitat dels pescadors va ser el tren. El ferrocarril –dèiem en capítol dedicat a la platja – va ocupar l ’espai que tradicionalment havia estat dedicat a les feines n àutiques i on els pescadors hi tenien les barques.

-130-

-131-

La via del tren va alterar l’hàbitat dels pescadors.

Els pescadors canviaven de lloc en funció de la sorra.

-132-

-133-

La via del tren va alterar l’hàbitat dels pescadors.

Els pescadors canviaven de lloc en funció de la sorra.

-132-

-133-

Temporal de llevant de l’any 1964.

L’últim reducte dels pescadors a la platja.

Les barques a recer de les onades.

Un cementiri de barques ja desaparegut.

-134-

-135-

Temporal de llevant de l’any 1964.

L’últim reducte dels pescadors a la platja.

Les barques a recer de les onades.

Un cementiri de barques ja desaparegut.

-134-

-135-