Tema 8. La Guerra Civil (1936-1939)
La Guerra Civil ha constituït el fet central de la història d'Espanya i de Catalunya del segle XX. D'una banda, va aplegar bona part dels problemes derivats de la modernització de la societat espanyola en originar-se per l'oposició antidemocràtica dels sectors més conservadors de la societat, i de l'Església i de bona part de l'exèrcit a les reformes endegades per republicanisme. Aquesta opció i oposició s'emmarquen en una Europa on les tensions s'havien incrementat d'ençà de l'ascens de Hitler al poder (1933) i de l'auge dels moviments feixistes arreu. Apartat 1.Del cop d'Estat a la Guerra Guerra Civil
L'oposició de bona part dels sectors conservadors espanyols a la democratització política i al reformisme social de la República es van traduir en una acció colpista que s'inicià el 17 de juliol de 1936 i que va provocar una llarga guerra civil, d'una repercussió internacional extraordinària. 1.L'esclat de la guerra
La insurrecció militar va començar a les possessions espanyoles al Nord d'Àfrica la tarda del 17 de juliol de 1936 de la mà del general Franco. L'endemà s'havia d'estendre a la Península. Els impulsors justificaven l'acció per la necessitat d'acabar amb un govern que consideraven il·legítim i culpable de la “bolxevització” d'Espanya i de la desmembració provocada per l'Estatut Català. D'aquesta manera amagaven una acció covada des de feia temps contra el sistema democràtic. El fracàs electoral de la dreta a les eleccions del febrer del 1936 va accelerar l'organització del cop. El general Mola n'era el director i els generals Goded, Queipo de Llano i Cabanellas els principals col·laboradors. L'objectiu era l'ocupació immediata dels centres de poder. poder. Altrament, el govern de la Repú Repúbl blic icaa teni teniaa un cert cert cone coneix ixem emen entt dels dels plan planss dels dels colp colpis iste tess però però en meny menysv sval alor oràà la transcendència transcendència i es refià que els podia controlar sense dificultats. Totes les previsions foren errònies. El moviment insurreccional disposà d'un abast més ampli del previst pel govern; però la resistència popular, popular, la d'alguns cossos policials i la d'una part de l'exèrcit impedí el triomf dels sublevats. Territorialment, la insurrecció va triomfar a bona part de l'Espanya agrària de l'interior septentrional, des de Galícia fins a l'Aragó, i en determinats indrets d'Andalusia. I va fracassar a les principals ciutats, i a les àrees industrials i d'agricultura més desenvolupades com Catalunya, el llevant mediterrani, el País Basc, Astúries Astúries o Madrid. 2.El fracàs de la insurrecció a Catalunya
Els catal catalans ans que hav havien ien apostat apostat pels pels rebels rebels o els havien havien finan finançat çat eren eren poc pocss i els partidari partidariss directament implicats, tenien molt poca implantació a Catalunya. El principal partit conservador, la Lliga Regionalista, no va donar suport oficialment al complot, a pesar del seu gran distanciament del règim republicà. La situació canviaria després del 19 de juliol. Els caps militars confiaven de repetir l'efemèride del 6 d'octubre de 1934. Consideraven que la majoria de l'exèrcit els seguiria, i que la Guàrdia Civil restaria neutral. Aquest sentiment de prepotència, facilita l'eficàcia del govern autònom, que dirigí les forces policials contra els rebels mentre la mobilització dels partits i sindicats d'esquerres al carrer, col·laborà decisivament en la derrota de la rebel·lió. La victòria es va viure com un gran triomf popular. A més, actuà com a estímul moral per a la resistència espanyola.
3.La internacionalització del conflicte
La repercussió de l'anomenada “Guerra d'Espanya” for extraordinària arreu del món. L'opinió pública progressista, democràtica i d'esquerres, des dels Estats Units fins a França, es manifestà favora favorable ble a la Repúbl República ica.. L'arri L'arribad badaa de gaire gairebé bé 60.000 60.000 brigad brigadist istes es intern internaci aciona onals, ls, fruit fruit de la solidaritat antifeixista, va deixar clara la implicació a nivell ciutadà, però no tant a nivell polític. D'altra banda, els conservadors, la majoria dels catòlics i les dretes en general, van donar suporta a Franco, considerat com a fre davant “l'expansió del comunisme”. L'actitud dels governs de la Gran Bretanya i França es va regir per la por a la reacció de Hitler i van optar per una falsa neutralitat, tot creant un Comitè de No-Intervenció a Londres. A la pràctica, el Comitè va tolerar que les potències feixistes ajudessin a Franco i, en canvi, impedí que els legítim govern republicà aconseguís armes i petroli. L'armament que legalment compraven els governs de la República i de la Generalitat, per exemple, quedava retingut a la frontera francesa, mentre Franco, va rebre una constant i decisiva ajuda d'Itàlia, Alemanya Alemanya i també de Portugal. Apartat 2.El desenvolupament desenvolupament de la guerra
La guerra determinà l'evolució d'Espanya als anys 1936-1939. Aquesta centralitat del fet bèl·lic clivellà la societat i va condicionar tots els aspectes de la vida política, social i econòmica, malgrat que els combats no arribaren a Catalunya fins el 1938. L'avenç dels rebels tingué els episodis més significatius en les batalles de Madrid, del Nord i a Catalunya. 1.La batalla de Madrid
La guerra no es va iniciar com un enfrontament entre dos exercits. L'organització militar es va desfer allà on va fracassar la insurrecció i es va substituir per la milícia popular. A Catalunya la defensa de la República va passar a mans de voluntaris populars, organitzats per partits i sindicats. 30.000 30.000 combat combaten ents ts d'a d'aque queste stess milíci milícies es intent intentare arenn recupe recuperar rar les capita capitals ls aragon aragonese eses, s, i no ho aconseguiren. Aquest fet, sumat a la fallida acció per recuperar Mallorca, a l'agost, proporcionà una decisiva plataforma logística a l'aviació feixista. Pel sud, sud, les tropes tropes d'A d'Afric fricàà comand comandade adess pel gen genera erall Yagü agüee assoli assoliren ren la Peníns Península ula i, despré despréss d'exterminar la resistència de Badajoz, enllaçaren am l'exèrcit del Nord comandat per Mola, que havia conquerit una zona que s'estenia des d'Irun i Donosti fins al centre. Franco, màxim cap militar dels “nacionals” des de l'1 d'octubre, va emprendre l'ocupació de Toledo Toledo i, al final del més, es plantà a les portes de Madrid. Així doncs, des del 29 d'octubre, la batalla de Madrid va mobilitzar una població que, al crit de “No pasaràn”, va suportar suportar els bombardeigs de la legió legió Còndor alemanya i va fer front als insurrectes. El 6 de novembre el govern republicà es va traslladar a València València i va deixar la ciutat en mans d'una Junta. Els brigadistes internacionals i la columna Durruti ajudà a la defensa fins al punt que, pel desembre, Franco renuncià a entrar a Madrid, però decidí aïllar-la de la resta de la República. 2.La batalla del Nord
L'estratègia franquista per aïllar Madrid va provocar les batalles del Jarama, febrer del 1937, i de Guadalajara, març 1937, en què el triomf dels republicans afeblí la pressió feixista sobre la capital. Llavors Franco va traslladar l'escenari de la guerra al Nord i Mola dirigí l'atac contra Biscaia al final de març. Poc després, el 26 d'abril, Gernika era arrasada per l'aviació nazi per ordre del quarter general de Franco. Bilbao fou ocupada al juny. L'ocupació del Nord era un fet quan les tropes de Franco entraren a Santander i Astúries la tardor de 1937. Això suposava que una zona industrial i
minera de primera importància passés a control dels rebels. Milers de persones fugiren i moltes buscaren refugi a Catalunya. Durant aquesta etapa es va formar l'Exercit Popular republicà i es van dissoldre les milícies. Tot plegat provocà tensions entre els sectors anarquistes i del POUM per una banda, i els republicans per l'altra, ja que els primers primers consideraven consideraven la decisió com una traïció a la utopia utopia revolucionaria. 3.La batalla de Catalunya
El 9 de març de 1938, les tropes franquistes iniciaren la campanya d'Aragó, que representà el desplaçament del front de guerra a Catalunya. Es començà am l'ocupació de Lleida el 3 d'abril, fins a arribar a ocupar les centrals hidroelèctriques dels Pirineus. Llavors l'ofensiva continuà cap al sud, fins assolir la Mediterrània i amb València com a nou i imminent objectiu. La República quedà partida en dues zones. zones. La batalla de l'Ebre fou la darrera ofensiva protagonitzada per l'exèrcit republicà. Pretenia aturar l'atac feixista a València, i guanyar temps a l'espera que es precipités la guerra mundial. S'inicià, amb èxit, el 25 de juliol, entre Mequinensa i Benifallet, amb Gandesa com a objectiu clau, però la contraofensiva franquista acaba per imposar-se el 16 de novembre de 1938. El 23 de desembre Franco va decidir l'ocupació de Catalunya, la resistència fou escassa, ja que l'exèrcit popular havia quedat delmat i la població estava esgotada. Franco rebutjà tota negociació de pau, i cercà la rendició sense condicions. Al final de març, les tropes franquistes ocupaven Madrid, València i Alacant. L'1 d'abril, el Caudillo signava el darrer comunicat de guerra. Apartat 3.La creació creació d'un poder poder dictatorial a la zona zona insurrecta
El conjunt de forces que donà suport a l'Alzamiento Nacional no tenia un projecte polític global més enllà de la liquidació del sistema democràtic i per això s'aixoplugaren incondicionalment sota l'exèrcit, el gran protagonista de la guerra. L'estratègia de Franco consistí a edificat un poder dictatoria dictatoriall primer primer a través través del control d'aquest d'aquest exèrcit, exèrcit, i tot seguir, seguir, amb la concentra concentració ció del pode poder r polític en la seva persona. 1.Franco, de Generalísimo a Caudillo
El fet que la insurrecció insurrecció no triomfés triomfés ràpidamen ràpidamentt i provoqué provoquéss la guerra, guerra, va plantejar plantejar problemes problemes de lideratge, de direcció militar i de governació del territori “nacional”. El 24 de juliol es creava la Junta de Defensa Nacional, a Burgos, composta per militars i presidida pel general Miguel Cabanellas, de la qual formava part el general Mola, i a la qual s'incorporaren Franco i Queipo de Llano. Tenia Tenia la comesa de governar la zona ocupada (va prohibir els partit polítics i les llibertats, va suspendre la Constitució, ordenà la paralització de la reforma agrària...) però no la direcció de la guerra. Fou en aquest segon àmbit on la figura de Franco va assolir un protagonisme destacat, que va utilitzar per obtenir un poder polític dictatorial. D'una banda, l'acció de les gropes africanes li atorgà un prestigi que ell mateix adobà amb una aurèola d'heroïcitat que li proporcionaren accions com l'auxili als rebels que s'havien fet forts a l'alcàsser de Toledo. Toledo. De l'altra, aconseguí el reconeixement de Hitler i Mussolini, i esdevingué l'únic interlocutor vàlid per negociar el seu suport. Poc després, per decret l'1 d'octubre de 1936, 1936, fou nomenat Cap d'Estat d'Estat i Generalísimo de los Ejércitos Españoles. Españoles. El Cuartel General del Generalísimo s'establí definitivament a Salamanca.
Franco desplegà una estratègia conscient d'allargament d'allargament de la guerra per mitjà de la qual s'assegurà el lideratge militar, passant a controlar les diverses forces que donaven suport a la insurrecció. Afavorit per l'afusellament del cap de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, a mans dels republicans, Franco va abonar la creació del “partit únic” la Falange Españolla Tradicionalista y de la Jons (FET-JONS). Emmirallat en el model nazi-feixista, esdevingué el cap d'aquest partit únic i cap de l'Estat. Alguns dirigents falangistes o carlins que s'havien oposat a la unificació, van ser perseguits, desterrats desterrats i fins i tot empresonats. empresonats. Franco fou anomenat Caudillo d'Espanya, a imitació del Führer i el Duce. Pel març del 1938 s'aprovava el Fuero del trabajo a imitació de la Carta del Lavoro feixista i amb additius procedents de la doctrina social de l'Església Catòlica i de la Falange. Es definia un Estat corporatiu amb un sindic sindicat at vertic vertical al que agrupa agrupava va empre empresar saris is i trebal treballad ladors ors,, prohib prohibia ia les vag vagues ues i con consid sidera erava va subversives les reivindicacions obreres. 2.La repressió de guerra
L'edificació d'aquest nou estat anava acompanyada d'una violència extrema, que comportava la liquidació dels vençuts als territoris que l'exèrcit franquista anava ocupant. A mesura que la guerra s'allargava i s'anava imposant el nou ordre, la repressió va prendre un caràcter sistemàtic, planificat i global amb la pretensió tant de castigar els republicans com a de “purificar” la societat, a fi de consolidar la “nueva España” d'acord amb les paraules del mateix Franco. S'imposà el terror que, d'entrada, va tenir la millor expressió en una primera acció depredadora de les tropes i dels escamots falangistes al carrer, a les cases o als camps de concentració que s'havien instal·lat arreu. La repressió per mitjà de la celebració de consells de guerra va comportar milers de presos i executats, fins al punt que que les víctimes d'aquesta repressió repressió van superar els morts en combat. combat. Així mateix, unes 450.000 persones van travessar les fronteres franceses. f ranceses. Fou un exili duríssim. Una minoria pogué marxar a Mèxic i altres països llatinoamericans, els que restaren a França foren internats en camps de concentració i, després, pariren el nazisme. Molts acabaren en camps d'extermini nazis i d'altres s'incorporaren a la resistència. 3.Els catalans franquistes
La guerra fou també una guerra civil catalana, amb catalans a tots dos bàndols, tot i que els qui s'incorporaren als sublevats foren pocs en comparació als qui lluitaren al costat de la Generalitat i de la República. Es calcula que entre 50.000 i 60.000 persones van passar a la “zona nacional”, una tercera part de la qual s'afilià a les milícies falangistes. Van ser els vencedors de la guerra, catòlics, conservadors, i també homes de procedents del catalanisme de dretes, sobretot de la Lliga. Francesc Cambó fou la personalitat més significativa i significada. Aquests catalans de Burgos o de Sant Sebastià van veure sempre interferit el seu protagonisme en el bàndol feixista a causa del caràcter radicalment anticatalà del Movimiento. Apartat 4.La dinàmica dinàmica revolucionària revolucionària
Després d'un primer moment d'acció espontània, gràcies a la victòria sobre els sublevats el 20 de juliol de 1936, va venir un fràgil fr àgil pacte entre les forces antifeixistes. Els fets f ets de maig de 1937 van provocar un gir que sancionà la influència comunista. A partir d'aquell moment, la política centralitzadora que va adoptar la República justificada per les necessitats de la guerra, va asfixiar la política de la Generalitat. Generalitat.
1.El context revolucionari
El moviment feixista va provocar una situació de crisi profunda en la societat catalana en atemptar de manera violenta contra el seu desenvolupament normal. D'una banda es va desencadenar una resposta popular espontània contra tots aquells i contra tot allò que podia tenir relació amb els sublevats. L'Església, la burgesia, els propietaris, les classes acomodades, els catòlics, etc. van ser objecte d'una persecució incontrolada durant les primeres setmanes. Es calcula que hi va haver unes 8.500 morts violentes a la rereguarda catalana, més de la meitat de les quals es produïren entre el juliol i el desembre del del 1936. Va emergir una xarxa de poder popular vertebrada al voltant dels sindicats i partits d'esquerra. Això s'esdevingué de manera paral·lela a la dissolució de l'exèrcit regular i a la desarticulació de l'aparell policial. Tot plegat comportà el reconeixement dels organismes que s'havien anat formant durant aquells dies. Un exemple d'aquesta organització paral·lela a la de d'estat fou el Comitè de Milícies Antifeixistes, integrat per les forces oposades als sublevats. La prioritat de frenar als rebels, i la necessitat d'organitzar la producció de manera eficaç i d'acabar amb la violència social, van posar en entredit aquesta situació d'atomització revolucionària arreu, i van precipitar-ne l'abandonament den favor de certa ordenació. 2.La recomposició del poder institucional
La unitat antifeixista entre les forces republicanes va formalitzar-se el setembre de 1936 en termes de pacte de govern: era una perspectiva que s'imposava tant en el territori de la República con en el de la Generalitat, malgrat les diferents situacions d'ambdós. Largo Caballero a Madrid i Josep Tarradelles a Catalunya, serien els encarregats de formar i mantenir uns governs unitaris amb la major representació possible de les diverses forces afins a la república. La situació, doncs, era molt complexa, ja que les perspectives unitàries no tant sols havien de solucionar els problemes de la població sinó que havien de superar els obstacles que derivaven de les diverses concepcions sobre com s'havia d'encara la guerra i els procés revolucionari. 3.El tombant dels fets de maig del 1937
El 3 de maig de 1937 les tensions entre els diferents grups polítics antifeixistes van esclatar violentament, sobretot a Barcelona, quan les forces governatives van procedir a desallotjar els anarquistes que havien ocupat l'edifici de la Telefònica. Això va comportar l'enfrontament entre militants de la CNT i del POUM per una banda, amb els del PSUC, ERC i UGT, que van donar suport a la Generalitat, de l'altra. La lluita es va estendre arreu de la ciutat i va durar més d'una setmana. A més, va servir de pretext al govern republicà per intervenir a Catalunya amb 5.000 guàrdies d'assalt per posar fi a la crisi, en detriment de la capacitat política del govern autònom. Amb aquest enfrontament es va evidenciar la confrontació de dues estratègies diferents: posar ordre a la rereguarda i al front per tal d'afavorir l'eficàcia de l'empresa bèl·lica o prioritzar el procés revolucionari, en clau exclusivament obrerista. A més, es van evidenciar les diferències entre el govern republicà i l'autonòmic, derivades de les reticències republicanes sobre la capacitat de la Generalitat de governar i dirigir la guerra, i de l'acusació que Catalunya no col·laborava prou en l'esforç bèl·lic de la República. El conflicte es va saldar amb més de 200 morts i va tenir importants conseqüències polítiques: polítiques: -El -El gove govern rn repu republ blic icàà susp suspen engu guéé les les comp compet etèn ènci cies es d'or d'ordr dree públ públic ic i dism dismin inuí uí el pode poderr de la
Generalitat. -Es va iniciar el declivi polític i social de la CNT-FAI. -Es va procedir a la dissolució del POUM i a una forta repressió dels seus militants, que va culminar amb l'assassinat del seu líder Andreu Nin pels serveis secrets estalinistes. -Es va incrementar el protagonisme del PSUC que esdevindria força més influent de la política catalana, de manera paral·lela al PCE a l'Espanya republicana. El fet que l'URSS fos l'únic país que ajudava la República va afavorir aquesta projecció. projecció. 4.L'etapa final de la guerra
Largo Caballero va dimitir a causa dels fets de maig i un altre socialista, Juan Negrín, va formar un nou govern de notable influència comunista, que va posar l'accent en una ferma centralització política i militar mi litar per assolir l'objectiu prioritari de guanyar la guerra. Des de llavors el govern de la República va pretendre substituir el govern català, i per això el govern de Negrín decidí traslladar-se de València València a Barcelona el novembre de 1937, amb l'objectiu d'assumir la direcció del territori d'una manera més plena. L'aposta per la centralització s'explica també per l'estratègia de situar l'Espanya republicana, sense fissures polítiques ni territorials, en el centre de l'atenció mundial i forçar el seu reconeixement com a únic poder legítim. El 1938, després de la desfeta de Terol i la ruptura del front català, la situació es va fer molt difícil per als republicans. Amb l'esperança posada en que la tensa situació internacional precipitaria la guerra mundial, Negrín va publicar el programa dels Tretze Punts. Franco no ho acceptà, i el reconeixement d'Anglaterra i França van precipitar els esdeveniments. El 28 de març de 1939 les tropes feixistes van ocupar Madrid sense resistència. Apartat 5.Viure 5.Viure la guerra guerra
La guerra va alterar la vida quotidiana tant per les dificultats de supervivència que va comportar, agreujades per l'arribada de milers de refugiats, com pels efectes criminals de les bombes. Era la primera vegada de la història europea que la població civil era atacada. D'altra banda, els trenta mesos que precediren l'ocupació franquista de Catalunya van implicar canvis d'actituds i de percepcions, des de l'eufòria inicial de juliol del 1936 fins a la desmoralització, la fam i la por dels anys 1938-1939. 1.Les dificultats materials
L'escassetat de queviures afectà tot el territori republicà i es va derivar, inicialment, del fet que les principals regions agràries espanyoles espanyoles havien quedat sota control dels sublevats. La fam va ser cada vegada més present i les cues a les botigues i als mercats es multiplicaren mentre els preus pujaven per damunt dels sous. El mercat negre es va estendre i l'alimentació cada vegada me´s deficient generà problemes de salut (tifus, tuberculosi...). L'avanç feixista i el setge de Madrid van comportar que al final del 1936 unes 300.000 persones es desplacessin a Catalunya. La xifra es va incrementar fins al final del 1938, quan hi van haver un milió de refugiats a la Catalunya republicana. republicana. L'esforça i la solidaritat va ser enorme i es convertí en l'únic mitjà per superar les dificultats i les tensions que sorgiren als municipis. 2.Els bombardeigs
Els Els brut brutal alss atac atacss aeris aeris sobr sobree Madr Madrid id van van anun anunci ciar ar el que que pass passar aria ia a la rere reregu guar arda da,, que que va desaparèixer com a tal per convertir-se, també, en espai bèl·lic assotat pels vaixells i avions
alemanys i italians. Pobles i ciutats com Rosas, Gernika, Barcelona, entre tantes d'altres, van patir bombardeigs intensos i reiterats amb l'ànim d'aterrir i desmoralitzar la població civil, tot minvant la seva resistència i fidelitat a la República. Les bombes van caure de manera més persistent a la costa, però també en algunes localitats d'interior i, sovint, van precedir l'ocupació d'una població. Ports com el de Barcelona i Tarragona van ser arrasats. Al final de la guerra el nombre de morts va arribar als 5.000, la meitat dels quals a Barcelona, bombardejada 384 vegades des del 13 de febrer de 1937 i fins al final de la guerra. Uns 6.000 edificis van quedar afectats, un terç dels quals completament destruïts. Les darreres i cruels escomeses es van dirigir contra la població que fugia cap a l'exili. 3.L'impacte de la militarització
Els problemes a la rereguarda també derivaren dels quintacolumnistes, és a dir, d'aquelles persones que van desenvolupar activitats contràries al règim republicà de manera organitzada: l'espionatge, l'espionatge, el sabotatge, l'organització de l'ajut econòmic a sacerdots, desertors, i pròfugs, etc. En contra, hi va actuar eficaçment el Servicio de Inteligencia Militar (SIM), si bé amb una impunitat que sovint sobrepassava els límits de la repressió legal i s'endinsava en els camins del terrorisme d'estat. Entre el desembre de 1937 i del 1938, van ser afusellades 173 persones a Montjuïc per activitats quintacolumnistes, atracaments i deserció i un nombre indeterminat fou internat en camps de treball. L'exèrcit popular, a mitjan 1937, havia substituït les milícies i columnes i això va comportar l'increment dels efectius a files. L'any 1938, arran de les batalles de Terol i de l'Ebre, foten cridades les lleves del 1920 i del 1921 ( la “quinta del biberó”), és a dir, la població masculina de 35 a 17 anys es va mobilitzar en la seva pràctica totalitat. Aquest fet va tenir un gran impacte sobre les famílies, i va provocar l'aparició dels emboscats, es a dir, dels qui van eludir la crida i van amagarse a les cades de pagès, als boscos i a les muntanyes, sobretot en comarques on la geografia facilitava els amagatalls. La seva persecució per part de les forces policials es va traduir en batudes i enfrontaments, ja que, en alguns casos, els emboscats van adoptar actituds de resistència armada. Resum adaptat: pàgines 298-313. Història. Horitzó. V.V V.V.. Batxillerat.
